Això no és una llista del millor de l’any

Els lectors d’aquest bloc ja saben de la reticència del seu autor a tot allò que faci referència a les temudes “llistes del millor de l’any”. Pretendre encabir en una relació de cinc o deu discos el que, suposadament, és el millor que ha donat l’any musical és, senzillament, una quimera inassolible, tant si ho fem a nivell mundial com, a menor escala, a nivell català. La majoria, a més, són d’una pretensiositat extrema. El periodista Diego A. Manrique retratava de forma irònica aquesta tendència de la premsa musical i els seus periodistes a etiquetar-ho i classificar-ho tot en un article publicat a El Pais, La lista perfecta, de lectura més que recomanable. Però bé, en això també anem a contracorrent. Les llistes agraden -sembla que tant al públic com als periodistes que les redacten–, les llistes venen i les llistes generen titulars i fan bullir l’olla. A l’Enderrock ho tenim clar, i per això cada any publiquem dues llistes del millor de l’any  pel que fa a la música catalana (i a més a més donem uns premis): una de la crítica (que podreu llegir ben aviat, en la revista del mes de gener) i una altra de votació popular. Si sou fans de les llistes, doncs, a aquestes dues em remeto. En aquest apunt, però, farem una altra cosa. Farem una llista de cinc interrogants (i una coda gremial) als que ens agradaria donar resposta en el proper any 2011. Ja ho sé: és menys interessant. Però és més honest… [Més]

1. Cap on va el ‘pop independent’?
El 2010 ha estat l’any en que s’ha consolidat una tendència que va començar a accentuar-se fa entre 2007 i 2008: hi ha una sèrie de bandes que es mouen en l’òrbita del pop i que treballen des de paràmetres industrials ‘independents’ -petites discogràfiques i manàgements o directament autogestió- que estan assolint un ressò de públic important. Molts concerts, presència als mitjans i catxets que pugen. Què passarà amb tot aquest univers sonor? Acabarà mutant per transformar-se en quelcom digerible segons els paràmetres de la cultura estàndard? Com mantindrà l’equilibri entre la independència i el mainstream?

2. Cap a on camina “l’escena alternativa”? Diguem-ho clar: l’escena configurada per les bandes que entenen la seva aportació musical de forma indestriable al seu compromís social i polític no passa per un bon moment. És cert que hi ha algunes idees noves (At Versaris i Asstrio) i bandes clàssiques amb bona salut (Kop). Però és obvi que falten relleus. Hi ha molt bandes petites i mitjanes que reiteren esquemes ja sabuts. I el problema és que el circuit on va néixer i créixer l’escena alternativa dels noranta (ateneus, centres socials) ha desaparegut. Cap a on evolucionarà, doncs, aquest espai? Sentirem coses noves que ens facin trempar?

3. Encara fem “mestissatge”? Si l’escena alternativa mostra símptomes d’esgotament, la de les músiques mestisses està clarament estancada (amb poques honroses excepcions, com La Troba Kung-Fú). El mestissatge s’ha revelat com una etiqueta que ha generat molt en poc temps, però totalement caduca. Les bandes que treballen entre les músiques d’arrel, la rumba i les sonoritats mediterrànies hauran de repensar-se de nou. Potser atrauran menys públic i generaran menys rèdits, però és necessari en aquest àmbit prioritzar la qualitat.

4. La cançó d’autor encara existeix? Doncs sí: un dels mals del moment actual és que els mitjans de comunicació han centrat el focus de forma gairebé exclusiva en la nova escena de bandes de “pop independent” i han oblidat moltes coses. I la primera víctima, com sempre, ha estat la cançó d’autor. Una cançó que també necessita reinventar-se però que disposa de bons actius -tant al nord com al sud- i que, en les formes, sovint no està tan lluny d’aquest beatificat “indie pop”. El problema, ai las, és el fons. Hi ha coses que fa de mal sentir. Per això està bé que algú els segueixi dient.

5. Cap a on van els festivals?
Els dos darrers anys, a redòs de la crisi, hem vist com també es desinflava la bombolla de macrofestivals que havia eclosionat durant la darrera dècada. És ben segur que el ‘decreixement’ festivaler encara no ha acabat. Cap a on camina aquest model? Quin espai hi ha de tenir la música del país? L’existència de festivals com el popArb, modestos però honestos, és la millor via? Els grans esdeveniments musicals de Barcelona seguiran sent en la majoria de casos impermeables a la realitat musical en llengua catalana? Per quin motiu ho són?
 
(Coda gremial: 6) Quin paper jugarem, els mitjans i periodistes musicals? La nova realitat mediàtica és altament canviant, internet, els blocs i les xarxes socials estan transformant a marxes forçades l’exercici del periodisme, i l’àmbit del periodisme musical no se n’escapa. Quin paper jugarem en un futur? Una cosa és clara: els crítics ja no disposen del monopoli de l’opinió correcta. Avui en dia, opinar és molt fàcil. De fet, d’opinió en sobra. El que és més difícil és informar, i fer-ho amb criteri. Ho aconseguirem?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *