Al darrera la nevera

Una tarda, arribo a la redacció de l’Enderrock i trobo un sobre al meu nom sota l’epígraf ‘periodista gracienc’. Em sorpren bastant. L’obro. És un disc d’un grup de Gràcia que no coneixia i es diu Anita Miltoff. L’escolto. Està molt bé.

Al full de promo es defineixen com a folk-punk, que ja és dir. Al pròxim Enderrock publiquem la crítica del disc, titulat Recordes el 2 d’abril de 2001? (Toff Records, 2006). La veritat és que no se què debia passar, però si el resultat van ser aquestes cançons, la cosa debia tenir tela. Poemes de lírica obtusa i surrealista, rock agreste amb algun que altre violí histèric, amb cançons dedicades a conceptes aparentment dispars com Frank Rijkard (l’entrenador del Barça) o Sebastià Roure (el poeta de l’underground de Barcelona per excel·lència). Una música beu de tendències sorolloses com Dionsaur Jr o Pixies i una veu que recorda a Josele Santiago.
El nom del grup, expliquen a la seva pàgina web, és una personalització de la frase en hebreu ?amit a mil tof? que significa ?sóc un bon alumne?, una frase que deia la joventut palestina durant l’intifada: ?odi és el que ens heu ensenyat per tant som els vostres millors alumnes?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!