París-Barcelona

Comentaris sobre França

Publicat el 16 d'abril de 2014

Cròniques franceses 10 ? Arguments i paranys

En les dues cròniques precedents he proposat i adaptat a l’opinió francesa sis arguments favorables a l’independentisme català. Continuo amb tres més. Deixo el desè per a la darrera crònica.

1-  L’opinió francesa reacciona a la internacionalització del procés català. Els mitjans de comunicació es comparen i comparen les notícies difoses en els diferents països i suports. Es així que es pot constatar que la majoria de periodistes, sobretot els anglòfons, han estat més reactius al procés català que no pas els francesos. Això comença a canviar: en un món globalitzat si Le Monde no parla d’un tema que interessa, es cercarà la informació a un altre lloc! Internacionalitzar el procés és essencial. De fet, com més reacció hi ha, més probable és que la cobertura sigui variada i plural, influint els més “tancats”.

2- Si l’opinió francesa varia segons sigui republicana clàssica o lliberal; progressista o conservadora, cal buscar-hi aliats puntuals, actituds obertes dins de cada sensibilitat. Això porta a evitar una posició política massa precisa (l’independentisme és a més a més transversal) tot i apuntant però certs atributs generals. S’han destacat el tarannà europeu (i també crític) dels catalans i llur voluntat democràtica. Hi ha la construcció d’una república del benestar. A partir d’aquesta base, ¿per què no convidar intel·lectuals i politics interessats a que ens “aconsellin”? No és un gest retòric i es pot fer amb altres països. Estem construint un estat, volem discutir sobre les altres experiències.

3-    A França l’argument del dret à l’autodeterminació no qualla del tot. Queda en part atrapat entre l’acusació de nacionalisme/populisme i la necessitat de demostrar internacionalment que s’és una nació. Aquí, hi insisteixo, s’ha de comparar Espanya amb la Suïssa (igualtat entre nacions) que mai no ha estat ni vol ser i, ho afegeixo ara, s’ha de comparar Catalunya a Dinamarca o  Holanda, és a dir, parlar d’igualtat dins d’Europa. M’explico.

He llegit centenars de comentaris sobre l’independentisme català a diversos blocs francòfons. El dret a decidir no articula gaire els debats, ho fa el caràcter català de Catalunya. Es una perspectiva propera a l’espanyola que s’adapta bé a la tendència francesa a discutir primer sobre el fonament d’una opció i només després sobre l’eventual vot. Al costat dels arguments més grollers sobre els espanyols oprimits que no poden estudiar llur llengua a l’escola i els catalans que s’inventen una nació amb les polítiques lingüístiques, hi ha una posició més subtil: Catalunya seria intrínsicament i històricament bilingüe i binacional o si més no d’identitat dual o múltiple[1].

Crucial, aquest punt s’insereix no només al discurs de C’s, del PP i de bastants francesos per a afeblir la legitimat del referèndum, el trobem també en cert independentisme francòfon que creu que així defensa el caràcter tolerant dels catalans[2]. L’equivalència entre Catalunya i Dinamarca és un bon antídot. Si la població catalana és variada també ho són les de totes les nacions europees incloses Castella, Dinamarca o Noruega. Això no els impedeix d’integrar-ne els immigrants com a castellans, danesos o noruecs. Ho són (i en parlen la llengua) les generacions següents. Tretes certes especificitats, ¿seria aconsellable mantenir un estatut o ciutadania (dret, llengua, educació o fiscalitat) diferent per als immigrants i llur descendència? Si Catalunya és equivalent a les altres nacions europees occidentals la resposta és que no. Si es considera, com el PP o C’s, que som una excepció, la cosa es complica.

En aquest context, penso que, amb els francesos, cal recordar sempre el principi d’igualtat segons llur lògica en allò que volem: si Catalunya es veu i es presenta com una Dinamarca, Catalunya consolida el seu dret a decidir. Si es deixa tractar de binacional, ¿per què una regió mig-espanyola hauria de votar una eventual secessió? Per egoisme econòmic?

 

Una precisió: no és casualitat que la mesura de la “identitat nacional dual” (“sentir-se tan espanyol com basc”, per exemple) l’hagin desenvolupada sociòlegs i organismes estadístics espanyols[3]. Ni és casualitat tampoc que estigui especialment destinada a les nacions sense estat: Escòcia, Quebec, País Basc, Països catalans… Primer, la resposta ”em sento tan espanyol com madrileny” no té gaire sentit i sobretot no té cap incidència. Segon, no es pregunta mai sobre el sentiment espanyol davant l’argenti o el senegalès (curiós no?). I en fi, l’opció “em sento tan espanyol com català” tindria moltes menys respostes si es posés “castellà” (veritable nació) en lloc d’espanyol (terme ambigu)[4]. La dualitat, fal·laciosa i inflada artificialment, per als unionistes no deixa de ser un regal. Els veiem el 12 d’octubre a Barcelona amb el símbol d’un cor meitat espanyol, meitat quadribarrat, entre un públic, això si, que sembla més aviat sentir-se només espanyol.


[1] Es difícil saber si la insistència amb la qual es dirigeix el debat cap aquests temes no és organitzada per certs blocaires, francesos o no.

[2] Si bé alguns blocaires diuen que la submissió del català al castellà en l’espai públic és el resultat d’una política d’assimilació (franquisme) que perdura (llei Wert…), s’assenyala també (i sovint) que aquesta castellanització il·lustra fins a quin punt no es vol “imposar” el català, traient així el bilingüisme actual de la llista de politiques d’assimilació més eficaces. Aquesta tendència es troba també en català i a Catalunya.

[3] Juan Linz, Luis Moreno, el Centro d’investigaciones sociologicas a Madrid (CIS).

[4] Cussó, R., Garcia, Ll., Grande, I. i Padró-Solanet, A. “La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà”, Àmbits de Política i Societat Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, 2013,
http://ambitscolpis.com/2013/11/14/1160/
Molts dels que trien l’opció dual (sentir-se alhora català i espanyol) diuen també que per a ells “espanyol” es referix a una situació administrativa. No són doncs “binacionals”. Veieu l’article d’en Jordi Argelaguet “Subjective National Identities in Catalonia”, Nationalism and Ethnic Politics, Vol. 12, 3-4, 2006, pp431-454.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per rosercusso | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent