No és odiós quan Els Amics (de les Arts) triomfen

Ahir a Sant Andreu tocaven Els Amics de les Arts. Hi havia cert rum-rum per veure que passava amb aquest concert, arran de la boníssima acollida que està tenint el seu nou disc, Bed & Breakfast. El CD s’està esgotant de les botigues, ha tingut bastant ressò mediàtic, el seu MySpace ha multiplicat les visites… I tot plegat, sense el suport de cap gran segell discogràfic ni empresa de manàgement (en aquest país els grups es fan grans així: és raret, però mola). En resum: sembla que això d’Els Amics va a a més. Que està “passant alguna cosa”. Ahir, veient el bolo, les reaccions de la gent, i la impressió general de tot plegat, ens va fer la sensació d’estar presenciant un d’aquells moments –rars, rars moments– en què un grup travessa la frontera que separa el “petit comitè” (sempre relatiu, perquè en aquest país els ‘petits comitès’ poden arribar a ser molt grans) d’alguna cosa semblant a l’èxit (semrpe relatiu, perquè en aquest país l’èxit pot arribar a ser molt… bé, molt relatiu). Negant l’aforisme de Morrissey: no és necessàriament odiós que els amics triomfin, i menys odiós és encara si triomfen Els Amics de les Arts.

[Nota: el video és una mena de promoció nadalenca del disc. No té res a veure amb el text, però fa gràcia]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *