París-Barcelona

D’on ve aquesta identificació tan radical? Deia a la crònica precedent que una reivindicació corsa d’igualtat lingüística podia ser atacada perquè trencaria la igualtat republicana (particularisme nacional contra universalisme francès, malgrat la paradoxa), però no perquè se la considerés forçosament d’extrema dreta. Segons el meu parer, aquesta posició més “moderada” no incorpora la dimensió “extrema dreta” fins als anys 1980 i no durant o immediatament després de la Segona guerra mundial, com es podria imaginar. Potser perquè el sentiment nacional podia ser reivindicat tant per la Resistència com per la Col·laboració amb els alemanys, de manera diferent sens dubte. I la Col·laboració (nacionalista) podia ser certament de dreta però de vegades també socialista. Això pot explicar que després del conflicte, i malgrat els empresonaments i les execucions, hi hagués a França una certa reconciliació “nacional”, amb amnisties i retorns sorprenents[1].

Durant els anys 1950 i 1960, el nacionalisme continua no suposant una única variant ideològica, es conjuga amb posicions diferents perquè hi havia (hi ha) diferents menes de sentiment col·lectiu. Les lluites anticolonials són l’exemple més notable de moviment col·lectiu que agafa la forma nacional(ista) com via moderna i intel·ligible d’expressar-se i fer-se reconèixer internacionalment davant l’imperialisme/nacionalisme que domina fora del seu territori o que assimila altres cultures.

Aquesta percepció més flexible del fet nacional, ja limitada a França per l’universalisme, canvia a partir de l’any 1986. El Front Nacional (FN) guanya 33 escons (5,7%) amb el restabliment del sistema electoral proporcional (retirat més tard). Es diu que François Mitterrand, llavors president, va voler dividir el vot de la dreta per a afavorir el PS. La cosa no havia d’anar més lluny. Ajudat per les declaracions abruptes del seu president, l’FN esdevenia l’espantall ultradretà i sobiranista que, de passada, podia ajudar a valoritzar les politiques de “globalització” dels anys 1980, quan el keynesianisme deixava pas al liberalisme més cru de Reagan i Thatcher. Veient-se potser guanyador en el nou joc, l’Estat francès participa en la desreglamentació comercial i financera internacional (Unió europea, OMC) –treta l’excepció cultural– i modera, en part, el republicanisme tradicional i Gaullista. La posició nacionalista francesa (explícita) es deixa a l’FN essent definitivament identificada a l’extrema dreta mentre que les posicions nacionals (o col·lectives) dels pobles sense estat, ja considerades particularistes, esdevenen, à més, sospitoses d’extremisme.

Aquest escenari pot semblar força negatiu per a una discussió sobre l’independentisme. Però de fet, podem assenyalar també una primera esquerda: ¿No és en aquesta nova etapa que la Carta de les llengües minoritàries serà potser ratificada? Hi tornaré més endavant.

Mentrestant podem demanar-nos ¿què van fer els republicans més clàssics i nacionals francesos? Els Gaullistes influencien a l’interior de l’UMP, els d’esquerres dins del PS o amb el partit de Jean-Pierre Chevènement. Són sobiranistes, centralistes, partidaris de la laïcitat forta, més o menys liberals. Els comunistes són més proteccionistes tot i rebutjant en principi el nacionalisme, cosa que potser enterboleix llur missatge per a molts francesos educats en el republicanisme clàssic. Alguns assenyalen que és així com l’FN ha aconseguit recollir gran part del malestar antiliberal… Tema complex. Tornem al qüestió que ens ocupa: ¿com podem evitar l’amalgama entre drets col·lectius i extrema dreta?

Deia també que es tendeix a pensar que el propi punt de vista, tot i ser local, pot ser generalitzat, sobretot si els arguments són lògics i ben fonamentats. Catalans i francesos, però, no vivim aquesta tendència de la mateixa manera. El ciutadà d’un país “dominat” sap que el seu punt de vista competeix amb el dels altres i tendeix a separar el pensament propi del global –sense deixar de formar-ne part des de la seva especificitat[1]. El ciutadà d’un país que “ha dominat” o domina també pot ser conscient del caràcter específic de la seva posició, però de manera més teòrica, tendint a concebre una aplicació àmplia del seu pensament. Dins de l’estat, a les colònies o com a potència mundial, la República francesa ha decidit per altres pobles tot i considerant que les seves decisions superaven els particularismes. Gràcies a un cert formalisme, aquest universalisme és com el mètode científic: és més fàcilment vist com “no-cultural” (no-nacional o neutre) tot i que no ho és.

