Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

4 de gener de 2007
General
1 comentari

El victimisme

Fa uns dies vaig sopar amb uns amics periodistes. Tots ells treballen en mitjans tipus TV3, Cuatro, Europa Press… La conversa va derivar cap al tema de la música en català. Els seus arguments anaven en la línia de: no hi ha renovació, sempre canten els mateixos quatre, no hi ha qualitat, és endogàmic, està subvencionat… Jo contrarrestava aquestes posicions posant exemples com Conxita [premi Enderrock 2006]. I em vaig trobar reiterant un discurs en la línia del que explica en Joaquim Vilarnau [bloc] arran de l’article de la periodista digital Laura Crespo [bloc] titulat "La mala salud de la musica en catalán". En un moment donat de la conversa, un dels comensals em va acusar de victimisme. I vaig pensar que tenia raó.

El victimisme és una actitud que consisteix en atribuir-se el paper de víctima. És un terme pejoratiu, perquè normalment el qui l’empra acusa al seu interlocutor de fer-se la víctima quan no ho és de debó. Però hi ha ocasions en què el victimisme fa referència a una sitaució real. Un exemple: l’Associació de Víctimes del Terrorisme fa victimisme ?més encara: el victimisme és la seva raó de ser? i ningú no els hi ho retreu.

En l’àmbit musical, és prou inqüestionable que la música en català és víctima de tota una sèrie de circumstàncies que la situen en una situació d’inferioritat respecte les seves homòlogues espanyola, francesa i anglosaxona. Per motius molt simples: el català no té la mateixa salut, ni el mateix mercat, ni els mateixos suports, ni el mateix entorn mediàtic que l’espanyol, el francès o l’anglès. El victimisme ben entès, doncs, està justificat.

Un altre tema és que aquesta actitud esdevingui un modus vivendi. Prendre consciència de la pròpia realitat i reivindicar-nos víctimes només ens és útil quan acompanyem aquesta reacció de passos endavant per superar el context discriminatori. I per això cal admetre les pròpies limitacions. Perquè, efectivament, a TV3 sovint només surten els quatre de sempre. I la indústria musical, efectivament, és víctima d’uns mecanismes d’autoreproducció que posen pals a les rodes a la renovació. I si, la música catalana se subvenciona… Com se subvenciona l’espanyola.

Com deia l’Ovidi, autocrítica i crítica.

  1. I ja vas poder sopar sense treure el papeig?  Si hagués de compartir vianda amb tota aquesta penya venuda als quartos de Madrid i de l’Opus -, m’hagués pixat al vichisoisse.

    Els catalans som víctimes. Però com en tota situació d’agressió, hi ha diferents tipologies de víctimes. Els que reaccionen, i s’enfronten amb l’agressor, destapant-lo; els que prefereixen mirar cap a un altre costat, i seguir com si res; els que admiren la fortalesa de l’agressor, i pateixen una mena de sindrome d’Estocolm -autoodi- que els porta a col·laborar amb l’enemic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!