Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

10 de setembre de 2010
Sense categoria
1 comentari

El llarg camí cap a la llibertat

Tinc entre mans Long walk to freedom (‘El llarg camí cap a la llibertat’), l’autobiografia de Nelson Mandela. L’he atacada com a conseqüència directa d’El factor humà, el llibre de John Carlin que narra el procés de reconciliació a la Sud-Àfrica post-apartheid a partir de l’exemple del rugby. Ambdós són fascinants per tot allò que expliquen sobre un sistema polític criminal i paranoic, però també per molts dels exemples que se n’extreuen i que són aplicables a la nostra dinàmica com a país. [Més]

Mandela explica que, durant tots els seus anys de lluita i captiveri, en les seves fosques jornades de treballs forçats a Robben Island, durant els judicis per alta traïció i sabotatge,
mai va deixar de recordar l’aixoma de Jongintaba, regent dels Xhosas del
Transkei, que va esdevenir el seu protector durant els anys de la seva
adolescència i joventut: “un líder és un pastor que roman rera el ramat i
permet que els més àgils vagin per davant. Després d’ells, els altres
els segueixen sense adonar-se que en tot moment estan éssent dirigits
des de darrera”.
Llegir sobre l’evolució política de Mandela i del Congrès Nacional Africà, la
seva llarga lluita contra un dels sistemes polítics més inhumans mai
concebuts, fa que ens mirem la realitat del país amb un punt de pessimisme. No ho puc evitar: cada cop que sento algun d’aquests nous predicadors de
l’independentisme explicant-nos que això està el caure, que l’estat propi arribarà a casa per Nadal… penso en Mandela
i l’axioma del regent dels xhosas sudafricans sobre el paper que haurien de jugar els lideratges en tot procés emancipatori. Cada cop que veig una nova prova de l’onanisme digital independentista,
en forma de bloc o pàgina web del nou xiringuito de torn, penso en la
premsa sudafricana liberal i progressista que va plantar cara a
l’apartheid i va ser prohibida i perseguida. Cada cop que apareix un nou partit o partidet que vol salvar-nos la vida, penso en la militància del CNA i la brutal repressió que va patir per aconseguir l’alliberament del seu poble, i en com va trigar anys i panys en guanyar militància i força per passar de l’anècdota a l’hegemonia.
Comparar els nostres lideratges polítics actuals amb la magnitud de gent
com Walter Sisulu, Oliver Tambo o el propi Mandela fa venir ganes
d’enviar-ho tot a canpistraus. Quanta mediocritat i quines mires més curtes.  Per sort, però, hi ha moviments. Passen coses. El país canvia, i com sempre, el poble va unes quantes passes endavant dels seus pretesos líders.
Això també és un llarg, llarg camí cap a la llibertat. Que passeu una bona Diada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!