Al darrera la nevera

Aquests són dies de tancament del número de març d’Enderrock, que afegits als preparatius pels premis Enderrock fan que les entrades en aquest bloc es vagin espaiant. Però m’havia quedat amb ganes de comentar des d’una prespectiva diferent el tema del referèndum de l’estatut andalús. S’ha parlat molt de la baixíssima participació. Sobta que precisament en un dels municipis on ha estat més alta sigui Marinaleda (64,01%) i que hi hagi guanyat el "no" amb un 60%.

‘Andalucía entera como Marinaleda’, cantaven Reicidentes en un dels seus temes més clàssics. Aquesta població granadina, governada des de la restauració borbònica per un ajuntament de la Candidatura Unitaria de los Trabajadores, vinculada al Sindicato de Obreros del Campo (SOC). L’alcalde, Juan Manuel Sánchez Gordillo, les ha vist de tots colors: ha patit atemptats terroristes d’extrema dreta per solidaritzar-se amb els presos bascos, atacs de terratinents que volien liquidar-lo per la campanya d’ocupació de terres dels jornalers… Recordo que fa cinc anys, coincidint amb la cimera europea que va celebrar-se a Sevilla -i que vam cobrir com a ‘enviats especials’ d’El Triangle-, vam tenir ocasió de visitar el poble i contemplar amb els propis ulls tots els avenços que s’hi han produït: les terres col·lectivitzades, l’habitatge a un preu realment assequible… Sense delinqüència, sense Guàrdia Civil, amb un municipal sense pistola. Al despatx d’en Gordillo, el quadre del rei guardat en un calaix i un retrat del Che.
A Marinaleda hi ha guanyat el no, i no pas perquè a la seva ciutadania li hagi agafat un rebot espanyolista. Ha guanyat el no per tot el contrari: perquè aquest estatut tampoc reconeix que Andalusia és una nació. Perquè tampoc ofereix solucions per a les necessitats dels treballadors i camperols.
Andalusia, però, està molt lluny de ser sencera com Marinaleda, com deien els Reincidentes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!