Al darrera la nevera

Demà faré vaga general. La faré, igual que vaig fer el 29 de setembre de 2010 i el 20 de juny de 2002. Però aquesta la faré encara més convençut que totes les altres, amb més arguments i més carregat de raons. Durant les últimes setmanes, hem pogut sentir en la majoria de mitjans de comunciació tota mena d’arguments contra la vaga: que no servirà per res, que això no són maneres, que les vagues són una cosa molt del segle XIX, que els sindicats són uns venuts… També hem sentit en boca d’alguns allò del “dret a treballar”, que curiosament només s’invoca quan es convoca una vaga general. Des del respecte a les decisions que prengui cadascú, en aquest bloc m’agradaria fer un resum dels arguments favorables, que penso que són molts i que no acostumen a tenir la mateixa presència als mitjans. [+]

Un factor importantíssim, i que no ressalta pràcticament ningú, és que aquesta vaga general està convocada el dia abans d’un consell de ministres en què és molt probable que s’aprovi una retallada social de proporcions molt rellevants. Efectivament, un cop han passat les eleccions andaluses i asturianes, el Govern del PP té la tisora ben apunt. A ningú se li escapa, doncs, que si la vaga té èxit el PP s’ho pensarà una mica. Curiosament, hem d’anar fins a la premsa internacional per trobar referències d’aquest fet: l’article que aborda de forma més completa aquest aspecte l’ha publicat The Guardian (el podeu llegir en aquest enllaç). És un article altament recomanable, on queda patent un aspecte que molts mitjans estan obviant: el fet que des del moviment del 15M s’està durant un suport actiu a la vaga, crític amb els sindicats majoritaris però favorable a convertir el 29M en una joranda per visibilitzar, parafrasejant The Guardian, “la lluita del 99%”.  Tots aquells que diuen que la vaga és una cosa antiga, doncs, que sàpiguen que des del moviment social més novedós se li dona suport.

Sobre els arguments habituals contra la vaga, m’ha agrada especialment aquest post del bloc Terra i Llibertat: “Arguments per als i les indecises: vaga general del 29 de març de 2012”. És un post que desmunta punt per punt aquesta mena d’arguments. Estic segur que molta de la gent que demà anirà a treballar creu de forma sincera en alguns dels aspectes que aquí s’exposen. Però també crec que sovint són emprats amb un punt de demagògia. Crec que si algú té dubtes val la pena llegir-lo amb atenció.

Per últim, recomanaria a tothom llegir aquesta entrevista a Josep Maria Terricabras que publica Vilaweb. La podeu llegir en aquest enllaç. El filòsof es posiciona a favor de la vaga i diu: “Tots sabem que aquesta vaga general és un esgarip, és el crit del Munch, d’indignació i de ràbia contra unes mesures que no es tocaran. S’ha de fer costat al crit d’indignació i s’ha de fer costat al 15-M, i també a la vaga general. Però alhora s’hauria de mirar de construir uns camins alternatius”. No estic d’acord amb en Terri amb que les mesures siguin intocables. Res és intocable. Sí que m’agrada, però, l’analogia que fa amb l’obra pictòrica de Munch.

Curiosament, ahir escoltava una cançó del nou disc de Mishima que es diu “Els crits”. És una cançó sobre l’angoixa que genera en les persones la soledat i l’aïllament. Segur que en Carabén no la va escriure pensant en res semblant a una vaga general. Però a mi m’hi ha fet pensar. Suposo que és la gràcia de les bones cançons, que tothom se les pot fer seves a la seva manera. I sí: moltes de les persones que demà farem vaga tindrem la sensació d’estar sols i aïllats. Notarem “l’angoixa de quan no ens sentim els crits”, i sabrem de “la ceguesa d’aquells que fan el sord als crits”. A l’hora, també serem una mica més conscients de “la força d’aquells que fan cançons dels crits, i la força amb aquells que dels crits fan cançons”.

Bona vaga general!