Un dels arguments habituals del nou sobiranisme afirma que els partidaris de l’estat propi haurien de deixar de banda de les seves diferències ideològiques i unir-se per aconseguir un únic objectiu: la independència. Quan tinguem estat, diuen els partidaris del “primer la independència”, ja decidirem si volem un govern de dretes o d’esquerres. Mentrestant, això és secundari i ens distreu de l’objectiu que ens uneix. El discurs ha esdevingut hegemònic en l’esfera del catalanisme, fins al punt que els últims anys han aparegut partits polítics que basen la seva raó de ser en aquest plantejament. De fet, la crida del president Mas per aconseguir una gran majoria a les eleccions del proper 25N no deixa de ser una derivada d’aquesta idea. Perquè votar partits d’esquerres avui minoritaris, encara que siguin partidaris del dret a decidir o directament de la independència, si podem fer confiança a un gran partit com CiU, que des de l’Onze de Setembre tan sols té en la seva agenda avançar cap a l’estat propi?
[Llegiu l’article sencer a Nació Digital]
Que jo sapiga, sols hi ha una coal·lició o partit que es presenta amb la independència com a primer i únic motiu per a votar-los: SI (Solidaritat per la Independència). Personalment, jo els votarè per tenir un país “normal”, i des d’aquesta base, poger triar (o no) els meus representants (partint de la base que cadascú es representa a si mateix, que per això hem de ser responsables).
No seré jo qui els posi en un pedestal, però tampoc m’empaso això de que al pedestal de la honorabilitat sols hi ha lloc pel que es fa anomenar “esquerra independentista”.
Atentament