Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

31 d'octubre de 2007
Sense categoria
3 comentaris

Un dels nostres

La vida és combat. En una guerra, hi ha qui està del teu bàndol, i hi ha enemics. Hi ha els qui ho volem tot, i ho volem ara. I hi ha la reacció, l’establishment, el poder. És important, enmig de la batalla, tenir clar qui està del teu costat i qui a l’altra banda de la trinxera. Ahir va morir l’Albert Musons, un dels nostres. [N’hi ha més]

Albert Musons era militant del PSC. El mateix partit de Montilla i Corbacho. El partit que, penso i ho dic, és un dels enemics més grans de tots els qui lluitem per uns Països Catalans lliures. Des de sempre, Musons havia representant la sensibilitat federalista i autodeterminista del PSC, cada cop més anorreada. Va ser conseller de Cultura de Gràcia: allí ens vam conèixer, fa onze anys. Periodista i historiador, va impulsar en el seu dia una capçalera històrica de la premsa local catalana: Carrer Gran. Una revista plural, d’aquelles que avui ja no es podrien fer, que era capaç d’entrevistar el regidor socialista de Gràcia i, números després, un representant de Terra Lliure.
Historiador i recuperador de la memòria històrica de la vila quan això de la memòria històrica no estava de moda, va ser pioner, per exemple, en reivindicar la figura del Noi i el Xic de la Barraqueta. Un ateneu independentista del barri en va prendre el nom, i en Musons n’estava orgullós. I a ell, conseller del PSC, el van convidar a la inauguració. I hi va anar.
Musons va ser un suport bàsic per tirar endavant el projecte de Transversal. I molts d’altres projectes de comunicació local. Ha marcat a tota una generació de periodistes graciencs. Ens va
ensenyar, sobretot, una cosa que també deia Joan Fuster, i que temps després
recuperarien els Obrint Pas: "no s’és res si no s’és poble". Treballar sempre per la base.
Ahir, quan em vaig assabentar de la notícia via SMS, em vaig maleïr els ossos perquè feia temps que no parlàvem. Quan ens trobàvem pel barri sempre deiem tenir una cita pendent, d’aquestes conspiratives que tant ens agradàven. Fa uns mesos vaig voler escriure un article sobre ell, per a la col·laboració que faig a Transvesal Web. S ‘havia de titular, precisament, Un dels nostres. Vaig començar-lo a escriure i no el vaig acabar. No vaig veure el moment, no vaig trobar el to, no vaig tenir el valor. És bastant lamentable que si que ho faci avui, que ja no serveix per res.
Perquè sí: Musons era un dels nostres. Molts dels meus em retrauran que ho digui clar: i molts dels seus, també. Els mateixos que el van marginar i minoritzar, i que probablement avui el lloaran. Musons sempre va ser incòmode: per això l’arraconaren. Per això avui el seu nom no ocuparà grans titulars. Però la gent sabrà: la gent sempre sap. I recorda. No va
poder veure acomplert el seu gran somni: ser regidor de Gràcia, d’una
Gràcia que ell volia independent. No com una boutade: amb totes les lletres, com a primer pas per a la construcció d’una ciutat més justa i feliç.
Com sempre, el millor homenatge: la victòria. Visca Gràcia Lliure!

  1. Respecto el teu sentiment, però constato que tens una visió molt parcial i esbiaixada del senyor Mussons.
    Tot just l’acaben d’enterrar així és que fent cas a la frase popular: "és lleig parlar malament dels morts", finalitzo aquest comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!