París-Barcelona

Comentaris sobre França

La conferència a París sobre Catalunya: un èxit de contingut i de debat

2

He llegit amb interès el text d’en Martí Estruch Axmacher sobre el viatge de l’autor de Victus a Amsterdam[1]. A París, a la conferència organitzada per un grup d’experts de l’Institut d’estudis politics (Sciences Po) i DiploCat[2], també hi va assistir el primer secretari de l’ambaixada espanyola a França. Volen ser presents en els esdeveniments sobre Catalunya arreu del món? Les portes són ben obertes. Però sembla que s’ho han preparat d’una manera un mica estranya…

Diré primer que la conferència va anar molt bé. Pluralista, oberta, demostrant una evolució positiva del tractament que es fa a França del procés per la independència de Catalunya. Però deixeu-me presentar-vos la tonalitat dels debats a través de la intervenció del primer secretari.

No vaig comprendre el seu cognom, pronunciat en un castellà tancat. Però el càrrec fa efecte: primer secretari de l’ambaixada espanyola a França. Durant el debat entre els ponents i els assistents va demanar d’intervenir. Jove, amb una barbeta retallada i ben vestit, es va expressar amb seguretat. Volia aclarir alguns punts. No va poder ser més mala traça.

Algun des ponents de la primera taula rodona havien destacat la manca de negociació amb Catalunya de la part de Madrid; que la composició del Tribunal constitucional espanyol és discutible i que sembla que les seves decisions són molt sovint favorables a l’Estat. Era aquesta discussió alguns dels professors defensaren una posició més moderada. També es va parlar del procés de recentralització de l’Estat espanyol. Ho feu el ponent quebequès, partidari d’un federalisme multicultural, és a dir que implícitament no donava “suport” a l’opció de la secessió.

En la seva intervenció, el primer secretari espanyol va intentar defensar la qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Ningú no li pot retreure, era lògic que ho fes. Però ja d’entrada li va dir al professor quebequès que això de la recentralització “no era cert”. Per acabar-ho d’adobar, afegí que en la classificació del Democracy Index (The Economist), l’Estat espanyol obté una bona posició, la 25a, quan França es troba entre les “democràcies defectuoses” (flawed democracies). Cap més argument. Estupefacció general.

¿Calia “ofendre” la gent del país on es troba l’ambaixada i que organitzava l’esdeveniment? ¿En la catedral de les ciències polítiques franceses, d’on surten professors, alts funcionaris de l’estat i politics (la meitat o més dels ministres i presidents de la república), no se li va ocórrer res més? I ho devia portar preparat… Poc importa que l’índex existeixi i que les posicions siguin en efecte les esmentades. Allò era molt poc “diplomàtic” i sense arguments.

Quines foren les respostes? Educades i precises. El professor de la universitat del Quebec li va donar cinc o sis referències de científics internacionalment reconeguts que han escrit sobre la recentralització espanyola. Va convidar al primer secretari a discutir-ne amb ells ja que alguns són… espanyols.

Altres ponents van assegurar al primer secretari que no s’havia de preocupar, que ningú no posava en dubte que l’Estat espanyol és una democràcia, tot i afegint allò de “però s’ha de reconèixer que…” seguit dels problemes ja esmentats: la manca de negociació, la poca flexibilitat del govern espanyol, de les institucions, etc. I també hi hagué, com havia passat abans, comentaris moderats, dient, per exemple, que la manera de treballar dels tribunals constitucionals depèn de les tradicions dels països, que s’ha de ser curós en les crítiques. El debat fou plural.

I fou un molt bon debat, amb bones presentacions. Es pot observar una evolució palpable de la percepció de la qüestió catalana. Es parla del que ens pot passar si mai no ens declarem independents. Cap estirabot sobre allò dels “nacionalismes són dolents”. Ganes de conèixer i discutir; opinions variades. Cert, en el context de Sciences Po, amb gent acostumada a aquesta diversitat, gent lliberal en el sentit polític sigui, quina sigui l’orientació ideològica. Però un lloc crucial.

Un dels ponents francesos, professor a la Sorbona, va criticar obertament el nou mapa de regions aprovat per al parlament francès, mapa que no respecta les identitats. Segons ell calia obrir els ulls i mirar el que passa a Escòcia i Catalunya amb interès.

Més d’un hauria d’obrir els ulls, les orelles i el sentit del diàleg quan, com davant dels tres simis, un cec, un mut i l’altre sord, com es va representar a la V baixa de París, no tenim interlocutor. La confrontació té el mèrit de ser clara i ja es va constatant arreu.


[1] http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4209430/amsterdam-albert-sanchez-pinol.html

[2] http://www.sciencespo.fr/chaire-madp/content/colloque-vendredi-5-septembre

Publicat dins de General | Deixa un comentari