Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

28 de desembre de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Perles de 2006 (III): Carles Belda, tradicionalista del pop

És difícil trobar un terme que defineixi El Belda. Si parlem de la seva faceta com a músic, podríem dir que és autèntic, segur i brillant dalt de l’escenari (de vegades en situacions més que complicades). Renovador del folk o un tradicionalista del pop? Si parlem de la seva faceta com a català, el definirem com un desacomplexat sense remei. I si parlem d’ell com a persona, pels qui el coneguin molt o poc sobresortirà un adjectiu: honest. El Belda és un tipus que es creu el que fa, ja siguin sopars musicals, o el seu darrer experiment: El Belda i el Conjunt Badabadoc.

Retirat a Zugarramundi, un petit poblet de l’Euskal Herria profunda on els aquelarres són tan comuns com les herriko tabernes, Carles Belda segueix treballant, però a un altre nivell. Ja no són les gires maratonianes amb els congelats Pomada ?ell segueix, però, fent maratons amb Mesclat. L’autoexili basc li fa prendre’s la vida amb filosofia i distància. I segueix fent música: aquest 2006 ha fet un disc d’acordió sol, carta de presentació d’unes vetllades musicals i gastronòmiques d’allò més curioses. I també ha posat en marxa una autodenominada "orquestrina carlina per pista anarquista": El Belda i el Conjunt Badabadoc.
El grup ha editat de moment aquest senzill, que podeu aconseguir si assistiu a algun dels recitals que fan per comarques ?són recitals de comarques encara que toquin a les Corts. Els Badabadocs fan versions de clàssics catalans de totes les èpoques ?La Trinca, Jaume Arnella, Sopa de Cabra, Umpah-Pah, Sau…?. Un "grup paràsit" (de nou en paraules del seu factòtum) que arriba al punt de xuclar material d’una altra formació paparra, Mesclat, que al seu torn ja feia la sangonera amb Esquirols i la mítica cançó "Torna, torna Serrallonga". Més vacuna contra l’autoodi.
A més d’El Belda, el conjunt Badabadoc el formen Marc Serrats a la guitarra (imprescindible darrer disc amb Xerramequ Tiquis Miquis), Eric Herrera a la bateria (un home que ha passat per Glissando*, Dr. Calypso, Dijous Paella o Fermin Muguruza) i Lo Pardal Roquer al contrabaix. Què dir d’aquest personatge, primer en editar un disc de rockabilly en català.
L’únic que se li pot retreure a Carles Belda és el to marcadament familiar de totes aquestes produccions, que potser dificulta que la seva feina arribi amb més normalitat al gran públic. Però bé, ell ho vol així, i així va ser amb Pomada (que va petar, i fort).
Tot són formes de prendre’s la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!