París-Barcelona

Encara em sembla que el veig i el sento, el senyor Menéndez. Afable, simpaticot. Només li va faltar donar-me un copet a l’espatlla. Vagi a veure els Amics de la UNESCO a Barcelona, em va dir, els catalans tenen molts diners. Digne d’un alt diplomàtic? O “lògic”? Pel que fa el personal internacional espanyol, a la Secció de llengües de la UNESCO, secció destinada a la promoció de les llengües maternes al món, hi treballava una salamaquina contrària convençuda de la política d’immersió lingüística a Catalunya. Així m’ho va fer saber. En una altra ocasió, un col·lega m’explicà com un madrileny treballant als esdeveniments artístics li havia advertit que els catalans (em coneixia) som com els jueus. Llàstima que el meu col·lega no li va demanar que si nosaltres som els jueus, els espanyols què serien llavors en la repartició de “rols”?

He tingut altres ocasions de veure com els membres del cos diplomàtic espanyol i altres espanyols (no tots, clar) fomenten la imatge de rics i d’insolidaris que se’ns atribueix sovint als catalans. I no dubten, si poden, de bloquejar les nostres reivindicacions. Aquest fenomen també l’he estudiat científicament en un article sobre, entre altres, l’acció espanyola a la Societat de Nacions. Ironia o burla, a aquella època es va donar la direcció de la Secció de Minories a un diplomàtic de la dictadura de Primo de Ribera que reprimia la cultura catalana. Un tal Manuel Aguirre de Càrcer, el pare d’en Patricio ja anomenat[1]…

El segon origen del biaix en la percepció que es pot tenir de nosaltres com a poble a França és que els periodistes que treballen sobre l’Estat espanyol ho fan sovint des de Madrid. Ho il·lustro amb dos exemples recents. Per a informar sobre la quantitat de manifestants el 10 de juliol del 2010 a Barcelona, el diari Le Monde va donar les dades d’El País sense altre contrast: segons ells hi havia mig milió de persones[2]. No obstant això a França és quasi bé obligatori de donar dues dades: la de la policia i la dels organitzadors. No van aparèixer ni l’una ni l’altra. El segon exemple és sociològic. La periodista corresponsal a l’Estat espanyol per Le Monde sembla que no conegui gaire Catalunya: “Per a que la Via catalana (…) cap a la independència sigui un succés i que cap porció del recorregut, llarg de 400 km, no quedi buit, centenars de catalans han demanat un dia de festa i agafat llur cotxe per fer 100, 200, de vegades 300 km cap al sud de Catalunya”[3]. Clar, a Madrid l’11 de setembre no és festiu…

El tercer biaix informatiu prové del món científic. En una recerca bibliogràfica exploratòria a la biblioteca de la Fundació de ciències polítiques de Paris[4] el terme “nacionalisme” és combinat amb espanyol 6 vegades, cap amb castellà, 27 amb francès. Quan es tracta del País Basc i de Catalunya trobem 157 i 127 entrades respectivament. El nacionalisme de les majories (la castellana per a nosaltres) que piloten l’estat en context multinacional és quasi bé sempre omès. El de les nacions minoritzades seria l’origen dels problemes. La perspectiva és ¿què li passa Espanya amb Catalunya? I no l’inrevés. La història, la cultura, la continuïtat política dels Països catalans no és el punt de partida, té molt poc espai en revistes i publicacions acadèmiques.

Llegim aquest fragment “acadèmic” del 2006[1]: “[L]’aculturació escolar només funciona si està articulada a una agenda política i social emancipadora clarament identificada pels parlants de la llengua minoritària. A França, per exemple, no es pot explicar la davallada de les llengües regionals per l’acció de l’escola únicament, encara que sapiguem el vigor amb què lluità la Tercera República en contra d’allò que anomenava els ‘patois’. Es principalment el fet que el programa nacional està estretament lligat a la democratització de la vida política i, en general, a l’esperança de mobilitat social ascendent que els francesos no francòfons accepten la dominació de la llengua francesa”.

¿Pot haver en la mateixa frase “democratització” i “dominació”? ¿Per a fer una mobilitat ascendent cal aculturar-se? ¿Es tracta només de “francesos no francòfons” o una llengua és també l’expressió d’un pensament i una identitat? Tenim en aquest fragment condensada una de les essències de l’esperit revolucionari: pel bé del poble, si cal, s’ha de prescindir del poble, completada amb la tendència a la confrontació radical amb la dissensió.

Exemple: la Revolució francesa va suposar dues guerres civils: una entre els revolucionaris i la Vendée (i en part Bretanya) i una altra entre jacobins i federalistes. La interpretació dominant de la primera és que fou una confrontació entre laics progressistes i catòlics conservadors. Ja hem vist el “druida racista” bretó i la “bandera dels bisbats” contra la Revolució (crònica 5). Pel que fa la segona, el conflicte oposà els centralistes jacobins d’esquerra contra els federalistes girondins conservadors. La igualtat contra el manteniment d’avantatges locals (o serien costums, lleis pròpies?) –tot i que els girondins eren revolucionaris també. Les guerres foren molt violentes, sense negociació: una espècie de lluita del bé contra el mal.

D’aquesta percepció n’ha quedat un deix de manca de pluralisme o d’un pluralisme autolimitat. Agafem qualsevol tema “conflictiu”: avortament, casament homosexual, eutanàsia, eugenèsia, immigració… Independentment de les meves posicions personals, que pel cas no tenen importància, em continua sorprenent que a França sigui tan difícil d’acceptar la possibilitat d’una negociació explícita entre les posicions en contra i a favor. Vaig fer una proba amb un grup de col·legues quan un d’aquests temes, llavors inserit en una nova llei, va ser esmentat. Arriscant la meva reputació, vaig  treure la frase inesperada: potser, vista la insistència de l’oposició, caldria negociar, no? Incredulitat. No, mai de la vida. No només no hi ha discussió possible, aquesta oposició s’ha de reprimir, reduir-li l’expressió. Vaig haver d’explicar que discutir no vol dir passar-se a l’altre bàndol. Per exemple, si vols abolir la pena de mort pots negociar que posaràs seriosament l’accent en la prevenció del crim, reforçant la teva decisió tot i respectant la posició de l’altre, que no comparteixes. Temps perdut, la idea és possible i es practica de vegades, cert, però no és la primera opció.

Si es tracta de triar entre valors revolucionaris/republicans i democràcia penso que molts francesos se senten incòmodes, sobretot els intel·lectuals ja que molts temen ser considerats de dretes o populistes. Sigui quina sigui la nostra visió del tema, dues vegades a Noruega (1972 i 1994) el poble ha refusat entrar a la Unió europea i continuen fora. La “constitució europea” va ser rebutjada a França per referèndum el 2005 i encara no havien passat tres anys que fou ratificada com a Tractat de Lisboa. La campanya pel si estigmatitzà durament el no. La ratificació pel bé del poble.

A la propera crònica tractaré els dos temes que tanquen aquesta tanda d’articles sobre l’opinió francesa: el coneixement limitat dels Països catalans, amb unes ciències socials centralitzades, i la influència de l’unionisme espanyol. Després d’aquest repàs, potser una mica directe (cru?), però necessari, intentaré identificar les escletxes (algunes ja esmentades) i proposar certes respostes.