Com cada nit
Com cada nit, a les 22:15 hores, entro al menjador de casa després d’haver fet 15 minuts de cassolada a la terrassa.
No sé si em sento millor, pitjor o igual, però ho necessito. Necessito esbravar-me amb les dues tapadores (d’alumini que fan molt soroll i no pesen) que vam comprar quan ens vam casar, ja fa 34 anys, i estar un quart d’hora sense pensar en res, només picant- les un amb l’altra rítmicament.
Perquè darrerament pensar em fa mal i em fa venir ganes de plorar.
Plorar pels nostres que estan a la presó i pensar en tots els moments que s’estan
perdent dels seus fills, de les seves parelles, dels seus pares, dels seus amics,…..temps que ja no recuperaran.
Ni en els meus pitjors somnis havia imaginat que això podia passar, sabia que l’enemic és poderós i està rabiós, però tot aquest afany de revenja només per haver intentat que nosaltres puguéssim dir el que pensem i el que volem, em sembla fora de lloc.
Soc conscient de que, històricament, España no negocia, ella conquereix i humilia i més si li plantes cara, però, innocent de mi, em pensava que al segle XXI les coses podien haver canviat. Ja veig que la meva esperança era pura ficció i segueixen amb el mateix tarannà de quan Isabel i Ferran van prohibir als catalans comerciar amb la recent
descoberta Amèrica.
No hi ha dret!
Haig de fer alguna cosa!
No em puc quedar amb els braços plegats!
Per això, cada nit, a les 22:00 hores, poso 15 minuts al temporitzador del mòbil i surto a la terrassa a picar les tapadores.