Se’m pot objectar que com és possible que això passi al bressol del relativisme, del pensament postmodern? Segons el relativisme, els fenòmens socials no són necessaris o naturals, justificats per una predestinació històrica o per la biologia –posició dita “essencialista”. Les nacions, les diferències entre homes i dones, les religions, etc., són construïdes. En part alliberador, aquest plantejament introdueix una contradicció: pot l’enfocament relativista ser universal? Si se l’erigeix com a tal, no es cauria en l’essencialisme? Analitzada i criticada per la filosofia des de fa temps[2], la postura relativista no deixa de ser molt present a França. El relativisme travessa l’ensenyament de la mateixa manera que ho fan els principis republicans. La laïcitat pot ser a la vegada relativa (producte històric i social que de fet no es respecta del tot i per tot) i invariable (sacralitzada en una posició única).

Entreveiem així una cosa que pot ser a vegades difícil de copsar: l’assimilació dels corsos amb la llengua francesa pot ser al mateix temps una política discutible (i la ministre de cultura fa una pirueta relativista[3]) i una política de recerca universal d’igualtat que la llengua francesa facilita (i és per això que la mateixa ministra la justifica). L’escletxa oberta per aquesta discussió ens pot animar a plantejar preguntes “insòlites”: ¿l’ensenyament en cors a Còrsega com ho és en francès a París no seria una versió més justa de la igualtat? Es aquí on un altre element s’incorpora: aquesta versió de la igualtat seria nacionalisme, trencament de la República que uneix tothom. Potser hi ha contradicció lògica, però no política: la igualtat republicana és francesa. No és ni corsa ni bretona. De francesos ho són tots, de bretons no. Cherchez l’erreur[4].

Evidentment no tothom comparteix (tots) els valors republicans ni la manera d’aplicar-los. Però manifestar desacord és difícil i arriscat. La conseqüència principal pot ser l’expulsió del món de les opinions tolerables. Com? Associada a la insolidaritat, la dissensió nacional (o simplement cultural) ho és també a l’extrema dreta. Punt que s’ha de retenir per a entendre la visió que es té del l’independentisme català i escull per al nostre argumentari encara que evitem la paraula nació.

En breu, si l’independentisme (o una “simple” igualtat lingüística) qüestiona com a mínim un principi considerat com universal, la igualtat republicana, n’hi un altre més recent i ambigu, però insistent, l’“anti-nacionalisme”. Desenvoluparé aquest punt en la propera crònica.

La majoria de francesos tenen un coneixement limitat dels Països catalans. I no és només una qüestió de coneixement. Llur posició integrarà també certs pressupòsits, conscients o no. Només el nostre interès per llur marc històric, social i polític ens permetrà no ja explicar sinó adaptar els nostres arguments, desestimant certes postures que en principi ens semblaven bones, buscant-ne de noves. Des d’aquesta perspectiva, l’esforç som nosaltres que l’hem de fer si volem convèncer o com a mínim discutir positivament de la independència catalana amb persones de fora de Catalunya. Els nostres coneixements i pressupòsits també s’han d’analitzar. Ho il·lustraré amb algunes anècdotes personals.

Sóc membre del comitè editorial d’una revista francesa que tracta de temes internacionals, d’educació i de cultura. Som una dotzena d’investigadors que ens trobem dos o tres cops a l’any a París. El que relataré aquí passà en una reunió al 2010. Uns dies abans s’havia parlat a França de la llei sobre el cinema en català. Un dels membres del comitè, una professora francesa, m’expressà, amb tota naturalitat, el seu escàndol davant d’aquella temptativa de voler imposar el català al 50% de les pel·lícules. No em va sorprendre el comentari (en consonància amb el punt de vista de moltes persones del seu mateix grup social i professional), ni tant sols el fet de dir-m’ho a mi sabent que sóc catalana (no m’he presentat mai ni he deixat mai que se’m presenti com a espanyola). El que em va sorprendre (relativament) és que m’ho digués pensant-se que jo també desaprovaria la llei del cinema.

No és l’única vegada que he tingut aquesta mena d’experiència. Quan, també al 2010, Solidaritat Catalana per la Independència va guanyar quatre escons al parlament, un col·lega de la Universitat Paris 8 em va demanar si no estava preocupada davant d’aquell ascens nacionalista. En una altra ocasió, en el context d’una reunió del departament de sociologia de la mateixa universitat, parlant de la manifestació històrica de l’11 de setembre del 2012, no em vaig poder reprimir el plaer de dir que hi havia participat. Ben contrariada, una col·lega va exclamar: no pot ser!

D’entrada, aquestes persones van creure que jo pensava com elles. Es una reacció bastant corrent per dues raons principals. Primer, no s’és de la mateixa nacionalitat però s’és col·lega, la professió comuna suposant sovint posicionaments politics o socials propers. Segon, no es percep necessàriament el pensament propi com un pensament específic, sobretot pel que fa els aspectes lògics i ètics. Es pot pensar que una argumentació consistent no és ni anglesa ni portuguesa, és senzillament òbvia. Tothom hi pot adherir, sigui d’on sigui, i un s’espera més aviat aquesta adhesió i no pas el contrari. Partint d’aquí, puc considerar que la sorpresa la van tenir els meus interlocutors quan jo afirmava que sóc favorable a la llei del cinema, voto “nacionalista” i vaig a manifestacions per la independència de Catalunya… Malgrat el fet que l’obstinació dels catalans és ben coneguda, aquests col·legues, amb el “benefici del dubte”, van suposar que jo no era una d’aquestes nacionalistes, aspecte molt negatiu per a ells, integrant-me així en llur perspectiva.

Aquesta manera d’entendre la meva experiència pot ser interessant perquè ajuda a evitar reaccions contraproduents. Hi ha un malentès que es produeix també en altres contextos socioculturals. Tot i així, he de destacar un altre aspecte que reforça aquest malentès en el cas dels francesos i que el fa especialment dur. D’un país que ha estat un imperi colonial, que ha practicat i practica l’assimilació dels no francesos/no francòfons de l’estat, que manté una certa projecció internacional i que gaudeix (encara) d’una posició preeminent en les ciències socials, els francesos tenen tendència a considerar llurs valors sociopolítics (especialment els de la República) com a universals. Es el que desenvoluparé en la propera crònica.

He llegit amb molt d’interès els escrits a Vilaweb de l’Eugeni Casanova o de la Marta Serra. L’estat francès serà un element clau en el moment de la nostra declaració d’independència i entendre què hi passa és molt important. Els lligams comercials poden influir positivament: la realpolitik continua essent un factor articulador de les relacions internacionals, però no n’és l’únic. Penso també que la Catalunya del Nord és important en el nostre moviment comú, més del que els catalans al Sud de la frontera semblen de vegades creure.

Dedicaré la propera crònica a una reflexió sobre l’esforç de re-enfocament que implica explicar un fenomen propi a persones d’una altra cultura. Seguiran diversos articles curts sobre els factors que, des del meu punt de vista, fonamenten la visió que té París de l’independentisme català, descrit sovint com un moviment originat per la crisi econòmica. No abonaré el pessimisme perquè la percepció està evolucionant, encara que lentament. Es tractarà d’un realisme sà per a poder millorar els nostres arguments.

He viscut vint anys a París. He treballat deu anys a la UNESCO i des del 2004 sóc investigadora[1]. Des d’un punt de vista subjectiu però de primera mà, parlaré aquí d’allò que conec millor: del món universitari i de la recerca, dels col·legues i altres intel·lectuals, persones de classe mitjana/alta, més aviat d’esquerres, sense deixar de banda alguns conservadors o altres professions. Formen part de l’opinió pública parisenca juntament amb diaris com Le Monde o Libération, les cadenes de ràdio i televisió amb més abast, els esdeveniments que promociona l’ajuntament, els temes més esmentats pels polítics… L’opinió dels pobles no francesos (corsos, catalans, bretons, etc.) no tenint pràcticament cap espai a París, l’evocaré si s’escau a partir d’altres fonts.

Anem al punt de partida: per què el moviment independentista català desperta poca empatia? Els qui vivim a París rebem indiferència, condescendència i de vegades agressivitat quan en parlem. Però atenció, la indiferència francesa sovint no és el que sembla i l’agressivitat pot també ser la cara visible del dubte. Avanço aquí una observació de l’eurodiputat català Raúl Romeva que trobo molt adient. Me la va comentar en el marc de l’esdeveniment organitzar per Diplocat al juny del 2013 a París. Segons ell, si bé algunes opinions estrangeres no sembla que estiguin a favor de les reivindicacions catalanes, hem d’aconseguir que, com a mínim, no n’estiguin contra! Això és un objectiu realista que no descarta d’anar més lluny. I com diu en Victor Alexandre, no es tracta de justificar-nos una vegada més, sinó d’acabar d’enderrocar el mur dels nostres complexos, insistint i expressant-nos de tu a tu, tot i adaptant el nostre missatge a cada context.

Sintetitzo els cinc factors que fonamenten la perspectiva francesa que desenvoluparé més endavant: (i) a França es té una visió universalista (i no només universal) de certs valors sociopolítics, especialment els de la República; (ii) s’identifica el nacionalisme a l’extrema dreta sobretot des de les presidències de François Mitterrand (el nacionalisme francès implícit a la República és definitivament omès); (iii) l’assimilació lingüística i cultural seria garantia d’igualtat social fins i tot pel damunt dels valors democràtics (Revolució francesa); (iv) s’ignora en general la història dels Països catalans i les ciències socials estan molt centralitzades; (v) l’unionisme espanyol influencia l’opinió a través dels corresponsals de diaris i d’altres mitjans de comunicació francesos que treballen sovint a Madrid o en reprodueixen el punt de vista. Finalment, hi pot haver un factor complementari: la por als moviments independentistes o sobiranistes dins de l’estat. Si aquesta por existeix no se l’anomena i és aquesta omissió que comentaré.