#MontserratRoig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”

Els meus pares tenien una biblioteca modesta. Com tantes d’altres famílies treballadores catalanes amb inquietuds culturals, vaja. No era una biblioteca d’un intel·lectual, d’aquelles que t’ho posa fàcil. Però potser va ser millor així: buscar-se la vida a l’hora de formar-te sempre et fa anar un pèl per endavant. En aquesta biblioteca hi havia els bàsics: el Mecanoscrit, La Plaça del Diamant… I una mica més enllà, també hi arribàvem. Un llibre sobre Andreu Nin. Una biografia de Companys. Un parell de volums de la sèrie Documents, sobre la República i la Guerra Civil. I un llibre molt gruixut que sempre em va cridar l’atenció: Els catalans als camps nazis, l’ingent reportatge d’investigació convertit en llibre publicat per Montserrat Roig l’any 1977. Crec qeu era la primera edició, i incloïa unes fotografies escruixidores. Era un llibre que, quan eres nen, feia por. Va ser un dels primers contactes que vaig tenir tant amb el periodisme com amb l’horror del feixisme. També va ser el primer contacte que vaig tenir amb Montserrat Roig: no la de les novel·les, sinó l’altra. La que no ens han explicat tant. [Més]

El catalanisme, l’esquerra i el feminisme. I podriem afegir-hi, també, la lluita incansable contra l’oblit i la desmemòria. Aquests són els eixos que van motivar la trajectòria de l’escriptora i periodista Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Avui, 10 de novembre de 2011, fa vint anys de la mort d’una autora coneguda sobretot pel seu vessant literari, però de la qual també és remarcable una trajectòria periodística de gran compromís polític que, tot sovint, resta en un segon pla. Montserrat Roig és recordada com l’autora de grans novel·les com Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970) o El temps de les cireres (1977). Però la seva faceta literària és indestriable del seu treball d’investigació periodística, de les seves columnes a la premsa diària –com la del diari Avui, que va mantenir fins el dia abans de la seva mort– o el seu pas per la televisió, al programa Personatges de TVE. Com passa sovint amb els grans noms de la cultura catalana, la imatge que se n’ha projectat al llarg dels anys és molt més edulcorada del que de debó va ser.

En la línia de reivindicar la Montserrat Roig periodista i compromesa amb el seu temps l’editorial A Contravent recupera els seus primers articles, publicats entre els anys 1975 i 1981. El recull es diu Diari d’uns anys i ens mostra una autora culturalment inqueita i periodísticament incivisa. Roig va col·laborar activament amb capçaleres com Mundo Diario, Tele/Exprés, l’Avui o la Guia del Ocio, a més de publicar regularment a Treball, l’òrgan de propaganda del PSUC –partit en el qual va militar en diversos períodes– sota el pseudònim de Capità Nemo. Hi escrivia sobre música, cinema, literatura… Sobre cultura en el sentit més ampli, i també sobre política. En un moment en què el periodisme, sobretot el de temàtica laboral, social i política, era gairebé un vedat tancat per a homes (no ho segueix sent, en gran mesura?), Roig destaca per sobre de molts dels seus coetanis masculins amb articles contundents, documentats i valents. Amb frases com la que encapçala aquest article, extreta d’una entrevista a Mundo Diario de 1978 que recupera el magnífic recull d’A Contravent, que es revela certa cada cop que un xaval descobreix Els catalans als camps nazis a la biblioteca familiar. 

Coincidint amb el vintè aniversari de Montserrat Roig s’han organtizat arreu del territori actes per reivindicar-ne la memòria. Amb el Grup Barnils ens hi hem sumat, mirant de fer que durant tot el dia la memòria de Roig sigui present a les xarxes socials, recuperant les seves cites convertides en tweets. Són piulades escrites fa més de vint o trenta anys, però com podreu comprovar si feu un cop d’ull al hashtag #MontserratRoig, sembla que haurien pogut ser escrites ahir mateix.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *