Al darrera la nevera

L’any 1996, un grup desconegut anomenat Obrint Pas va guanyar, ex aequo amb ZitZània, el premi de la primera edició del concurs de maquetes d’Enderrock, gènesi del que avui és el concurs Sona 9. Pels qui no ho sàpiguen, ho expliquem ràpid: la cosa va acabar com el rosari de l’aurora. [Més]

El concurs, en aquella època, suposava la signatura d’un contracte discogràfic amb un segell concret i l’edició d’un disc. Obrint Pas i
la discogràfica en qüestió no es van posar d’acord, i al final el grup
de València va renunciar al premi, fent palès un clàssic: gestionar
victòries sempre genera contradiccions a la gent d’esquerres. Cal dir que als Obrint Pas, per si no ho sabíeu, els hi ha anat bastant bé. Però des de
llavors, tot i que alguns ho han intentat, cap grup amb càrrega
política en les seves lletres i intencions ha guanyat el Sona 9. Fins ahir. Ahir això va canviar. Ahir, El Nota, el gualtrapa del Xavi Nota, alias ElPutu Nota, va guanyar el Sona 9. Per
això ahir va ser un dia gran perquè marquem al calendari amb tinta roja tots els
qui fan i senten música diferent amb idees diferents.
Que El Nota guanyi el Sona 9 és una V-I-C-T-Ò-R-I-A amb totes les lletres, negreta i subratllat. Vol dir que la gent que fa música crítica en la forma i en el fons guanya espais que fins ara li eren aliens. Vol dir que aquesta música tindrà més presència en mitjans on normalment no apareix. Vol dir que aquesta gent, emprant les eines del sistema i aprofitant les seves esquerdes, ha fet un pas més en la consolidació d’una nova hegemonia cultural. Vol dir, en altres paraules, que avui tots els qui fem, pensem i escribim música o sobre música diferent i, en resum, sobre formes diferents d’entendre la vida, avui som més forts.
El veritable concurs, pel Nota, comença ara: per començar, gestionar les contradiccions que suposa ser un grup antisistema que està contra la indústria discogràfica i guanyar un premi que suposa promoció als mitjans de comunicació i l’edició d’un disc. Per continuar, enfrontar-se a tots els qui el criticaran per vendre’s quan encara no n’ha tingut ni la oportunitat de fer-ho. No cal dir que serà divertit de ser-ne testimoni i explicar-ho el millor possible.
Però avui, penya, el que importa és celebrar una victòria. Importa que ahir una corrua de col·legues de Cornellà prengués en massa el Bikini per aclamar el seu ídol local. Importa que els pares del Nota no poguessin aguantar les llàgrimes de l’emoció per veure on ha arribat el seu xaval. Importa que el Sona 9 l’hagi guanyat un xaval del Baix que fa ni més ni menys que rap i que el fa ni més ni
menys que en català, que tan pot cantar sobre les eles que es lia o
sobre “Resistència”, i
que entre les referències del seu MySpace cita en una mateixa línia Sin Dios, Monaguillos sin Fronteras i Charles Bukowski. Importa tot i això i sobretot importa el que va dir la Sara Loscos en referència al Nota, resumint de forma impecable en una sola frase tot el que representa la seva victòria per Catalunya: “Ets un perill”. Igual que el MIL quan es reapropiava la pasta dels bancs per repartir-la entre els obrers, ahir el Nota es va reapropiar del Sona 9 per repartir-lo entre tots els qui estimem la música crítica en la forma i en el fons. Que duri, i de passada que ens convidi als whiskys.

[Nota al marge sobre El Nota: aquest any l’autor d’aquestes ratlles no ha estat jurat del concurs Sona 9 en cap de les seves fases]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!