Hi ha coses que no són el mateix. Coses que no haurien de comparar-se, perquè indueixen a l’equívoc i a la demagògia. Si les comparem a la barra del bar, la cosa no potser no passa d’un comentari de cigaló. Si el qui les compara és un professional de la comunicació, la cosa és més greu. Perquè llavors, l’equívoc i la demagògia s’incorporen a l’opinió pública, i perdem l’ocasió de mantenir un debat serè i constructiu sobre la realitat i les seves múltiples arestes. Aquests dies hem sentit, en boca de molta gent –indignats i no indignats–, comparacions odioses. Avui en comentarem unes quantes. [Més]
Per exemple: No és el mateix el que ha passat a la plaça Tahdir i que el que ha passat a la plaça Catalunya. Això
ja ho teniem clar, perquè els mitjans ho han repetit força i des del
primer dia.
No són el mateix les revolucions àrabs que la #spanishrevolution o la #catalanrevolution. Tampoc és el mateix la #catalanrevolution del 2011 que la #catalanrevolution del 1936: aquella, per cert, sí que va ser una revolution en el sentit estricte del terme.
Tampoc és el mateix el Maig del 68 que el Maig -i el juny– del 2011. De la mateixa manera que el Maig del 2011 no pot comparar-se amb l’octubre del 34, el maig del 37 o la Setmana Tràgica. Perquè, que se sàpiga, aquí no s’han ni cremat esglèsies, ni hi ha pistolers de la patronal, ningú s’ha parapetat a la Telefónica, els miners d’Astúries a saber on paren i de l’estat català ni rastre.
No és el mateix un anarquista que un feixista, com tampoc és el mateix un militant de la FAI que un falangista.
No és el mateix ocupar simbòlicament una plaça per protestar contra la banca i el sistema polític que privatitzar l’espai públic.
No és el mateix una assemblea en una plaça que proposa formes diferents
d’entendre la participació democràtica, que un règim totalitari com el
nazisme o l’estalinisme.
No és el mateix el setge de Barcelona l’any 1714 per part d’un exèrcit invasor que una protesta de 2.000 ciutadans desarmats davant del Parlament de Catalunya l’any 2011. En el segon cas, la paraula setge s’empra de forma connotada i malintencionada.
Tampoc és el mateix protestar davant d’un Parlament que fer-ho davant de la seu d’un Govern. Això no vol dir que no sigui legítim protestar davant d’un Parlament. Ho és. Però també vol dir que el moviment hauria de ser conscient del què suposa emprendre aquesta acció, i de si està prou legitimat socialment per emprendre-la.
No és el mateix una acció de bloqueig simbòlic d’una cambra legislativa
que un cop d’estat realitzat per l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Hi ha gent que està en contra de les dues coses. I gent que està a favor d’una i en contra de l’altra.
No és el mateix denunciar que uns policies de paisà s’han infiltrat en una
manifestació per rebentar-la, i fer-ho aportant proves, que denunciar-ho sense proves i fent córrer un video per YouTube on no queda res gaire clar més enllà del fet que sí, que hi havia policies de paisà.
Tampoc és el mateix que un manifestant marqui amb esprai una diputada a Barcelona el juny de 2010, que un militant de les SS marqui amb pintura la casa d’una família jueva a Berlin l’any 1938. Parlar de “matí dels vidres tancats” és una firovlitat periodística que en alguns països vorejaria el delicte. Així mateix, que un esvalotador intenti robar el gos pigall d’un càrrec electe cec, que és una acció lamentable, no vol dir que que tota una manifestació de 2.000 persones justifiqui l’actitud del presumpte autor del robatori.
No és el mateix la violència concreta i aïllada en el temps d’un manifestant, d’una manifestació o d’un policia, que la violència estructural del sistema econòmic. No hi ha dues violències iguals. N’hi ha de moltes classes, i la majoria –manllevo Brecht– són legals.
Que un indignat sigui exmilitant d’UPyD i Ciutadans no vol dir que tot el moviment estigui al servei de l’espanyolisme ranci. Això no vol dir que no calgui denunciar de forma clara i contundent aquest personatge.
No és el mateix CiU o el PP o Joan Laporta, que ahir van avalar la política de retallades, que el PSC, ERC, ICV o Solidaritat o Ciutadans, que no van fer-ho.
No és el mateix Vilaweb que La Gaceta. Tampoc són el mateix els periodistes que escriuen a Vilaweb o la Gaceta –i en tants d’altres mitjans– que els respectius editors d’aquestes capçaleres.
No és el mateix Salvador Cardús o Joan B. Culla que Jiménez Losantos o Cesar Vidal. Tampoc no és el mateix que el país sigui víctima de l’espoli fiscal, que fer servir l’espoli fiscal com a argument per a justificar les retallades
No és el mateix simpatitzar amb el moviment dels indignats que formar-ne part de forma acrítica o assumir com a pròpies totes les solucions que proposa, com tampoc és el mateix simpatitzar amb un partit polític –i votar-lo– que compartir totes les seves accions i plantejaments.
Tot això, en principi, és força obvi. Però llegint la premsa d’avui podreu comprovar que no ho és gens. Que, pel que sembla, molts dels mitjans de comunicació del nostre entorn –i, sobretot, molts dels opinadors a qui donen veu– troben normal fer aquesta mena de comparacions. De la mateixa manera que moltes de les persones que participen dels moviments socials cauen, de vegades, en les mateixes dinàmiques demagògiques, per bé que no tenen ni el mateix ressò ni el mateix impacte, perquè no tenen els mateixos altaveus.
Avui no m’interessa analitzar si el moviment dels indignats s’ha equivocat o no bloquejant el Parlament, o si la reacció de la classe política és autista, corporativista, o comprensible davant d’una situació, segons diuen, excepcional. No ho vull fer perquè no he cobert la moguda prou d’aprop i perquè tampoc participo de les dinàmiques de l’anomenat moviment del 15M. El que m’interessa és fer notar que, amb tots els mitjans que tenim a l’abast, el sistema mediàtic d’aquest país no és capaç d’explicar prou bé què està passant. Que, amb honroses i vitals excepcions, al final de tan de Twitter i tanta xarxa social trobem els discursos simplistes de tota la vida. I que potser aquesta és una de les múltiples raons per les quals indignats i no indignats ens trobem en aquesta mena d’atzucac on, com sempre que els jugadors no són prou hàbils, guanya la banca.
Serà que no deu ser el mateix el periodisme que això que llegim els catalans quan obrim el diari, la tele o l’smartphone.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada l’article, però trobo a faltar la comparació amb Grècia: és política i èticament el mateix bloquejar el parlament català que el grec, davant les retallades i privatitzacions?
Ho dic perquè és molt fàcil veure amb simpatia el que passa a fora, però força menys el que passa a dintre, sobretot si els teus anunciants i subvencionadors no ho veu amb tanta simpatia.
Salut