Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

7 de juliol de 2011
General
2 comentaris

Les paraules justes

El títol del segon disc de La Brigada em va de perles per encapçalar aquest apunt sobre una autora que em té atrapat. Es diu Marta Rojals. La vaig descobrir fa uns mesos a partir d’uns articles que publica regularment a la secció Mail Obert de Vilaweb. Primer no em va dir gaire res. Alguns textos m’agradaven i d’altres no tant. Potser ho vaig llegir ràpid o en diagonal, potser ho vaig trobar poc periodístic, potser no ho vaig entendre. Recordo que me’n va parlar molt bé l’Andreu Barnils -maleït Barnils, a veure quan em truques–. Tenia alguna cosa especial, això sí. Els textos requerien un esforç, i això és bo i és dolent a l’hora. És dolent en un context com internet, on tot és tan ràpid i immediat que qualsevol cosa que requereixi esforç està condemnat al fracàs. I és bo perquè rera de moltes de les coses que requereixen una implicació activa hi acostuma a haver -com a mínim, quan es tracta de lletra, i també de música- coses que valen la pena. M’he tornat un incondicional de la Rojals, però, després d’haver llegit aquest mail obert, Creients. El trobo excepcional. No és que hi estigui del tot d’acord –diguem que jo no m’he considerat mai un ‘creient’ en el sentit que la Rojals ho expressa– però em va emocionar perquè vaig veure-hi reflectida molta de la meva gent. Ja em perdonaran, però no he trobat cap periodista que sigui capaç d’explicar això que explica la Marta Rojals aquí, ni en deu ratlles ni en deu mil. Són les paraules justes, les que feien falta en aquell instant i lloc concret. Hi ha poca gent que en sàpiga, d’això. [Més]

Seguim amb el panegíric. Després del ‘Creients’ vaig fer-me amb l’únic llibre que fins ara ha publicat aquesta escriptora, arquitecta de formació. Es diu Primavera, estiu, etcètera i, tot i que no sóc crític literari –no se que hi dirà l’Isern– crec que serà un dels llibres de l’any. Reconeixo que en el meu hooliganisme per l’obra de la Rojals -m’he tornat un apologeta del tema a totes les sobretaules– s’hi afegeix el punt de fascinació que sempre he tingut per l’arquitectura i els seus practicants. Em sembla que els arquitectes tenen la ment organitzada d’una manera especial, diferent a la de la resta de mortals. Veuen i senten les coses d’una altra forma. Per això quan hi ha arquitectes que fan música -en coneixo uns quants- la majoria fan coses especials i interessants, saben -perdoneu la metàfora barata- construïr molt bé el seu relat creatiu (no se si els músics arquitectes estaran d’acord amb aquesta teoria, tot i que em sembla que no: si cal un dia farem un apunt sencer defensant-la). En tot cas, crec que la Rojals construeix de la mateixa manera els seus textos, malgrat aparentin el contrari, ja que al llegir-los semblen sorgits d’una mena de doll imparable, gairebé automàtic.
Primavera, estiu, etcètera és un relat generacional, una història que parla d’allò més bàsic: persones i llocs, i persones que pertanyen –o busquen pertànyer- a llocs. Així de fàcil i així de ben fet. La protagonista està, suposo, inspirada en l’autora –arquitecta, d’un poble de l’Ebre, sobre la trentena, víctima de la crisi–. La novel·la està construïda a partir de pinzellades breus però intensíssimes, molt vives. Arriba moltíssim: no se com ho fa, però ho fa i suposo que aquesta és la gràcia (i la raó per la qual uns quants acabem fent de juntalletres d’oficina i uns d’altres escriuen llibres com aquest). Hi ha capítols fantàstics, com el que narra l’anada al tros i el procés de recol·lecció de l’auliva. Perquè l’altra és aquesta: el català de l’Ebre, magnífic, normalíssim. Tot és extremadament orgànic, real i creïble en aquests textos, des de la terra on claven les arrels les oliveres fins a les cançons d’Antònia Font que escolten els protagonistes de la història.
Si Catalunya tingués una cultura de masses normalitzada, aquest seria un llibre normal. Ara com ara, és una raresa. Fent el símil musical, diriem que té el regust d’aquells discos de debut de moltes de les bandes que hem conegut darrerament en aquest país, aquestes bandes que ben bé no saps com ho fan, però les seves cançons sonen d’una altra manera, d’una manera que no haviem sentit fins ara i que no és gaire habitual. Paraules justes. 

  1. Totalment d’acord; exactament exacte. M’ha passat una mica com a vostè, tot i que jo no soc ni ajunta-lletres. Porto uns dies que no paro de recomanar a tort i a dret el llibre. I ja en vull un altre de la Rojals. Mentrestant, seguirem les columnes a Vilaweb.
    Salut!

  2. Collons Roger, no em diguis això, que és cert que jo he anat tard, però ara sóc jo qui espera el teu ok 😉  Ah, i  content de veure que els fans de la Rojals comencem a ser legió. Una immensa legió d’afortunats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!