Al darrera la nevera

Hi ha una sèrie de grups que ja fa uns quants anys que treballen per fugir del ramat políticament correcte en què sembla haver-se instal·lat el mainstream català. Un dels que ho fa amb més constància i habilitat és, sens dubte, Els Surfing Sirles. Aquesta tardor, el grup capitanejat pel cantant, compositor i poeta Martí Sales presenta el seu segon llarga durada, editat pel segell BankRobber i gràficament titulat Romaní, semen i sang. No sabem si el consum simultani d’aquestes tres substàncies és la clau perquè els Sirles facin cançons com les que han inclòs en aquest disc. Però sigui a base d’alquímia, de química o de simple talent natural, el cas és que han parit, de nou, onze cançons que són onze cops de mall a les ments benpensants de l’oasi català. Hi ha rock gamberro, hi ha punk d’ateneu llibertari, hi ha psicodèl·lia seixantera, alguna escapada popi… I hi ha, sobretot, una poesia eixelabrada i una irreverència a l’abast de pocs. Perquè, de ser irreverent, se n’ha de saber. I aquests ho tenen bastant per la mà. [Més]

“Taxista”, que ressona en aquest apunt, és el senzill del disc. No es tracta d’una versió de Pau Riba –tot i que en Martí Sales se’n declara fan– i conté tots els ingredients que ha de tenir una bona cançó dels Surfing Sirles: rock’n’rol d’extrarradi, accelerat i deutor –segons reconeix el propi autor– de bandes com The Jon Spencer Blues Explosion, i una lletra amb la iconografia habitual del grup: les xemeneies del Besòs, carajillos, gambes i cigrons, Isaac Hayes…  L’imaginari Sirles arriba a la seva màxima expressió en temes com “Montseny”,  on apareix la figura del ‘xandalista’ i on s’esmenten els rituals alquímics quem, segons sembla, proliferen a la falda d’aquesta emblemàtica muntanya. La peça, acolorida amb els vents de The Gramophone Allstars, té un punt apocalíptic, de final d’era, que es reprodueix en temes com “Anunnakis” o “Recomane tenebres”. Si Allister Crowley hagués estat català hauria escoltat Els Surfing Sirles. 
La cançó important, però, és “Watusi ’65”, inspirada en certa mesura en l’obra de l’escriptor i periodista Francisc Casavella, i que comença amb una cita de Jacint Verdaguer: “Senyor, dona’m unes ales o treu-me les ganes de volar”. “Hi ha una sèrie de noms que la tradició catalana ha deglutit d’una manera absolutament nefasta”, ens explicava Martí Sales en una entrevisteta que sortirà al pròxim Enderrock. “En comptes de llegir Verdaguer, la gent s’ha refiat del que li ha arribat a través de certes patums. Pel camí s’ha perdut tota la força. Verdaguer era un personatge molt bèstia, amb moments de desesperació i d’intensitat vital molt grans. Era un revolucionari, però ens ho han amagat! Per què no utilitzar els seus versos en un tema de punk rock pur i dur?”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!