París-Barcelona

És la tendència dels polítics francesos, de dreta o d’esquerra, a ignorar l’opinió dels ciutadans que es va posar en evidència amb la dimissió “forçada” del govern francès fa uns mesos. El creixement del vot FN i de l’abstenció és una altra expressió del mateix fenomen.

Malgrat recollir una aspiració popular, el viratge cap a l’esquerra de la política econòmica proposada pels ministres socialistes Arnaud Montebourg (economia) i Benoît Hamon (educació), va provocar sobretot que el Primer ministre Manuel Valls presentés la dimissió del govern sencer. Aquest viratge, primer pas per a respondre a la crisi política del país, hagués estat suficient?

Discutiré aquesta qüestió a través dels quatre factors del vot FN i de l’abstenció que em semblen més significatius: (i) els dos partits principals (PS i UMP[1]) deixen entendre que el neoliberalisme (o globalització) actual és ineluctable; (ii) l’acusació de les posicions proteccionistes d’ésser nacionalistes o fins i tot xenòfobes (amalgamant els dos termes) comença a no funcionar com a mètode d’estigmatització; (iii) la distància entre elits (polítiques, d’opinió) i classes populars augmenta; (iv) s’ha abandonat el model més clàssic d’integració de la immigració a favor del model multicultural.

Primer factor. El 2002 el presidenciable socialista Lionel Jospin declarava que els polítics no hi poden fer gran cosa davant les reestructuracions econòmiques, deslocalitzacions i privatitzacions. Es a dir, que les democràcies decideixen molt poc sobre la globalització, vista així com un fenomen “natural”, sense actors. Resultat de la declaració, l’FN va quedar segon, darrere l’UMP, al primer torn de les eleccions presidencials. Els socialistes, tercers, van quedar fora del segon torn. Si diuen que no poden fer-hi res, per què votar-los?

Segon factor. El 2005, els mitjans de comunicació es van abocar en favor del Sí en el referèndum sobre el tractat constitucional (o “constitució europea”) amb gran insistència, amb enquestes on guanyaven sempre. No es va dubtar a qualificar de xenòfobs als partidaris del No. Tot i així el No guanyà, sumant esquerres i dretes (extremes o no) en un missatge de “fre” d’Europa tal com evoluciona actualment. A partir d’aquell moment, el fet de titllar de racista o d’excloent les posicions no lliberals ha deixat en part de “funcionar” i, d’aquesta manera, d’afavorir el vot PS i UMP. Aquest punt té altres conseqüències greus que mereixerien una anàlisi a part.

Tercer factor. La distanciació creixent entre elits i classes populars es pot il·lustrar precisament amb el tractament donat al resultat del referèndum sobre el tractat constitucional. El Parlament va adoptar el tractat uns anys després sense debat, gest de menyspreu cap als votants. De fet, des del punt de vista de molts observadors el poble, sovint, no sap el que li convé. Una posició que no és nova. La idea que s’ha d’educar la població perviu des de la Revolució francesa i va formar part, per exemple, de les politiques d’assimilació de catalans o bretons del segle XIX. Al segle XXI la idea que la gent és un veritable actor polític es tapa sovint amb la sospita de “populisme”.

En fi, el model d’integració on s’espera que els immigrants i llurs fills esdevinguin ciutadans francesos “com els altres” es substitueix amb el model americà on les poblacions nou-arribades formen comunitats més o menys separades o, si més no, mantenen bona part de llurs trets específics i els reprodueixen de generació en generació. A més a més, el multiculturalisme francès, és suis generis. Uniformitzador més que universalista, un estudi recent encarregat pel govern socialista aconsella una gran ”barreja” on els francòfons haurien d’aprendre l’àrab, per exemple, com si això no fos un punt de vista tan “específic” i “cultural” com el de la integració clàssica…

Les eleccions europees (sense torns) han suposat la caiguda previsible dels socialistes, però la dreta també ha rebut. I això malgrat la tendència a l’alternança. ¿I l’esquerra de l’esquerra, per què no se n’ha beneficiat de la crisi dels partits lliberals com ho ha fet l’FN? El “Parti de Gauche“, per exemple, pateix de la mateixa manca d’autocrítica que el PS i l’UMP i falla en la comprensió dels aspectes no econòmics del desencís polític.

La crítica del liberalisme, de la dominació de la finança, de la política europea centrada en l’estructura econòmica i productiva alemanya no ha arrelat en el tàndem Hollande-Valls que ha continuat apostant pel liberalisme administrat. ¿Però fer una critica només econòmica, ignorant, com sempre, la qüestió sociocultural, veritable problema popular, és suficient? ¿Caldrà esperar a les eleccions municipals del 2015 o se’ns preparen ja unes de legislatives anticipades?

Amb la internacionalització del procés per a la independència de Catalunya, escrutem intensament els articles dels diaris estrangers, les noticies a la televisió, els blocs, les declaracions dels polítics d’altres països… Però potser caldria mirar-nos també les anècdotes i altres aspectes culturals més difosos que formen part de la “sociologia” del reconeixement del procés a fora. N’explico una.

Paris, juliol. Tinc cita amb el meu col·lega Michel, sociòleg, exemple de l’elit meritocràtica i de la posició professional confortable que atorguen les “grandes écoles” franceses. Ens hem de trobar al bulevard Saint Germain cap a les tres de la tarda. En arribar, en Michel, que ja s’ha entaulat a una terrassa, li falta temps per a explicar-me el que acaba de presenciar.

Tot prenent un cafè, no ha pogut evitar d’escoltar la conversa dels dos clients de la taula del costat –si heu visitat Paris, ja sabreu fins a quin punt els clients es troben a tocar a les terrasses i restaurants d’aquesta ciutat. Una dona espanyola (per l’accent i per deducció) parla amb un home francès. El moviment independentista català és una cosa dolenta, diu ella. Amb els catalans ja no se sap què fer.

Però en Michel es reserva la “millor” part per al final. Es pensa que em sorprendrà perquè ell està sincerament perplex:

–          Saps que ha afegit després?

Afluixa la veu:

–          Ha dit que el català és una llengua molt lletja.

En Michel dóna més detalls per a demostrar que no s’inventa una cosa tan gruixuda:

–          Ha dit que en català per a dir “fermer” dieu “tancar”.

Pronuncia la paraula. Cert, això no s’ho ha pogut inventar! I descriu amb to de satisfacció el que ha respost l’home francès:

–          Li ha dit que ell troba que el català és una llengua molt maca.

No és la primera vegada que ho sento dir. Fa poc, en una emissora francesa, un alt funcionari deia que la independència de Catalunya potser no els convenia a ells però que els catalans tenim una veritable literatura i una llengua molt apreciable. Es a dir, la independència de Catalunya és veu com a legitima. Puc assenyalar també que dues de les persones que estan essent més importants en el nostre treball d’internacionalització del procés a França estudien o han estudiat el català…

De l’anècdota en vaig deduir tres coses:

–          Que la dona espanyola donés arguments d’aquesta mena, sense una mica de vergonya, demostra fins a quin punt la mentalitat espanyola, amb totes les excepcions que es voldrà, és un “fet social”.

–          Que l’exemple lingüístic triat no deixa de ser irònic i lògic alhora. Irònic perquè la paraula castellana per a “fermer” és impronunciable per a la gran majoria de francòfons. Lògic perquè, de fet, el subconscient l’ha traïda: ¿ha entès que una etapa de la historia s’està “tancant”?

–          Que a França, on s’han menyspreat i perseguit els “patois” (bretó, català, cors…) no s’hi poden utilitzar els arguments que potser funcionen a Castella…

N’afegeixo una quarta. Avui en dia, la situació política excepcional de Catalunya crea gran expectació a l’estranger. No només ens reconeixen, hi ha una certa admiració secreta: la perseverança força el respecte.

Penso en totes aquelles vegades que he explicat, incansable, el fet català, els nostres drets, la nostra cultura. Res que no hagin fet tants de catalans abans. Sovint sols, sense associacions ni moviments, han perseverat i han mantingut la flama durant anys a tots aquests països on han anat a estudiar o treballar, on es van exiliar.

En Michel està convençut del nostre dret a la independència i jo diria de la nostra independència ras i curt. I mai no li he parlat de la qualitat estètica o fonètica del castellà. Mai no se m’ha passat pel cap.