Cinc cançons per a Don Manuel


Hi ha cançons que, en tres minuts, expliquen la vida d’algú millor que qualsevol biografia. Hi ha poques vides, però, que puguin ser explicades exclusivament a partir de cançons que parlen de mort. La vida de Manuel Fraga és una d’aquestes vides. En la seva mort cal tornar a escoltar i cantar les cançons que parlen d’aquestes morts. [Més]

1963. “Que dirá el santo padre” (Violeta Parra)


Julián Grimau vera militant del PCE des de 1936. El 1959 va tornar a l’Estat espanyol per organitzar el partit des de la clandestinitat. Detingut per la policia franquista el 1963, fou jutjat sense garanties i afusellat, fet que provocà una allau de protestes contra la dictadura franquista a tot Europa i Amèrica Llatina. Fraga era llavors ministre d’Informació i va ser l’encarregat d’anunciar l’execució. Va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista com “ese caballerete”. En una entrevista a El Pais el 30 d’abril de 2006 afirmava no per penedir-se de l’afusellament de Grimau. La xilena Violeta Parra va escriure aquesta cançó, en aquest clip en la versió de Quilapayún que aquest matí ens recordava en Jordi Martí.

1969. “Que volen aquesta gent” (Maria del Mar Bonet)

Enrique Ruano va ser detingut el 17 de gener de 1969, acusat de repartir propaganda de CCOO. Segons la versió oficial, va ser traslladat el dia 20 a un edifici del carrer General Mola (actualment Príncipe de Vergara) de Madrid, per tal de realitzar un registre. Segons aquesta versió, Ruano s’hauria llançat al buit per una finestra que donava a un celobert, aprofitant el moment en què li haurien tret les manilles. La investigació sobre els fets va ser arxivada. La policia va falsificar un suposat diari personal de Ruano en què es palesarien unes presumptes tendències suïcides. Manuel Fraga era llavors ministre d’Informació i Turisme. Va encarregar-se d’orquestrar la campanya mediàtica per tapar l’assassinat polític de Ruano. El cas es va arrossegar pels tribunals fins 1996, en què els policies acusats van ser absolts per falta de proves. Dedicada a Ruano, Lluís Serrahima va escriure aquesta lletra, que va cantar  Maria del Mar Bonet: “Que volen aquesta gent”.

1974. “A Margalida” (Joan Isaac)


Salvador Puig i Antich va ser un activista autònom català. Va morir executat pel règim franquista el 2 de març de 1974, després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat a mort com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona. En aquells temps, Fraga era ambaixador a Londres, una circumnstàncies que els especialistes en edulcorar la història empren per atenuar la seva responsabiltiat en els fets. En diverses entrevistes a la premsa internacional, però, Fraga va justificar-ho. Com recorda avui la Directa en un excel·lent article de David Fernández, un periodista de Reuters li preguntava el maig de 1974 amb quina legitimitat es constituiria el nou govern després de l’execució. “¡Con la legitimidad de las metralletas!”, va respondre. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Sobre Salvador, Joan Isaac va escriure aquesta cançó, “A Margalida”.

1975. “Al alba” (Luis Eduardo Aute)

Juan Paredes Manot, ‘Txiki’, va ser militant d’ETA durant la dictadura. Amb els eu company de militància Ángel Otaequi i els militants del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz y Humberto Baena, va ser condemnat a mort i afusellat el 27 de setembre de 1975, poc abans de la mort de Franco. Van ser, de fet, els últims executats de la Dictadura. Fraga encara era ambaixador a Londres, ja s’havia consolidat com un “liberal” del règim, però bàsicament el que feia era seguir rentant-li la cara. Pocs mesos després, el desembre del 75, seria nomenat ministre de Governació de la “democràcia”.

1976. “Campanades a morts” (Lluís Llach)

El 3 de març de 1976 la policia armada irromp a l’esglèsia de Sant Francesc d’Assís de Vitòria, on s’havien refugiat centenars de treballadors en vaga. La brutal repressió policial va acabar amb la mort de 5 treballadors i va causar ferides de bala a un total de 150. Manuel Fraga era llavors ministre de Governació. Aquests fets inspiraren el disc de Lluís Llach Campanades a morts, en aquest clip en una versió amb l’Orquestra Simfònica de Gasteiz i l’Orfeó Donostiarra.

[I per acabar aquesta biografia musical, res millor que aquest “Final!”. Que la nostra memòria el persegueixi per sempre, Don Manuel!]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *