El prejudici de l’ordre
“L’ordre és en les societats el que la salut és en l’individu. No és una cosa: és un estat. Resulta del bon funcionament de l’organisme, però no és aquest bon funcionament. […]
“L’home nomal només pensa en la salut quan està malalt. De la mateixa manera, la societat normal només pensa en l’ordre quan hi apareix el desordre. L’home normal, quan emmalalteix, procura, no simplement sentir-se una altra vegada amb salut sinó atacar la malaltia. Allunyada aquesta, del seu allunyament en resultarà la salut.
“De res no li serviria sentir-se amb salut, si aquesta sensació no provingués de l’allunyament definitiu de la malaltia, sinó a penes de la seva intermitència, o d’una anestèsia qualsevol. En la societat, semblantment: quan apareix el desordre, la societat sana procura després, no mantenir l’ordre, que pot ser provisori o aparent, sinó atacar el mal que va produir el desordre. L’exclusiva preocupació de l’ordre és un morfinisme social.”
Doncs això recordava recordant els putins, els bushos i tal: l’ordre pot ser només aparent i l’exclusiva preocupació per l’ordre, si desatén obsessivament les causes del desordre, és només “un morfinisme social”. Com deia aquell, es pot dir més alt, es pot dir més clar, però no hi fa res si no et volen escoltar.
“El prejudici de l’ordre” és un text breu de Fernando Pessoa, d’aquells de contingut polític i una estructura dialèctica tan potent com paròdica. Manuel Guerrero va incloure’l, al costat de “La malaltia de la disciplina”, en la seva edició d’aquell diàleg no menys paròdic ni potent que coneixem amb el títol d’El banquer anarquista, que li va publicar l’any 1988 la sucosa col·lecció “Venècies” de 62 i La Magrana.