Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

26 d'abril de 2011
Sense categoria
0 comentaris

La llum dels pioners (un apunt sobre ‘Lamparetes’)

Amb els discos d’Antònia Font segueixo sempre el mateix recorregut: primer em desconcerten, després m’atrapen, i encabat em costa molt explicar-los. Suposo que això deu ser perquè són bons. Fa cosa d’un mes, quan ens van fer arribar Lamparetes a la redacció, vaig passar per la inevitable fase de desconcert, que es va veure incrementada per un senzill, “Clint Eastwood”, que no acaba de fer justícia al global del disc. Després d’aquesta fase inicial de desafecció es va produïr l’enamorament. Lamparetes ha entrat en un bucle a l’iTunes d’aquest pobre juntalletres. Ara arriba, però, el més difícil: explicar-lo. Ho intentarem, tot i que som els últims de filipines i probablement serà difícil dir quelcom que no hagueu llegit ja. Avís per navegants: en l’era de Twitter, la txapa que trobareu si cliqueu sobre ‘vull llegir la resta de l’article’ serà considerable. Serà que “Me sobren les paraules”, o potser que encara no se n’han inventat de prou precises per explicar Antònia Font. [Més]

El setè disc de la formació illenca, trepitja, com és habitual en el
grup, territoris gens obvis de la música pop. Joan Miquel Oliver tenyeix les cançons de Lamparetes
d’una sonoritat molt vuitantera, donant màniga ampla a tot un
reguitzell de teclats i sintetitzadors entre coloristes i futuristes que impregnen el
conjunt d’un aire força vintage (amb referència explícita a Modern Talking a “Calgary 88”), pròxim a una d’aquelles pel·lícules de ciència ficció ‘blanca’, el revers lluminós de films com Blade Runner. Lamparetes és, a més, el disc d’Antònia Font en què Joan Miquel Oliver sembla voler explicar-nos més coses. Cançons com “Calgary 88” o “El far de ses salines”, per exemple, expliquen històries que tenen sentit per sí soles, cosa rara en les cançons d’Antònia Font (si més no en les dels discos de la darrera etapa del grup). El que ja és més difícil és esbrinar què ens vol fer saber Oliver a través de la veu de Pau Debon. Què tenen a veure Clint Eastwood, el far de Ses Salines, els icebergs i els guèisers, els jocs olímpics d’hivern de 1988 i el reguitzell de paraules que li sobren a Antònia Font?

Anem a pams. Joan Miquel Oliver ha definit Lamparetes com “un disc sobre el progrés”. Podriem anar una mica més enllà i definir-lo, de fet, com un elogi del progrés. Aquest és un disc progressista en el sentit en què eren progressistes els liberals del segle XVIII i XIX, aquells temps en què la ciència i la industrialització eren percebudes com allò que havia de conduïr cap a l’eradicació de les diferències socials. La idea de la modernitat en positiu ja impregnava el seu darrer disc en solitari, Bombón mallorquín (DiscMedi, 2009), en temes com “Dins un avió de paper” o “Ryanair”: “M’agrada viatjar a llocs on la destrucció inevitable que genera l’espècie humana hagit estat per bé –explicava llavors–, ciutats modernes com Brussel·les o Berlin. Recuperar paradisos naturals només és possible amb una màquina de fotos, però fora de l’objectiu sempre hi haurà un bloc de pisos”.

No deixa de ser significatiu, doncs, que la portada de Lamparetes la il·lustri l’edifici de Gesa de Palma, un immoble avantguardista –diuen que l’únic exemple d’arquitectura racionalista a les Illes Blaears– avui en desús. L’edifici, situat a primera línia de mar, genera força debat entre partidaris i detractors de la seva existència. Per Joan Miquel Oliver, probablement l’edifici Gesa sigui un símbol d’aquest progrès “ben entès” –en contraposició, a la contra del disc hi apareix el nou Palau de Congressos de Palma, avui en construcció, i que seria, clarament, l’exemple del MAL en majúscules–. Aquesta fascinació pel pogrès és ben present a “Coses modernes”, una cançó que, igual que la que obre el disc, “Me sobren les paraules”, es troben molt aprop d’un exercici d’escriptura automàtica, una eina que Joan Miquel Oliver ja va fer servir, en part, en la seva novel·la El misteri de l’amor.

Vinculat a la idea del progrès, a Lamparetes trobem també la reivindicació de l’home –en aquest cas, parlem d’home en el sentit estricte de mascle– com a motor de la història. L’home que s’enfronta en solitari al que li tirin en cara (“Clint Eastwood), l’home que du la civilització fins als confins del planeta (“Pioners”), l’home que reunifica nacions i allibera esclaus (“Abraham Lincoln”), l’home que dóna la vida en la lluita contra la “gent que subordina el planeta” (“Els canons de navarone”). També l’home que ja ho té tot fet i que sembla observar la seva vida des del capdamunt d’“El far de ses salines”, on s’hi ha deixat els millors dies. El company Enric Borràs feia notar a Twitter que Lamparetes era la banda sonora perfecta per llegir les apocal·líptiques novel·les de J.G. Ballard: probablement el millor exemple sigui “Carreteres que no van enlloc”, que pinta un paisatge desolador l’altra cara del qual seria “Sospitosos”, una mena de retrat en clau colorista del turisme de masses que clou el disc (abans de l’instrumental “Minutos musicales”).

És aquest un disc amb moltes preguntes obertes. A la humanitat, sembla voler-nos dir Antònia Font, li ha arribat déu i ajuda arribar fins aquí. Tot i que al món hi ha lletjor, també hi ha coses boniques creades per la ciència, lamparetes que il·luminen el camí. Un ideal molt romàntic, amb un punt entre noucentista i modernista, en el fons molt de català assenyat. En uns moments, però, en què tot està en crisi, en què la petja ecològica sobre el planeta amenaça de destruïr-lo, serà possible combinar el progrés –més encara: la bellesa del progrès– amb la supervivència de la humanitat? O, per contra, seguirà imperant la lògica del benefici pel benefici, la que ens ha dut en aquest túnel mal il·luminat?

Escoltar Lamparetes a Spotify

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!