Al darrera la nevera

Fa unes setmanes vaig aventurar-me un vespre fins al barri de Sants. Havia quedat amb el David i el Gregor de Ràbia Positiva per fer-los una entrevista per l’Enderrock, arran de l’edició del seu nou CD i DVD, Sentiment, compromís i acció (La Rabia Records, 2008). Van dir moltes coses, però em vaig quedar amb això: [N’hi ha més]
“Mai hem estat ambiciosos. No vam fer un grup per menjar-nos el món. Hem estat perseverants i constants. Segurament hauriem pogut fer més coses. Però ens ho hem pres així i potser per això hem pogut aguantar quinze anys”. Fixeu-vos que no és una gran declaració. No és un titular espetarrant. Fins i tot pot sonar a tòpic suat que diuen tots els grups de música quan no saben que dir. Però si ho diu Ràbia Positiva hi ha una diferència: que segur que és veritat.
Els Ràbia no són el meu grup de música preferit. Probablement siguin el grup de música preferit de poca gent. No han sortit mai a la portada de l’Enderrock. No hi ha gaires revistes de música que els facin cas. No omplen estadis. Tenen un grup de seguidors fidels, però cap club de fans. No fan les millors cançons del món. No venen tants discos com Els Pets o Obrint Pas. Però hi ha alguna cosa que els fa imprescindibles: no són les seves cançons punyents, o la seva entrega total a l’escenari, o la seva aportació a la normalització del punk i el hardcore en català, o la seva actitud de combat i el seu compromís amb els moviments socials. El que els fa imprescindibles és, sobretot, què són gent normal. Són el veí que et trobes a l’Arran fent el cafè amb llet i amb qui comentes el darrer titular de La Burxa. Són el col·lega amb qui et fas una ratafia abans d’anar de festa a Can Vies. Són l’amic amb qui quedes per anar a la mani dels autobusers. I la gent normal en el negoci del rock costa molt de trobar: entre els grups grans, els grups mitjans, i els grups petits.
Quan vaig acabar l’entrevista, vaig sortir de La Ciutat Invisible i me’n vaig tornar cap al meu barri, que és Gràcia, pedalant. Perdut entre la multitud de cotxes, camions, motos i autobusos, pensava en les pàgines que la revista de música on treballo dedicarà a Ràbia Positiva. Pensava que, efectivament, aquest cop tampoc acapararan grans titulars a la premsa, ni concediran centenars d’entrevistes, ni vendran milers de discos. I com a venjança, he decidit escriure aquesta carta d’amor, que no seria capaç d’escriure mai per cap altre grup de música que no fos Ràbia Positiva.

[Article publicat al número 116 del periòdic de comunicació popular La Burxa]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!