Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

14 de febrer de 2007
General
2 comentaris

Bandes emergents de Barcelona només en castellà (II)

Com que jo sóc nou amb això dels blocs, no se si passa molt sovint que debats antics reapareixin amb força al cap d’uns dies. El cas és que ja fa ben bé tres setmanes que vaig penjar aquest post sobre un disc amb bandes emergents impulsat per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) que no inclou cap grup en català. Dies després, m’ha respost una de les bandes que participa del CD amb aquest llarg comentari que reprodueixo a continuació. En deixo constància perquè crec que és interessant i quedava mig perdut en un tema enraderit. No cal dir que la cosa té molta teca. A veure què us sembla.

"Una perspectiva diferent
AHM | diumenge, 11 de febrer de 2007 | 18:19h

De la mateixa manera que el senyor Palà en el articul "Bandes emergents de Barcelona: només en castellà?" deixa clar d’entrada que no vol fer una valoració de la qualitat del cd, jo també vull deixar clar que no és el meu interès defensar ni atacar a l’ajuntament ni al ICUB ni a ningú amb nom i cognom. Solament vull analitzar el problema que es planteja des d’una nova perspectiva mes realista, almenys des de la meva perspectiva en primera persona com participant en un dels grups del disc (els dono una pista, també és un tema instrumental)."

"
Jo
viu a Barcelona des de fa uns sis anys. Sóc sud-americà i estic aprenen el català. Tinc amics aqui, amics de totes parts, catalans també.

La cultura és molt mes que una llengua. Ara ens trobem en un moment de revolució, de canvis ràpids que afecten a l’economia, a la cultura, a la societat en general, en tot el món.
Personalment crec en Catalunya però crec que Barcelona no és Catalunya. Barcelona és Paris, Londres, Nova York i Milano, Barcelona és Caracas, Santiago i Buenos Aires. Barcelona és una ciutat on conviuen moltes cultures, moltes llengües i molts valors. Una ciutat on predomina la cultura urbana, on igual que en les altres ciutats que esmenti anteriorment emergeixen el hip-hop, el grafiti i el skate.


Quan jo
penso en Europa, no solament a Catalunya sinó a Europa, pinso en una sola cultura. Si els catalans i els vascos i ja que estem també els andalusos s’independitzessin, no deixarien de ser
europeus. Els mateixos que van veure el renaixement, la creació de la impremta, els vasts imperis que s’extendien per tot el planeta, les revolucions industrials i les primeres dues guerres mundials. Un europeu té privilegis en qualsevol lloc del món. Val mes la vida d’un europeu que la d’un asiàtic, un africà o un sud-americà. Dóna igual que sigui francès, italià o espanyol,
i una guitarra elèctrica o una bateria tampoc val el mateix per als uns i els altres.

Treballar, comprar, pagar impostos, demanar subvencions, llicències, permisos, tramitis… Europa, la vella, mor de hiperinstitucionalització. Els seus habitants se senten impotents, desolats i
frustrats, no se senten representats pels seus governants, no els interessen la constitució ni les eleccions, però encara aixi, ho volen tot, són capritxosos i orgullosos. La culpa del que sigui és
de l’alcalde, del president de govern, de l’institut tal, dels del costat, dels espanyols, els francesos, els alemanys o els anglesos, o dels immigrants. Els europeus acomodats en l’estat de benestar poden comprar una guitarra elèctrica per un capritx perquè al cap d’uns mesos acabi acumulant pols en un armari o sota el llit mentre que per a molts que venim de paisos tercermundistas, comprar-se una guitarra és un sacrifici i una responsabilitat.


Fer música avui dia en Europa
és gairebé subversiu. Ser músic de carrer a Barcelona implica demanar uns permisos o passar per uns sortejos i perdre molt de temps. Els bars tenen problemes amb
els seus veïns pel soroll. En les places no es pugues un ajuntar a cantar ni a tocar. Els locals nocturns amb punt personal i llicències solament poden permetre’s obrir-se a músics que mes o menys garantitzen l’aforament de la sala. A més, en aquesta capital de la cultura l’artista esta molt poc
valorat. Els músics estan molt mal pagats i és mes rendible un DJ que una banda on toquen 4 persones. En Barcelona o ets un superartista reconegut mundialment, de qui s’apoderen les institucions, o no ets ningú, ets un marginal, un captaire amb la diferència que demanes amb un instrument.

Aquest CD fet amb diners públics i que fins a ara sembla que solament ha despertat el vostre interes para avivar el debat llinguistic, és una selecció de bandes que es mouen principalment pels centres cívics de Barcelona per a desenvolupar les seves propostes. El ICUB ha posat molts diners, justificant els seus pressupostos. No creo que siguin sectarios amb la llengua, solament crec que en realitat ells posen els diners i ja esta… no
posen molt interès per fer un bon producte, una bona difusió… per quins hem participat en el CD, que et donin una còpia és gairebé com si t’estiguessin fent un favor i òbviament no hem
vist ni un euro de tot els diners que s’ha d’haver invertit per a fer-ho possible.


El
fet que no hagin temes en català en el CD mes té a veure amb el fet de que probablement hi ha menys catalans dispossatss a esforçar-se de la mateixa manera que ho fem quins venim de fora. Quins hem
hagut de superar moltes dificultats per vindre. Quins acudim als centres cívics per a aprofitar els recursos que no tenim allà, quins fem la cultura des de baix i senzillament ens donen igual les institucions de cultura perquè la cultura no són ells, som nosaltres i ho sabem. No vam necessitar que posin un tema nostre en un disc perquè tenim Internet. Arribem
directament a qui volem sense intermediaris. No necessitem les seves normes ni els seus formularis ni un segell de l’ajuntament en un flier. No vam esperar gens així que si ens donen alguna cosa, millor. No necessitem a les discogràfiques ni A la SGAE. Ara nosaltres, qui
fem la cultura, som directament els responsables de la producció, difusió i distribució dels nostres productes.


Finalment vull comentar
que nosaltres en realitat ni guanyem ni perdem gens amb aquest disc. Si hi ha hagut o no sectarisme per part de qui van seleccionar els temes, no m’interessa però tampoc ho creo. De la mateixa manera que jo defenso la música perquè és part de la meva cultura, si vosaltres voleu defensar la llengua catalana no debeis delegar aquesta responsabilitat en les vostres institucions,
sinó en vosaltres mateixos, però estem en una epoca on importa mes el que dius que com ho dius i els nens s’adonen compte d’això ràpidament i per això no volen parlar català en el recés
perquè no són ximples i troben absurd el debat de la llengua. L’espanyol per a ells no és un problema, és un avantatge que els obrirà les portes del món quan creixin, d’un món on hi ha mes de 300 milions d’hispanoparlants, de la mateixa manera que pot ser útil aprendre anglès o chines en el món que vivim. Per això crec que els més acèrrims defensors de la llengua catalana són
també les seves pitjors enemics, els quals projecten un conflicte innecessari per a qui vénen de fora (tant com si vénen d’Argentina com d’Andalusia) com per als nens."

  1. Jo senzillament li faria una pregunta: Com s’ho fan per viure a Barcelona? Jo sóc nascut a Barcelona i hi he viscut tota la meva vida, d’un ambient catalanoparlant. Puc assegurar que gairebé cap dels meus amics del barri de la meva edat viu en l’actualitat a la seva ciutat natal, els preus dels pisos i dels lloguers són massa cars i no ens ho podem permetre, tot i que molts de nosaltres treballen 8 o 10 h. al dia, en molts casos una feina molt mal pagada, evidentment després ens queda ben poc temps per fer cultura i la poca que en podem fer ens suposa un gran esforç. Pot ser si tenen aquest concepte dels catalans i europeus en general és perquè viuen en un ambient on la majoria de la gent no té cap mena de problema econòmic, pot ser si estiguessin de veritat amb la gent modesta i treballadora de veritat veurien les coses d’una altra manera. I quan parla dels privilegis dels europeus, pot ser li caldria especificar, si vol li explico un dia la vida dels meus avis i els meus pares i veurà que el que ha viscut no és ni una milionèsima part del que van haver de patir ells, i tot per defensar la gent treballadora que implícitament implicava defensar també la llengua perseguida, tot i que els seus pares també venien de fora.

    latrappola@mesvilaweb.cat

  2. estic bastant d’acord amb tot l’article, fins que arribem a l’últim paràgraf i s’em cau l’ànima per terra. Em repugna aquesta demagògia tan aclaparadora, justificant el genocidi de la llengua catalana, però també sóc plenament conscient que no es tracta d’una opinió aillada, sino que es tracta d’una visió molt extesa a la ciutat comtal. Des del seu prisma "multiculti" no veuen conflicte per enlloc, i es clar que no, perquè si ets castellanoparlant no tens cap problema a parlar en castellà al 100% en el teu dia a dia: el problema són els que s’entesten a parlar en català, quan molta gent no els entén, i el que haurien de fer és passar-se al castellà i així no hi hauria conflicte linguístic…

    Això és el que es despren de l’article: una fèrrima apologia de la globalització, del pensament únic, i cultura única, amb llengua única i submissió i destrucció de totes les llengues minortitàries.

Respon a latrappola Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!