[Apunt publicat originalment al Bloc d’Escacc]
Sovint llegim en boca dels gurús del 2.0 que les xarxes socials d’Internet són un fenomen positiu per al periodisme, perquè juguen a favor del pluralisme, contribueixen al feed back amb l’audiència i faciliten la tasca informativa. Si bé és cert que aquest fenomen està modificant substancialment la forma de produir i consumir informació, les conseqüències d’aquesta revolució tecnològica no han de ser necessàriament bones per a la salut de l’ecosistema comunicatiu. De vegades, les xarxes socials contribueixen a la proliferació de continguts que perverteixen la raó de ser més bàsica del periodisme. Un exemple d’aquesta tendència el trobem en l’àmbit dels gèneres d’opinió i, en concret, de la crítica musical. [Més]
D’entre tots els gèneres, la crítica és un dels més complexos. Al seu
autor se li hauria d’exigir no només especialització, sinó també
capacitat de contextualitzar i argumentar, unes dots de redacció
notables i criteri propi. Als Països Catalans, històricament, molts pocs
són els periodistes que l’han dominat amb solvència i massa els qui
s’han atrevit a practicar-la a la lleugera. Alguns fins i tot han vist
en la crítica una forma de lluïment personal. De vegades, el problema
rau en el fet que el crític, si bé pot ser un ampli coneixedor de la
matèria, no té les eines ni la formació per posar el seu saber al servei
d’un bon contingut periodístic.
L’eclosió del 2.0 no ha fet més que amplificar un problema que ja teníem: si moltes de les crítiques que llegim en la premsa especialitzada (i en la que no) ja tenen molt poc de periodístic, tres quarts del mateix podem dir de l’estol de blocs, bitàcoles i webs musicals que han aparegut durant els últims temps, amplificades ara gràcies a Facebook i Twitter. N’hi ha de bons, sí: de fet, n’hi ha alguns que són més bons que molts continguts que podem llegir en la premsa dita ‘convencional’. Però no són majoria. En canvi, hi ha massa soroll i massa continguts que reprodueixen els vicis de la crítica “de sempre”. És important que els qui practiquem la crítica des dels mitjans de forma professional reflexionem sobre la nostra funció i els continguts que produïm. A base de llegir i elaborar crítiques mal fetes –de vegades per la pròpia incapacitat i de vegades obligats per les dinàmiques de les nostres empreses– hem acabat esdevenint esclaus d’una sèrie de fórmules gastades i d’un llenguatge buit. Hauríem de ser conscients, cada cop que abordem un text, que ja no n’hi ha prou amb farcir-lo de referències saberudes a l’enèssima banda indie que va descobrir Mojo el mes anterior, ni en col·locar de forma harmònica els tres o quatre gèneres de moda de la temporada. Les etiquetes enginyoses que solíem inventar-nos amb tant d’èxit ja no tenen sentit perquè no volen dir res.
La fórmula màgica per renovar la crítica musical no la té ningú. Però cal plantejar-nos allò que fem malament, perquè serem nosaltres –els qui escrivim en els mèdia convencionals– els qui marcarem la dinàmica dels emissors 2.0: tinguem clar que un mal periodisme als mitjans generarà continguts ‘sorollosos’ a les xarxes socials, i unes xarxes socials ‘sorolloses’, avui en dia, són la garantia d’una societat menys ben informada. És necessari, potser, que ens plantegem un retorn a l’essència. Algunes idees: cal llegir molt abans d’atrevir-nos a escriure. Aprendre dels que saben i admetre que no en sabem prou. Anar a les fonts i donar-los veu, sobretot si són veus silenciades pels mitjans. Escoltar més la música sobre la que escrivim. Estar atents a allò que ens explica la gent al bar, al Facebook o a Twitter, perquè sovint sabran la notícia abans que nosaltres. Saber rectificar quan cal. Escapar-nos als locals menys de moda de la ciutat per veure què s’hi cou. Baixar del pedestal. I tenir present que, en el fons, es tracta de fer-ho fàcil: subjecte, verb i predicat. No perdre’ns amb retòriques que alimenten el nostre ego (no pas la nostra audiència).
Potser la clau per renovar la crítica musical és creue’ns menys crítics i més periodistes, i obrar en conseqüència, escrivint menys crítiques i fent més periodisme. Amb l’objectiu de poder escriure, algun dia, una crítica que mereixi aquest nom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!