Reconeixement internacional: el català i la perseverança
Amb la internacionalització del procés per a la independència de Catalunya, escrutem intensament els articles dels diaris estrangers, les noticies a la televisió, els blocs, les declaracions dels polítics d’altres països… Però potser caldria mirar-nos també les anècdotes i altres aspectes culturals més difosos que formen part de la “sociologia” del reconeixement del procés a fora. N’explico una.
Paris, juliol. Tinc cita amb el meu col·lega Michel, sociòleg, exemple de l’elit meritocràtica i de la posició professional confortable que atorguen les “grandes écoles” franceses. Ens hem de trobar al bulevard Saint Germain cap a les tres de la tarda. En arribar, en Michel, que ja s’ha entaulat a una terrassa, li falta temps per a explicar-me el que acaba de presenciar.
Tot prenent un cafè, no ha pogut evitar d’escoltar la conversa dels dos clients de la taula del costat –si heu visitat Paris, ja sabreu fins a quin punt els clients es troben a tocar a les terrasses i restaurants d’aquesta ciutat. Una dona espanyola (per l’accent i per deducció) parla amb un home francès. El moviment independentista català és una cosa dolenta, diu ella. Amb els catalans ja no se sap què fer.
Però en Michel es reserva la “millor” part per al final. Es pensa que em sorprendrà perquè ell està sincerament perplex:
– Saps que ha afegit després?
Afluixa la veu:
– Ha dit que el català és una llengua molt lletja.
En Michel dóna més detalls per a demostrar que no s’inventa una cosa tan gruixuda:
– Ha dit que en català per a dir “fermer” dieu “tancar”.
Pronuncia la paraula. Cert, això no s’ho ha pogut inventar! I descriu amb to de satisfacció el que ha respost l’home francès:
– Li ha dit que ell troba que el català és una llengua molt maca.
No és la primera vegada que ho sento dir. Fa poc, en una emissora francesa, un alt funcionari deia que la independència de Catalunya potser no els convenia a ells però que els catalans tenim una veritable literatura i una llengua molt apreciable. Es a dir, la independència de Catalunya és veu com a legitima. Puc assenyalar també que dues de les persones que estan essent més importants en el nostre treball d’internacionalització del procés a França estudien o han estudiat el català…
De l’anècdota en vaig deduir tres coses:
– Que la dona espanyola donés arguments d’aquesta mena, sense una mica de vergonya, demostra fins a quin punt la mentalitat espanyola, amb totes les excepcions que es voldrà, és un “fet social”.
– Que l’exemple lingüístic triat no deixa de ser irònic i lògic alhora. Irònic perquè la paraula castellana per a “fermer” és impronunciable per a la gran majoria de francòfons. Lògic perquè, de fet, el subconscient l’ha traïda: ¿ha entès que una etapa de la historia s’està “tancant”?
– Que a França, on s’han menyspreat i perseguit els “patois” (bretó, català, cors…) no s’hi poden utilitzar els arguments que potser funcionen a Castella…
N’afegeixo una quarta. Avui en dia, la situació política excepcional de Catalunya crea gran expectació a l’estranger. No només ens reconeixen, hi ha una certa admiració secreta: la perseverança força el respecte.
Penso en totes aquelles vegades que he explicat, incansable, el fet català, els nostres drets, la nostra cultura. Res que no hagin fet tants de catalans abans. Sovint sols, sense associacions ni moviments, han perseverat i han mantingut la flama durant anys a tots aquests països on han anat a estudiar o treballar, on es van exiliar.
En Michel està convençut del nostre dret a la independència i jo diria de la nostra independència ras i curt. I mai no li he parlat de la qualitat estètica o fonètica del castellà. Mai no se m’ha passat pel cap.
Que bé tornar-te a llegir! El treball de formiga que fem els catalans que vivim a l’estranger, amb la nostra actitud i la nostra determinació, va creant petites taques d’oli que no deixen de tenir la seva importància. Els teus exemples anecdòtics sobre la identitat i la situació del procés actual son molt corrents. I molt més darrerament, amb l’episodi del 9-N, del qual hem hagut d’explicar reiteradament que va ser un acte declarat il·legal per l’estat espanyol i organitzat per la població civil. Encara n’hi ha que no s’ho creuen, que en ple segle XXI un govern “democràtic” porti davant la justícia un fet “associatiu”.
Penso que amb les teves anàlisis d’experta i la pròpia experiència quotidiana anem trobant de mica en mica les esquerdes d’aquesta jacobina mentalitat francesa per les quals podrem seguir fent passar el missatge (sense fer-nos pesats, per a no fer-se titllar de fanàtic irracional nacionalista).
Per cert, el 9-N vàrem anar a votar al Palau Robert i vam xerrar amb en Jordi Savall, que havia vingut expressament d’Itàlia i se n’hi tornava després de dipositar la seva papereta. Una gran persona que també ens ajuda a difondre el fet català a França, on és molt admirat.