Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

18 de gener de 2007
General
8 comentaris

Bandes emergents de Barcelona: només en castellà?

L’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB) acaba d’editar un CD amb les bandes que participen en el circuit Emergents + a prop, un projecte impulsat amb set centres cívics de la ciutat per donar a conèixer, segons expliquen, "les propostes més innovadores de l’expressivitat musical emergent a la nostra ciutat". Es tracta de tretze formacions: Aerolíneas Subterráneas, Drownhome, Dr. Maldades, Mushka, Manos de Topo, Biorrápidos Violentos, Revolución Acústica, subATAK, El Síntoma, Silice, MDQ, Silversuck i Muzak. Ho endevineu? Sí. Cap d’elles s’expressa en català.

Voldria deixar clar d’entrada que amb aquest post no vol entrar a valorar la qualitat del CD. Malgrat el que digui Laura Crespo, un grup no és bo o dolent pel fet de cantar en català, castellà o anglès. O per fer música instrumental ?és el cas dels Muzak, que van participar també en el CD Música Lliure II (FOBSIC, 2006) encartat per la revista Jaç, amb aquest tema.
L’únic objectiu d’aquest comentari és deixar constància que resulta absolutament increïble que, en una ciutat d’un milió i mig d’habitants (més si comptem l’àrea metropolitana), on el català és una llengua (encara) d’ús habitual entre la població, quan el seu Ajuntament es decideix a editar un disc que reculli un seguit de propostes musicals emergents, cap d’elles s’hi expressi. Algú s’imagina un cas semblant a Madrid? O a París?
Agafem un altre CD de ‘emergent’, per exemple el que Enderrock va encartar aquest estiu amb les formacions seleccionades en la primera fase del concurs Sona 9. De Barcelona tenim: Mudah, Rosa Luxemburg, Xazzar ?guanyadores de l’edició d’enguany?, Dr. Fargo i La Morsa. Per tant, no serà que no hi ha propostes emergents per triar…
Què passa, doncs? Jo crec que és una qüestió de simple i pur sectarisme. Gran part del sector musical d’aquest país (discogràfiques, mànagers, programadors, ‘gestors culturals’) consideren d’entrada que res que es faci en català té interés (menys Antònia Font: sempre hi ha una excepció que confirma la regla). I lamentablement, és una situació que fa anys que dura i que, vist com està el panorama, sembla que està lluny de canviar.
Jo crec que aquí les perjudicades principals són les bandes. No només les que no surten al disc, sinó també les què hi surten. Perquè segur que totes han fet mèrits perquè la seva proposta sigui inclosa en aquest CD. I no es mereixen que per un tria sectària que no tenen perquè compartir, el debat s’enverini per la qüestió lingüística.

  1. Dues opcions.

    O bé Barcelona ha esdevingut definitivament una simple ciutat satèlit de la cultura hispanoamericana, amb certa aparença de modernitat però en el fons incapaç de tenir veu pròpia, amb la única vocació de ser referent pels pobles hispanoparlants que encara estiguin al darrera nostre (pocs quedaran, aviat)…

    O bé el govern potencia com fa en altres contextos, i amb tota la seva força, aquest binomi modernitat, cosmopolitisme=hispanitat, un axioma essencial per integrar-nos i dissoldre’ns definitivament i perdre tot el tremp nacional. Ja hem baixat al número 11 de la cua de "Comunidades Autónomas", espereu quan ja ningú tingui il·lusions per lluitar per res.

    Jo crec que les dues afirmacions són certes. Sols hi ha una possibilitat, la revolta cívica contra l’estat de coses, la caiguda de tot l’entramat sociata (si els satèl·lits d’ERC i ICV cauen amb ells ja s’ho faran, total…) i un canvi de rumb enèrgic que, sí, requerirà molta energia per part d’individuus i institucions, serà una batalla amb totes les de la llei i certament mai és còmode.

    Si volem millorar, aquesta és la ruta.

  2. Hola,

    Només un petit apunt de la greu problemàtica de la música en català i lo poc promocionada que està.

    Ahir dia 17-02-2007 al programa no em ratllis! de  TV3 al acabar el programa i aprofitant que hi havien hagut uns cantants per a ser entrevistats, vàren sortir diferents nens i nenes cantant diferents temes els quals parlèssin de l’amor. Durant els dos minuts que van estar cantant i de les 6 o 7 cançons que s’hi van cantar no n’hi va haver cap en català!

    Això reflecteix perfectament la poca incidència de la música catalana entre els més joves que són el futur de la nostra llengua.

    arbu ||*||

  3. De la mateixa manera que el senyor Palà en el articul "Bandes emergentsde Barcelona: només en castellà?" deixa clar d’entrada que no vol fer una valoració de la qualitat del cd, jo també vull deixar clar que no és el meu interès defensar ni atacar a l’ajuntament ni al ICUB ni a ningú amb nom i cognom. Solament vull analitzar el problema que es planteja des d’una nova perspectiva mes realista, almenys des de la meva perspectiva en primera persona com participant en un dels grups del disc (els dono una pista, també és un tema instrumental).



    Jo
    viu a Barcelona des de fa uns sis anys. Sóc sud-americà i estic aprenen el català. Tinc amics aqui, amics de totes parts, catalans també.



    La cultura és molt mes que una llengua. Ara ens trobem en un moment de revolució, de canvis ràpids que afecten a l’economia, a la cultura, a la societat en general, en tot el món.
    Personalment crec en Catalunya però crec que Barcelona no és Catalunya. Barcelona és Paris, Londres, Nova York i Milano, Barcelona és Caracas, Santiago i Buenos Aires. Barcelona és una ciutat on conviuen moltes cultures, moltes llengües i molts valors. Una ciutat on predomina la cultura urbana, on igual que en les altres ciutats que esmenti anteriorment emergeixen el hip-hop, el grafiti i el skate.


    Quan jo
    penso en Europa, no solament a Catalunya sinó a Europa, pinso en una sola cultura. Si els catalans i els vascos i ja que estem també els andalusos s’independitzessin, no deixarien de ser
    europeus. Els mateixos que van veure el renaixement, la creació de la impremta, els vasts imperis que s’extendien per tot el planeta, les revolucions industrials i les primeres dues guerres mundials. Un europeu té privilegis en qualsevol lloc del món. Val mes la vida d’un europeu que la d’un asiàtic, un africà o un sud-americà. Dóna igual que sigui francès, italià o espanyol,
    i una guitarra elèctrica o una bateria tampoc val el mateix per als uns i els altres.



    Treballar, comprar, pagar impostos, demanar subvencions, llicències, permisos, tramitis… Europa, la vella, mor de hiperinstitucionalització. Els seus habitants se senten impotents, desolats i
    frustrats, no se senten representats pels seus governants, no els interessen la constitució ni les eleccions, però encara aixi, ho volen tot, són capritxosos i orgullosos. La culpa del que sigui és
    de l’alcalde, del president de govern, de l’institut tal, dels del costat, dels espanyols, els francesos, els alemanys o els anglesos, o dels immigrants. Els europeus acomodats en l’estat de benestar poden comprar una guitarra elèctrica per un capritx perquè al cap d’uns mesos acabi acumulant pols en un armari o sota el llit mentre que per a molts que venim de paisos tercermundistas, comprar-se una guitarra és un sacrifici i una responsabilitat.



    Fer música avui dia en Europa 
    és gairebé subversiu. Ser músic de carrer a Barcelona implica demanar uns permisos o passar per uns sortejos i perdre molt de temps. Els bars tenen problemes amb
    els seus veïns pel soroll. En les places no es pugues un ajuntar a cantar ni a tocar. Els locals nocturns amb punt personal i llicències solament poden permetre’s obrir-se a músics que mes o menys garantitzen l’aforament de la sala. A més, en aquesta capital de la cultura l’artista esta molt poc
    valorat. Els músics estan molt mal pagats i és mes rendible un DJ que una banda on toquen 4 persones. En Barcelona o ets un superartista reconegut mundialment, de qui s’apoderen les institucions, o no ets ningú, ets un marginal, un captaire amb la diferència que demanes amb un instrument.



    Aquest CD fet amb diners públics i que fins a ara sembla que solament ha despertat el vostre interes para avivar el debat llinguistic, és una selecció de bandes que es mouen principalment pels centres cívics de Barcelona per a desenvolupar les seves propostes. El ICUB ha posat molts diners, justificant els seus pressupostos. No creo que siguin sectarios amb la llengua, solament crec que en realitat ells posen els diners i ja esta… no
    posen molt interès per fer un bon producte, una bona difusió… per quins hem participat en el CD, que et donin una còpia és gairebé com si t’estiguessin fent un favor i òbviament no hem
    vist ni un euro de tot els diners que s’ha d’haver invertit per a fer-ho possible.



    El
    fet que no hagin temes en català en el CD mes té a veure amb el fet de que probablement hi ha menys catalans dispossatss a esforçar-se de la mateixa manera que ho fem quins venim de fora. Quins hem
    hagut de superar moltes dificultats per vindre. Quins acudim als centres cívics per a aprofitar els recursos que no tenim allà, quins fem la cultura des de baix i senzillament ens donen igual les institucions de cultura perquè la cultura no són ells, som nosaltres i ho sabem. No vam necessitar que posin un tema nostre en un disc perquè tenim Internet. Arribem
    directament a qui volem sense intermediaris. No necessitem les seves normes ni els seus formularis ni un segell de l’ajuntament en un flier. No vam esperar gens així que si ens donen alguna cosa, millor. No necessitem a les discogràfiques ni A la SGAE. Ara nosaltres, qui
    fem la cultura, som directament els responsables de la producció, difusió i distribució dels nostres productes.



    Finalment vull comentar
    que nosaltres en realitat ni guanyem ni perdem gens amb aquest disc. Si hi ha hagut o no sectarisme per part de qui van seleccionar els temes, no m’interessa però tampoc ho creo. De la mateixa manera que jo defenso la música perquè és part de la meva cultura, si vosaltres voleu defensar la llengua catalana no debeis delegar aquesta responsabilitat en les vostres institucions,
    sinó en vosaltres mateixos, però estem en una epoca on importa mes el que dius que com ho dius i els nens s’adonen compte d’això ràpidament i per això no volen parlar català en el recés
    perquè no són ximples i troben absurd el debat de la llengua. L’espanyol per a ells no és un problema, és un avantatge que els obrirà les portes del món quan creixin, d’un món on hi ha mes de 300 milions d’hispanoparlants, de la mateixa manera que pot ser útil aprendre anglès o chines en el món que vivim. Per això crec que els més  acèrrims defensors de la llengua catalana són
    també les seves pitjors enemics, els quals projecten un conflicte innecessari per a qui vénen de fora (tant com si vénen d’Argentina com d’Andalusia) com per als nens.

Respon a arbu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!