Al darrera la nevera

Els mallorquins Anegats són víctimes d’un fenomen curiós: desperten passions a les Illes i, en canvi, les seves cançons no acaben de quallar als Països Catalans peninsulars. Una anomalia que esperen corregir, i el nou intent és el seu cinquè treball d’estudi, de ben segur la seva aportació més oberta, rica i ben treballada. Es titula Prova i error (Blau, 2011), i hi trobem una proposta de pop fresc i ben executat, que s’expressa amb cançons senzilles, ben rodones i allunyades de la comercialitat més òbvia.

En aquest nou treball destaquen “Salut arreu!”, “Tic Tac” i la preciosa
“Nuredduna”, basada en la història de la sibil·la del mateix nom que
explica el poeta Costa i Llobera a “La deixa del geni grec”. També la
reivindicativa “8’s i 9’s”, que ressona en aquest apunt i on incorporen
amb bon gust la sonoritat tradicional de la xeremia. És aquesta una cançó, segons diuen, inspirada en l’esperit del 15M i de protesta social, que també ha arribat a l’illa de la calma. “Volíem fer una cançó amb un fons polític i social. Parla de preparar una revolta sense pors, fent pinya”. Hi apareix en Simó Tort, un líder de les revoltes foranes de la Mallorca del segle XV, quan els pagesos pobres de l’illa van alçar-se contra els mercaders rics i la noblesa. “Simó Tort és el William Wallace de Manacor! Però no és tan una cançó de reivindicació identitària, sinó social. cadascú tradueix aquestes inquietuds a partir de la seva realitat particular”.

En aquesta ocasió, Anegats han facturat un disc amb un so una mica més analògic, més directe i càlid. Són conscients que són un grup que ha creat una marca, i que això és a l’hora bo i dolent, sobretot perquè la premsa els ha encasellat ràpidament. Recorrent el tòpic, hi ha qui dirà que Antònia Font són el “grup cosmopolita i modern” de les Illes, i Anegats són el “grup de poble”. Per a l’autor d’aquest bloc, tot plegat són prejudicis difícilment justificables des del punt de vista estrictament musical. Anegats fa una proposta de pop-rock de tall semiacústic, de trets fàcilment identificables –una veu ben especial, una forma de cantar, unes melodïes  molt personals–, i, és cert, probablement menys atrevida que la d’Antònia Font. El resultat, tanmateix, està executat amb professionalitat i bones maneres, i deixa un grapat de bones cançons que es fan escoltar. Si a Mallorca hi practiquessin el surf, no diriem cap bajanada si diguessim que als components d’Anegats els trobariem compartint taula amb personatges com Jack Johnson.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!