Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

17 de gener de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Pi de la Serra, 50 anys de blasfèmies

L’Enderrock 219 té un protagonista imbatible: Quico Pi de la Serra. En aquesta redacció se’ns ha ficat entre cella i cella que cal reivindicar la figura i l’obfra del Quico, i ens hem proposat fer tot el que estigui a les nostres mans perquè aquest 2014 sigui –també– l’Any Pi de la Serra. Ens hi hem arremangat i el resultat ha estat –de moment– un documental que encartem en format DVD amb la revista de gener i que ahir vam presentar en societat: L’home del carrer. Compartim la idea que va exposar ahir el director de BarnaSants, Pere Camps, en la roda de premsa de presentació: “tots els anys són l’any Pi de la Serra”. [+]

L’home del carrer ha estat dirigit codirigit per Guillem Vidal i Sergi Martí, realitzat per Clack Produccions i amb la coproducció de TVE i la col·laboració de TVC, la Fundació SGAE, l’ICUB i el suport per al finançament de Verkami. El DVD compta amb la participació de Paolo ConteCaetano Veloso, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Sabina, Aute, Roger Mas i molts altres cantants, intèrprets i amics de Pi de la Serra. Destaquen els interpretacions que fan en directe de cançons del Quico el mateix Roger Mas, Sanjosex, La Terrasseta de Préixens i Cesk Freixas. També són molt potents les col·laboracions –rescatades de l’arxiu audiovisual de TVE– del propi Pi de la Serra amb Paolo Conte (“Rebus”), Caetano Veloso (“Vaca profana”) i John Martyn (“The Easy Blues”). 
El documental s’estructura a partir d’una llarga entrevista al Quico realitzada per Guillem Vidal. Aquesta entrevista té també una extensa versió escrita a la revista de gener, que he tingut la sort de poder editar (per això la signem conjuntament, tot i que qui va realitzar-la va ser en Guillem). N’estem bastant contents per que en Pi de la Serra, home de grans titulars en deixa anar unes quantes de fresques. En destaco algunes. Per exemple, a l’hora de parlar d’Els Setze Jutges –pioners de la Nova Cançó, dels quals va formar part– no s’està de dir que, a nivell musical, tenien una qualitat pèssima: “era horrorós, per arrencar a córrer. Ho feien fatal. Miquel Porter desafinava de collons, l’Espinàs, si fa no fa el mateix, i a més s’atrevia a versionar Georges Brassens i el destrossava”. El mite diu que en Quico va entrar a col·lectiu després de retreure’ls que ho feien fatal. 
També és interessant quan parla de les discogràfiques de l’època, i en especial d’Edigsa: “no eren profesisonals. Deien que editaven discos per fer país. Més tard ens vam adonar que als nostres contractes constava que ens havien de pagar només un 1,5% de les vendes dels discos. I clar, als altres països això no passava. Quan els ho vaig anar a recriminar m’ho van tornar a dir: “Oh! és que nosaltres som aquí per fer país”. I jo els preguntava: “Quin país esteu fent”?. En Quico també fa reflexions d’actualitat, per exemple, sobre la censura. “Des que va començar el capitalisme que la història de la humanitat ha estat una història de repressió i censura. Avui en dia potser no és com abans, però la llei també et prohibeix cagar-te en la Constitució, en la bandera espanyola i en la Casa Reial. És censura encoberta, si es vol, però censura al cap i a la fi”. 
Una bona col·lecció de blasfèmies en una revista per sucar-hi pa. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!