Al darrera la nevera

El Parlament resultant de les eleccions d’ahir dibuixa un escenari on hi ha una única força política central (CiU) que supera en 30 escons la representació del primer partit que li ve al darrera (ERC). La clatellada que s’ha endut la dreta catalana ha estat èpica, és cert, però CiU segueix sent l’única proposta política amb capacitat de generar hegemonia i governar. Avui tothom fa sumes i restes sobre el que hagués passat, per exemple, si tots els partits independentistes haguessin anat junts a les eleccions i com serien els resultats d’ERC. Aquesta mena de sumes són poc o gens realistes (perquè la gent vota per molts motius i de vegades hi ha sumes que acaben restant) però per una vegada deixeu-me que faci trampa i us proposi un exercici de ciència ficció política. [+]

Fem-nos aquesta pregunta: què hagués passat si totes les forces polítiques de l’esquerra nacional catalana, les que comparteixen punts de vista progressistes en major o menor grau i a l’hora conflueixen en la necessitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació, haguessin anat juntes? En total, com ha indicat el politòleg Roger Buch a Twitter, aquest espai representa a data d’avui 981.368 vots, tan sols 130.000 menys que els que ha recollit CiU. Molt lluny se situa el PSC, amb  523.333 vots. Què hauria passat, doncs, si el triangle que formen els espais d’ERC, ICV-EUiA i la CUP haguessin confluït en una única candidatura que hagués recollit els mateixos resultats?
La visualització de tot plegat i les conclusions que en treuriem serien força diferents: ja no hi hauria una única força hegemònica, sinó dues forces centrals (dreta nacional i esquerra nacional a l’esquerra de la socialdemocràtica clàssica representada pel PSC). CiU tindria 49 diputats, un menys que actualment. El bloc de l’esquerra nacional sumaria dos diputats més, passant dels 37 actuals que suposen la suma d’ERC, ICV-EUiA i la CUP fins a 39. A la província de Barcelona hi hauria empat tècnic: 26 escons per CiU i 25 per l’Esquerra Nacional. En el global, PSC perdria un diputat, i PP i C’s quedarien igual. Pot semblar un canvi mínim, però voldria dir que, per pèls, al Parlament no hi hauria cap majoria absoluta possible que no fos una Govern de concentració nacional entre CiU i l’Esquerra Nacional o un pacte estrany que inclogués PSC i Ciutadans o PSC i PP. Una altra lectura: els partits d’obediència estatal o obertament espanyolistes serien forces pràcticament perifèriques.
Aques retrat, però, no el llegireu als mitjans de comunicació ni us l’explicaran el opinòlegs habituals, que bàsicament faran una lectura reduccionista entre sobiranistes / unionistes que obviarà l’eix social i se centrarà en una intensa campanya de mobbing polític cap a Junqueras i ERC perquè doni el seu suport a Mas de forma incondicional. Tanmateix, els resultats d’aquestes eleccions confirmen la tesi que hem exposat en més d’una ocasió: que, lluny del retrat interessat del sobiranisme liberal o el progressisme unionista que transmeten la majoria de mitjans, a Catalunya hi ha una majoria social cada cop més partidària de l’estat propi sense sucedanis i cada cop més d’esquerres. A nivell nacional, el punt de trobada d’una majoria inqüestionable de catalans segueix sent el referèndum i el dret a decidir. I a nivell social, les polítiques d’austeritat, retallades i submissió a la banca han sofert un fort revés. El Govern que esculli aquest Parlament haurà de tenir tot això ben clar si vol sobreviure més d’un o dos anys.