Decàleg per a independentistes #indignats

La gent independentista i d’esquerres viu el moviment dels indignats amb sentiments ambivalents. D’una banda, simpatitza amb aquest esclat de ràbia contra les injustícies del sistema econòmic i contra els gestors de la crisi. A tot plegat, però, s’hi contraposa l’evidència incontestable que aquest no és, per ara, un moviment que tingui la qüestió nacional a l’agenda com a quelcom prioritari. Per a alguns dels acampats a la Plaça Catalunya de Barcelona, sembla que el dret a l’autodeterminació no forma part d’aquesta “democràcia real” de la que fa bandera el moviment. Com se superen aquestes contradiccions? Fins a quin punt són reals o són producte d’intoxicacions interessades i percepcions generades pels mitjans? Quin paper ha de jugar l’independentisme d’esquerres en l’interessant i esperançador procés que s’està vivint a les places d’arreu del país? Aquest apunt exposa deu claus que cal tenir en compte per interpretar el moviment dels indignats en clau catalana. Són deu idees bàsiques, nascudes de l’optimisme i el convenciment del vell axioma que diu que la lluita per l’emancipació nacional és indestriable de la lluita per l’emancipació social.

1) Els #indignats no són un moviment independentista. I què? A ningú li hauria de sorprendre l’existència de moviments socials no independentistes als Països Catalans. N’hi ha hagut sempre. No era independentista la Plataforma Aturem la Guerra. O la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Al sí d’aquests moviments hi havia independentistes, i també gent que no ho era. Hem treballat junts, hem crescut i hem après els uns dels altres. I això ens ha enriquit i ens ha fet més millors persones. I a més, els ‘indepes’ hem convençut a molta gent. Ara n’haurem de convéncer de nova. Paciència!

2) Estem pagant la factura del monopoli ideològic de la dreta independentista. Alguns es pregunten com pot ser que, després de l’eufòria independentista dels darrers temps, aquest nou moviment social sigui tant reticent a incorporar la qüestió nacional. L’explicació cal buscar-la en l’eclosió del que hauriem de començar a qualificar, sense por, de dreta independentista. Un sobiranisme que ha aparcat l’agenda social i que, a més a més, ha tingut un ressò enorme en els mitjans de comunicació i ha eclipsat el discurs de l’independentisme d’esquerres, que no ha estat prou hàbil a l’hora d’elaborar relat i introduïr-lo en la societat. I ara en paguem la factura. O la fractura. Com plantejar alternatives a aquest discurs és una cosa que no farem en aquest apunt, però l’independentisme progressista de totes les tendències faria bé d’abordar aquesta qüestió de forma seriosa ben aviat.

3) Ubicar l’autodeterminació a l’ideari dels indignats ja és una victòria. Gastar hores i hores mirant de convéncer una assemblea perquè s’aprovi una cosa tan bàsica com el dret d’autodeterminació pot semblar un desgast absurd, però no ho és. No hem de perdre de vista que la majoria de la població no és independentista. Som una minoria que treballa per convéncer i arribar a ser majoritària. Per tant, que l’assemblea indignada hagi inclòs la qüestió nacional a l’agenda, encara que hagi estat a empentes i rodolons, és una victòria. L’independentisme ha demostrat que un moviment social que demani democràcia no pot deixar de banda la qüestió del dret a l’autodeterminació. Fa uns quants anys de ben segur que no hauria estat tan fàcil.

4) Els indignats catalans marquen la seva pròpia agenda. Els indignats de Plaça Catalunya van començar a caminar sent la corretja de transmissió de la protesta de la Plaza del Sol. Ara, els dos moviments són més autònoms i es miren més de tu a tu. Per començar, a diferència de l’Acampada Sol, la gent de Barcelona ja ha decidit que abandona la plaça de Catalunya. La proposta passa per aprofitar l’embrenzida i enfortir lluites sectorials i locals. El proper 14 i 15 de juny acamparan davant del Parlament de Catalunya per protestar contra la política de retallades del Govern de la Generalitat. Agenda nacional, doncs. I gairebé sense voler-ho. L’aigua sempre torna al molí.

5) Més enllà de Barcelona també passen coses. El cantautor Feliu Ventura feia esment en un tweet de la necessitat de treure’s les ulleres de “vista metropolitana” per abordar la realitat del moviment dels indignats. El caràcter de les lluites és molt diferent lluny de la centralista i sempre difícil Barcelona, on sempre ha estat més difícil arribar a consensos sobre la qüestió nacional en el sí d’uns moviments socials. A comarques hi ha molts menys dubtes.

6) De nou, la feblesa de l’espai català de comunicació. Si percebem el moviment dels indignats com un moviment de matriu espanyola, en gran part és conseqüència que els mitjans del país no han estat capaços d’explicar-lo en clau catalana. Som allò que ens expliquem. A més, si tenim en compte que han estat mitjans com El Pais els que, per raons cojunturals, han donat més espai a la protesta, entendrem que el moviment s’hagi explicat, fins ara, des d’una prespectiva molt estatal.

7) Twitter, una eina d’intoxicació massiva. Les xarxes socials són una arma de doble tall, molt útils per difondre informació al marge dels grans mitjans, però també un niu de rumors, mitges veritats i comentaris desestabiltizadors. Els contraris i els crítics amb les acampades les han emprat de forma nociva, intoxicadora i en alguns casos insultant. I quan Twitter es converteix en un abocador de brossa digital, una mena d’e-notícies col·lectiu, el millor que podem fer és apagar-lo. La realitat és al carrer, i no al nostre time line. Relativitzem tot allò que hi llegim, o prendrem mal.

8) Sense indignats, l’independentisme fracassarà. Hi ha qui ha titllat el moviment dels indignats de minoritari i marginal. Aquesta visió és esbiaixada i curta de mires. Ningú sap exactament què és i què serà això que està passant. Gran part de la població hi simpatitza, malgrat no en comparteixi les formes, l’estètica o determinats plantejaments. Si volem que l’independentisme sigui majoritari en tots els àmbits de la societat algun dia, això passa per treballar també en moviments com aquest. Hi hem de ser, vaja. A totes.

9) Sense independentistes, els indignats fracassaran. L’independentisme és un moviment molt transversal. L’esclat d’indignació el pot haver agafat amb el peu canviat, però el temps posarà les coses a lloc. És de calaix que un moviment que qüestiona l’estatus quo haurà de comptar amb la força, el bagatge i la capacitat mobilitzadora de l’independentisme d’esquerres si vol reeixir. No integrar-lo seria una actitud poc intel·ligent.

10) Siguem crítics, però des del respecte i amb voluntat constructiva. Simpatitzar amb els indignats no vol dir callar davant d’allò que considerem impropi d’un moviment que diu defensar la democràcia real. Cal denunciar la burocràcia impròpia de l’assemblearisme, les infiltracions de l’espanyolisme ranci o del racisme, i l’apoliticisme d’alguns que diuen que no són ni de dretes ni d’esquerres. Cal desmuntar també el cosmopolitisme tronat d’aquells que reconeixerien el dret d’autodeterminació arreu, menys als Països Catalans. Però cal fer-ho amb intel·ligència. Rellegint una i altra vegada cada tweet i cada post. Mossegant-nos la llengua si cal. Amb il·lusió, vaja. I amb la voluntat de construïr alguna cosa nova, que transformi aquest esclat d’indignació en quelcom que vagi més enllà. Indignar-se, sí. I què més? La clau és que aquest “i què més” no podrà ser sense nosaltres, els indepes de sempre. Els bons, els que tenim raó.

 

Afegeix un comentari

Respon a louboutin wedding shoes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *