Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

18 d'abril de 2011
Sense categoria
2 comentaris

‘Coratge’, cançó per cançó

Obrint Pas publica avui, dilluns divuit d’abril de 2011, el seu setè disc. L’han titulat Coratge (Propaganda pel Fet!), inclou setze cançons (inclòs un preludi i un epíleg) i es ven conjuntament amb un completíssim llibre que inclou una sèrie de textos d’escriptors, poetes, músics i periodistes (Eduardo Galeano, Raul Zelik, Angela Jackson, Pascual Serrano, David Segarra, Feliu Ventura, David Fernández, Laia Altarriba…) que complementen les cançons. En aquest bloc comentarem només la part musical (seré honest: no he tingut temps de fer una lectura reposada del llibre) però em fa l’efecte que no ens trobem davant del mer producte ‘de farciment’ que acostuma a acompanyar projectes d’aquesta mena. Sobre Coratge en sí ja n’hem dit alguna cosa en aquest apunt, i aquí ens refermem: no és un disc més d’Obrint Pas. És un treball madur, molt meditat, que marcarà un abans i un després en la trajectòria musical dels membres d’aquesta formació valenciana. Sigui quin sigui el futur que el destí depari a Obrint Pas, res ja no tornarà a ser el mateix. Aquí dins el disseccionem, cançó per cançó.

1. “Preludi”

El pròleg del disc és una peça d’un minut on Obrint Pas deixa clar que els camins més roots marcaran el desenvolupament de Coratge conforme vagi avançant el tracklist. El text que l’acompanya és un preciós aforisme d’Eduardo Galeano que resumeix la filosofia de l’obra que tenim entre mans: “El miedo es una cárcel muy aburrida”. És aquest un disc dedicat als valents; no a aquells que no tenen por, sinó a aquells que fan el pas de superar-la.

2. “Coratge”

Una cançó amb molta energia, que veu de les arrels hardcoretes d’Obrint Pas i a l’hora incorpora un punt folkie a base de la viola de roda d’Eduard Casals i la trikitixa o acordió basc de Xabi Arakama, del grup Trikizio. La cançó té un punt celta que apropa al grup a l’estètica de grups molt d’estadi com Celtas Cortos, una idea que reforça una tornada molt hooligan que la fa una cançó fácilmente corejable. Un tema en format d’himne per començar el disc, amb una lletra que inclou tots els elements que aniran definint el mapa conceptual de Coratge.

3. “La vida sense tu”

Probablement la cançó més completa del disc, i la que millor representa el moment en què es troba ara Obrint Pas. Comença amb les notes d’un guitarró, s’hi incorpora un sàmpler del rapsoda Vicent Camps recitant “Cant a Vicent” de Vicent Andrés Estellés entre els escratxos de Dj Chola, i tot seguit entra la secció de vents marca de la casa Obrint Pas. Un mig temps jamaicà completat amb percussions llatines i una tornada guitarrera molt en la línia de cançons com “Viure”, de Benvingut al paradís (2007). En el fons es tracta d’una cançó escrita des de l’enyorança no tant d’un espai físic –València– com d’un moment –la descoberta de la consciència política–. És una cançó on tan se sentirà identificada la primera generación de fans d’Obrint Pas, els qui avui passem de la trentena, com els seguidors de nova fornada del grup. Combina, a més, els tres referents que Xavi Sarrià no es cansa de repetir quan li pregunten per la fòrmula d’Obrint Pas: Mano Negra / Manu Chao, Fermin Muguruza en totes les seves variants, i, last but not least, Al Tall.

4. “Seguirem”

La primera cançó que es va fer pública de Coratge, dedicada a la professora de la UAB, filòloga i activista Mavi Dolç, la tieta eterna dels Obrint Pas. No és, però, una cançó sobre la pèrdua, sinó un cant a l’esperança, a la vida i al combat, un elogi de la valentia i del ni un pas enrera. Per tothom qui va conéixer la Mavi i va sentir profundamente la seva pèrdua, aquesta cançó és un regal pels sentits. Obrint Pas no explota la sensibleria fácil, sinó que de l’experiència tràgica n’extreu un alè per seguir endavant. Les veus de Marina Torres i Adriana Prunell de The Pepper Pots, en un magnífic registre gironí, contribueixen a donar un aire soul a un tema d’arrel jamaicana.

5. “Perdut pels carrers del món” 

Obrint Pas s’endinsa tímidament en els terrenys del hip-hop en aquesta cançó on la dolçaina té una presència especialmente significativa i que ben bé podria ser un relat sobre l’experiència viatgera de Miquel Gironès, que va “perdre’s pels carrers del món” –en concret, pels carrers de l’Índia– en un viatge realitzat durant l’aturada del grup l’any 2009. En aquesta cançó sentim també una de les col·laboracions destacades del disc, la de Fermin Muguruza (lògic: és una cançó molt deutora de de temes com “Itaka Berriro” o “Newroz”) i les cordes de Tòbal Rentero, que seran una constant al llarg del disc. De nou el grup incorpora la viola de roda en una cançó, una cosa que, quan ho fa Arcade Fire, fa flipar la parròquia moderna, però que probablement a Obrint Pas no li valdrà per ésser inclosos en els catàlegs indies de la temporada. Ells s’ho perden. 

6. “I si demà no tornara”

La trikitixa de Xabi Arakama obre un ska de patent Obrint Pas, que aixecarà polsegueres en els camps de fútbol de terra que el grup omplirà a vessar -segur– aquesta temporada. El fort de la cançó és una lletra dedicada al maquis i, per extensió, a totes les víctimes de la Guerra Civil. Destaca un fraseig de dolçaina que despertaria un mort i una tornada emocionant on reapareix el tema del coratge. Una cançó per la memòria històrica, que conclou amb el recitat d’una llarga llista de noms de maquis valencians caiguts en la lluita per la llibertat.

7. “Si tanque els ulls”

Obrint Pas torna a jugar amb la nostàlgia en aquesta cançó, on rememora les seves primeres experiències com a grup, els primers concerts, les primeres farres, “l’alegria senzilla, l’emoció compartida i l’endemà que encara hem de guanyar”. És una cançó lenta que va creixent a partir d’una base acústica i acaba esclatant en clau de mig tempo rocker. Probablement és la cançó més pop que ha escrit mai Obrint Pas (aquí es nota la petja del guitarrista Robert Fernández), malgrat no s’atreveixin a fer el pas definitiu (l’eterna dolçaina del mestre Gironès agermana la cançó a la resta de l’obra del grup). Josep Nadal de La Gossa Sorda, company de fatigues per escenaris de mig país, escriu el text que acompanya la cançó.

8. “La nit dels corbs”

Un reggae electrònic amb uns vents pletòrics, gentilesa de la factoria Úbeda & Benavent, amb una lletra que retrata la realitat de les grans metròpolis llatinoamericanes. Una cançó nascuda ben segur de l’experiència a Veneçuela i a les faveles de Caracas en companyia del periodista valencià David Segarra, company de batalles del grup i dissenyador històric de la banda, afincat ara a la República Bolivariana. Arreu del tema es respira l’aire de barris com el 23 de Enero o La Vega, on la vida no val res i la mort és el pà de cada dia. Les veus, de nou, de Marina Torres i Adriana Prunell afegeixen sentiment al conjunt d’una cançó molt completa. De nou es fa explícita la petja de Fermin Muguruza.

9. “Barcelona”

Una de les cançons de base hardcore del disc, complementada amb una dolçaina frenètica i una secció de vents que relliga el conjunt. Destaca una base rítmica potent per explicar una història dura d’emigració i combat. De nou una cançó de memòria històrica, que rememora les vagues dels anys
setanta i les lluites obreres del cinturó roig (el text que l’acompanya
és de l’advocat i etern combatent August Gil Matamala). És una cançó
sobre la Barcelona ‘rosa de foc’, ingovernable i irreductible. Cal recordar que la família de Xavi Sarrià també té arrels barcelonines: d’aquí potser la referència a ‘l’accent indomable’ del protagonista de la cançó.

10. “La cultura de la por”

Fa temps que ens haviem oblidat que Obrint Pas també podia fer punk –probablement des de l’època de cançons com “Telefeixisme”–. Aquest tema recupera la vena més canyera. I mola! El sàmpler de Blade Runner que obre la cançó ja presagia el que trobarem: distorsió guitarrera, una tornada corejable amb una bona dosi de ‘uo uo’ i una lletra carregada de mala llet sobre la cultura de la por que ens venen els mèdia (i sobre com superar-la). Ho podem llegir com una escapada o una concessió a la parròquia de fans primigenis, però sens dubte és un dels encerts del disc.

11. “Murals”

El disc encara la seva recta final i tot comença a canviar. La dolça veu de Mohamed Ayoub, de l’Orquestra Àrab de Barcelona, obre una cançó de ressons explícitament mediterranis on els llaüts de Tòbal Rentero, que a partir d’ara seran presents en gairebé tots els temes, conviuen amb els escratxos de Dj Chola i l’acordió de Xabi Arakama, i on sentim de nou a les dues Pepper Pots fent cors a Xavi Sarrià. Una cançó on Obrint Pas comença a mostrar les cartes més folkies, que s’aniran explicitant de mica en mica en la recta final del disc. No destaca per ser un tema especialment rodó, però l’embolcall i la producció acaben guanyant la partida. La cançó neix de l’experiència a Palestina i l’acompanyen textos del cantautor Pau Alabajos, el pensador Santiago Alba Rico i la periodista Laia Altarriba.

12. “Alegria”

Una cançó dedicada a la festa, que tot i ser un ska-rock incorpora la trikitixia i els guitarrons i llaüt de Rentero. Té un punt de cançó de parranda molt valenciana (si diguessim que és un Paquito Chocolatero punk tampoc pixariem del tot fora de text). Hooliganisme, dolçaina i tornada a base de ‘uo uo uo’. És la cançó més de farciment de Coratge, i la que menys aporta al conjunt del disc.

13. “Se’n va amb el vent”

Genial cançó on l’ska i la cúmbia s’agermanen, on els ritmes llatins més càlids ens apropen a les aportacions de grups com Dusminguet o, perquè no, també a les havaneres i cançons de mariners de tota la vida. Hi sentim Panxo i Violeta d’Orxata Sound System rapejant en defensa dels barris pouplars com la Punta o el Cabanyal de València. També hi sentim Tobal Rentero amb un tres cubà. Una lletra brutal que és un clam de dignitat i de lluita amb un embolcall atrevit.

14. “Al país de l’olivera”

Probablement la cançó més sorprenent de Coratge, on sentim de nou el llaüt de Rentero, hi apareix la guitarra clàssica de Paco Costa i, atenció, la veu de Mara Aranda, cantant en el seu dia de L’Ham de Foc avui al capdavant del projecte Artaica. Obrint Pas es tira definitivament a la música tradicional en una cançó que bé podria ser la una rondalla de Maria del Mar Bonet o Al Tall. Fantàstica peça que marcarà un abans i un després per a la banda i que, per sobre de tot, demostra que no hi ha arbre sense arrel i que s’equivoca qui, enlluernat pels focus del moment, pretengui el contrari.

15. Epíleg. “Jota de Valencians”

L’Epíleg de “Coratge” és una cançó inspirada en l’adaptació de la nadala tradicional “Pastorets i pastoretes” feta per Al Tall. De fet és una jota –directament, aquí ja no s’amaguen– i està plantejada com una suma de veus valencianes de referència –de nou Mara Aranda, Feliu Ventura, Al Tall, Pep Gimeno ‘Botifarra’ i Miquel Gil. Rentero i Costa aporten la base folk al tema, i les dolçaines de Gironès fan la resta. És, en realitat, una mena d’actualització del “Tio Canya”, un cant a la dignitat irreductible del País Valencià.

 

 

 

  1. És a dir, más de lo mismo. Obrint Pas seran un grup que atraurà a milers de persones, però allò que es diu evolucionar, no va gaire amb ells. A part, el cantant s’hauria de mirar això que té a la veu, sona bruta, molt bruta.

  2. hola,
    respecte a la crítica que has fet, no tinc res a dir, has fet una molt bona anàlisi.
    Respecte a l’altre comentari… crec que per a gustos, els colors… Obrint Pas ha fet un disc amb molts contrastos, amb els estils d’ahir i els d’avui, perquè Obrint Pas no deixa de ser un grup que fa mescles, un grup que agafa ritmes diferents i els fusiona en nous ritmes, com sempre ha fet. I aquest disc els hi ha sortit rodó. Rodó per aquells que sempre ens ha agradat obrint Pas, o pels que s’han adherit a Obrint Pas a partir del 2000 o de Terra.

    Pels que s’hagin adherit a partir de Benvinguts al Paradís, potser se’ls fa diferent… però crec que aquí veiem OP en essència.

    pel que fa a la cançó de “i si demà no tornara”, jo no crec que parli dels maquis… jo crec que parla d’una columna de l’exèrcit republicà. (els maquis els considero guerrillers de guerrilles acabada la guerra civil, en temps de postguerra. I pel que entenc de la cançó, la guerra civil encara no s’ha acabat.

    per la resta, enhorabona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!