Al darrera la nevera

He escoltat diverses vegades el nou disc d’Antònia Font, Coser i cantar (DiscMedi), i encara estic perplex. [N’hi ha més]

Llegeixo la nota promocional. Coser i cantar és un grans èxits molt sui generis. Lluny de conformar-se amb un simple recopilatori de hits per Nadal, el grup de Joan Miquel Oliver factura un doble disc amb DVD que dinamita el concepte de grans èxits i revisa el bo i millor del seu repertori en companyia de la Bratislava Symphony Orchestra. Amb una cinquantena de músics de corda i vent interpretant els arranjaments realitzats pel cel·lista i compositor contemporani Miquel Àngel Aguiló, el quintet mallorquí descobreix una perspectiva inèdita de les seves cançons.
Però jo segueixo perplex. Envio correus electrònics i parlo amb mesènger amb els meus amics moderns fans d’Antònia Font (són legió) preguntant-los l’opinió que els mereix la nova obra dels mallorquins. Rebo respostes que van de la indignació a la beatificació. Estan dividits entre els qui creuen que s’han passat de pretensiosos i que s’haurien de dedicar al pop, i els qui consideren que les orquestracions donen als temes una nova dimensió fins ara oculta i trascendent.
Per trobar més respostes, els animo a tots a llegir el Rockcol·lecció sobre la banda que estem preparant per al mes de desembre. Una completa biografia gràfica i escrita amb entrevista inclosa als responsables de l’obra, que expliquen, per exemple, els motius d’aquest curiós títol.
[També us ho dic: jo ja ho he llegit, i segueixo perplex].

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!