Per a començar vull destacar que el que passa a Catalunya és cada cop més present als mitjans francesos[1]. Ho és gràcies al caire democràtic i inclusiu del moviment independentista català i gràcies als esdeveniments que s’han organitzat fins ara , com les manifestacions de l’11 de setembre o la Via Catalana. Els Castells per al nostre dret a l’autodeterminació a Europa i al món formen part d’aquest moviment i de la manera més excepcional.
Le Monde o Libération saben molt bé que hi ha hagut els castells catalans al Champ-de-Mars. Saben molt bé quina és la nostra reivindicació. Però una cosa és segura: són ells els que trien quan i com hi haurà o no difusió d’un esdeveniment. Direu que això és així arreu. Certament, però potser no tant com a França. Hi ha dues explicacions possibles. Primer, aquests mitjans “importants” encara no han integrat que n’hi ha d’altres que tenen també l’atenció del públic: la informació, amb Internet, és global i diversa. De fet, juguen a un “monopoli” que s’esvaeix però que encara volen jugar… Segon, les elits a França conserven aquesta manera tan pròpia d’ignorar-te, tot i mirant-te de reüll. No se’n perden ni una. I nosaltres som a l’aguait.
Un exemple: uns dies abans dels castells, BFM TV buscava un català per a intervenir en un programa de 25 minuts! Volien saber que en pensava, des de l’independentisme, de l’abdicació del Borbó Juan Carlos. Són ells que van triar l’ocasió. Això passa i passarà més sovint a mesura que l’11 setembre i el 9-N s’acostin. De moment, ens contacten periodistes per a reportatges (potser un amb els castells!) o per a informacions puntuals. Aquest treball es veu relativament poc i no és immediat, però hi és. Pacients i insistents, no defallim. I les coses evolucionen. Una de les persones que va aixecar la pancarta “Les catalans veulent voter” davant del castell de París era un francès.
En fi, afegeixo unes frases per a agrair als castellers de la Colla Vella de Valls i a en Jordi Savall per llur desplaçament i llur simpatia. Ens van fer l’honor de venir a París. També agrair a Òmnium Cultural, als col·laboradors que han estat el Casal català de París, l’ANC França i els voluntaris catalans. No em vull deixar els francesos i les persones d’altres nacionalitats que també eren al Champ-de-Mars, que hi treballaren, que van acceptar el convit o que s’hi acostaren encuriosits. Això suma i la feina d’internacionalització continua!
[1] Portaveu de l’ANC França, aquest text reflecteix però la meva opinió personal.
La participació d’en Jordi Savall ha estat un afegitó important per la difusió de la causa. Aquest gran músic (i sembla ser que una excel·lent persona, també) és més popular a l’Hexàgon que a la mateixa Catalunya. Els cercles, certament una mica “selectes” i minoritaris, del món més il·lustrat i del musical en particular estan al cas de la moguda i, si més no, fan preguntes i s’interessen pel tema.
Així que endavant i gràcies pels vostres esforços.