París-Barcelona

Comentaris sobre França

Presidencials 2017: la tercera via a França?

0

Els problemes de Fillon (els Republicans, LR) i el suport centre-lliberal que rep Macron (independent) podrien confluir en l’eliminació, al primer torn de les presidencials, de la dreta conservadora, la que havia clarament superat Juppé a les primàries. El suport a Macron també podria eliminar Hamon (partit socialista, PS), allunyat de la línia política més consensual d’Hollande. Macron podria, de fet, representar la tercera via a la Tony Blair (primer ministre britànic, 1997-2007), que no ha arrelat mai del tot a França.

Si, com diuen les enquestes, el Front nacional (FN, oficialment Rassemblement Bleu Marine) serà al segon torn al maig, l’altre finalista podria tenir assegurada la seva elecció com a president de la République. Es posaria en marxa el front républicain segons el qual els electors de dreta voten pel candidat d’esquerra contra el FN o vice-versa.

Però potser aquest escenari no està tan clar. Si Fillon queda tocat o és substituït, l’FN pot recuperar vot seu. L’orientació d’Hamon, a les antípodes de la laïcitat clàssica d’un Valls, també pot beneficiar l’FN, laic afirmat. En fi, si Macron confirma la seva posició més aviat multicultural pel que fa a la laïcitat i la immigració, la seva política alhora poc social i poc republicana clàssica no seria la més popular a la France périphérique –en referència al llibre de Guilluy. S’hi poden afegir dues observacions complementàries.

La primera és que el front républicain s’ha afeblit. Es veu a les xarxes, en els comentaris informals, en l’abstenció. El 2015, un col•lega universitari i d’esquerra em comentava sense embuts que ell no votaria LR o PS al segon torn de les eleccions cantonals, “se’ns fa xantatge” amb l’FN, deia.

La segona observació és que França no és blairista. Els reformistes lliberals no han consolidat fins ara un espai de centre-esquerra prou ampli. Així, per exemple, el 1995, nombrosos comentaris i opinions als mitjans escrits i audiovisuals van oferir una imatge negativa de la vaga contra la reforma de les pensions proposada per Juppé. Segons Acrimed (sociòlegs d’esquerra), el discurs va fer un tomb: es repetia que els vaguistes prenien “la population en otage”. Es a dir, es considerava que el moviment perjudicava els altres treballadors… I la reforma es presentà com inevitable. El suport, però, a aquesta posició fou llavors insuficient dins de l’esquerra. No hi hagué canvi de consens polític, com fou el cas a la Gran Bretanya o als països nòrdics.

El socialista Jospin, quan fou primer ministre amb Chirac (1997-2002), intentà representar, segons alguns, una tímida tercera via. A les presidencials del 2002, però, la seva declaració sobre l’ineluctable mundialització li costà cara: quedà tercer al primer torn, darrera Chirac i Le Pen. D’una certa manera, l’opció centre-lliberal fou també rebutjada al referèndum del 2005 on els francesos es posicionaren clarament contra el Tractat constitucional europeu (TCE).

A les presidencials del 2007, Sarkozy es presentà amb un programa ben dretà per a desbancar l’FN i superar el pàl·lid blairisme de Royal. La candidata s’havia imposat al PS, amb polèmica, i bona part dels militants la rebutjà. Sarkozy, després d’un any al poder, girà cap un cert centrisme reformista. Integrà diversos polítics d’esquerra al seu govern, feu aprovar el TCE pel parlament, reestructurà les universitats… Aquesta política fou rebutjada al 2012, amb l’elecció d’Hollande. El nou president no ha suposat però un gran canvi cap a l’esquerra. La llei sobre el treball n’és un exemple.

Durant tot aquest període, no es pot dir que la tercera via s’hagi votat explícitament –segons les enquestes, el quasi 55% des electors la rebutja, il.lustar per la prerefència per Mélenchon, Hamon o l’FN. Però el blairisme ha crescut. Amb Macron, aquesta via s’estalviaria el republicanisme vehement de Valls. Sense partit, Macron té el suport de diverses tribunes mediàtiques i opinadores, de grans empresaris i financers, de part de les classes mitges-superiors. Serà suficient? Si França no ha adoptat la tercera via en el seu moment àlgid, tindrà sentit fer-ho ara? Si és adoptada per evitar l’FN, serà legítima?

Per a passar al segon torn, la dreta podria encara conjugar liberalisme i proteccionisme conservador o l’esquerra podria encara reconciliar política social i laïcitat clàssica sense despenjar-se del tot dels multiculturals. Complicat. Macron té un programa ambigu i les enquestes podrien distorsionar les avaluacions, com ja ha estat el cas. De moment doncs, tot molt obert.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari