Al darrera la nevera

Ahir Premis Enderrock. Avui ressaca. Vam acabar tardet amb uns quants valents al Calexico de Gràcia. Músics, enderrockats, companys i amics… Una estranya barreja que ja es repeteix per segon any consecutiu. Ahir era tard i sonava Jeff Buckley quan marxavem. Tot despedint-nos, un dels assistents (dels que encara tenia corda per estona) em va dir, a mode de despedida: "Pensa el que escrius". No era una amenaça. Era un consell.

Per a un periodista, pensar el que escriu hauria de ser una norma abans de començar a teclejar. Però no pensar com estructurar l’article, si el farem en forma de reportatge o de crònica, o si serà més curt o més llarg. Pensar el que escribim vol dir valorar què volem explicar, triar els temes que defensarem, cercar les esquerdes mediàtiques ?com ens explicava el bon Xavier Giró a la UAB? per on fer aparèixer discursos diferents, meditar tots els nostres passos amb un objectiu que vagi més enllà d’omplir una caixa de text.
"Pensa el que escrius". Moltes vegades, el problema és que malgrat que ho intentem, no podem escriure el que pensem. O potser no. Potser el problema és que, perduts en la voràgine de l’actualitat, en les redaccions precaritzades, convivint amb la censura i l’autocensura, molts de nosaltres ni pensem que podem arribar escriure el que pensem.
Però podem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!