Com ho veieu això?

Darrerament, haig d’anar tot sovint a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Atès que visc a prop, hi vaig caminant, fet que m’ha permès fer una troballa sorprenent, imprevista.

Una estàtua de bronze que personifica un poeta croat del que jo no n’havia sentit a parlar mai: Janko Polić Kamov (1.886-1.910).

L’estàtua, no està situada en un lloc preferent, ni de molt pas.

Te la trobes de cop si entres pel carrer de Sant Antoni Maria Claret i passes pel davant del  Pavelló de Santa Victòria, actualment seu de la unitat Alzheimer–Down.

De fet, jo la he descobert tot fent una drecera per la part del darrera del  restaurat i impressionant recinte modernista de l’hospital.

Al costat mateix del pavelló, en un espai d’uns 10 metres quadrats en forma de semicercle, hi ha l’estàtua i el cartell que ens diu qui és el xicot homenatjat.

Les plantes que gairebé envolten el poeta, són romaní i farigola.

Ornamentació ben escollida, però actualment, no massa ben cuidada.

Em sembla que en Jacint Verdaguer donaria el vist i plau a la tria de la decoració.

Picat per la curiositat, he fet una cerca per a saber que escrivia, qui era i que hi feia a Barcelona aquest joveníssim literat.

No hi ha massa informació.

He trobat però, un article de la periodista gironina Eva Vàzquez que en parla. Ella també va fer la descoberta  tot buscant un atall per anar a l’hospital nou.

Ens explica: “A l’escultura, no té l’aspecte d’un malalt, sinó d’un noi somiador, quasi feliç. És una rèplica exacta de la que hi ha també recolzada en un dels ponts que travessen la ciutat portuària de Rijeka, al Fiume. Una ciutat preciosa enclavada en un mal lloc. Durant segles, se l’han disputada italians, hongaresos, austríacs i croats, fins que va ser entregada a Iugoslàvia, de la qual al seu torn seria segregada amb la independència de Croàcia. Els vincles entre Barcelona i Rijeka, són d’aquell moment, quan els Balcans eren una vergonya i alhora un model possible.”

Cada cop que hi passo, dedico uns moments a mirar-me’l i estic d’acord amb l’Eva Vàzquez en que sembla somiador i quasi feliç.

Encara hi afegiria, que el seu posat denota una certa despreocupació, indiferència.

No està assegut a la barana, només recolzat i amb les cames creuades, com si només fos allà per una estona.

Té el cap lleugerament girat cap a l’esquerra, com si esperés l’arribada d’algú.

Els braços denoten seguretat en si mateix. No està a la defensiva. Les dues mans es recolzen a la barana.

Com a bon anarquista de la primera part del segle XX, porta vestit i corbata de llaç.

No té por de res.

La placa que acompanya l’estàtua, ens informa que era “poeta croat i avantguardista” i que va néixer a Rijeka l’any 1.886 i va morir a Barcelona l’any 1.910.

De fet, no hi cap res més en una placa.

Buscant una mica més, resulta que aquesta còpia exacta de la l’escultura creada per Zvonimir Kamenar, situada sobre el pont de Strižićevom a Rijeka, va ser donada per la República de Croàcia a Barcelona, l’any 2016.

Fins aquí, tot el que he descobert referent a l’estàtua.

Ara toca parlar de l’artista.

Janko Polić Kamov, va arribar a Barcelona l’any 1.910, atret probablement perquè era la ciutat més desperta i més sacsejada d’Europa per revoltes populars i moviments revolucionaris i bressol del nou art avant-garde.

Pocs mesos abans, Barcelona havia estat protagonista de la coneguda com Setmana Tràgica (26 de juliol a 02 d’agost de 1.909).

Aquesta denominació és la que es va donar a la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909 i que va tenir molta repercussió a tot el continent.

L’Enciclopèdia Catalana ens explica que l’origen immediat de la revolta,  fou l’oposició al rellançament de l’aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d’aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Antoni Maura i Montaner, general Linares, decidí de trametre a l’Àfrica un cos expedicionari de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i potser com a “mesura punitiva” trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s’esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l’aparell de l’estat anacrònic i oligàrquic.

L’embarcament de tropes a Barcelona començà l’11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d’un clima d’irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l’ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d’ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo.

El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l’única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l’estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d’orientació política i àdhuc d’objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l’incendi d’esglésies i convents, davant la passivitat de l’exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos, la meitat dels existents a la ciutat, i foren morts tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d’algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d’anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats per tal d’evitar l’extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l’havia qualificat de separatista (que estrany, oi?), l’arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28.

El dia 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d’agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l’ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil.

La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d’esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar com a “autor i cap de la rebel·lió”, desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.

A Janko Polić Kamov li interessava tot allò que trencava amb el “statu quo”.

Era allò que en podríem dir, un romàntic de llibre.

Va venir en vaixell i va llogar una cambra al carrer de l’Hospital n. 55, a tocar de la Rambla.

Volia conèixer des de dins l’agitació social i els ideals que anaven sorgint per bona part d’Europa a començament de segle.

Encara no havia complert els 24 anys.

Havia estat vivint a Venècia amb el seu germà Milutin, fins que aquest va emmalaltir greument i van haver de tornar a Zagreb.

De forma sorprenent, als vint anys, va publicar quatre llibres de cop, dos col·leccions de poemes (Maledicció i Paper pessigat) i dues novel·les dramàtiques (La tragèdia dels cervells i La meva terra natal).

Ningú s’ho esperava.

Els ambients literaris de Zagreb varen quedar en estat de xoc.

No es va quedar per a veure que passava.

Va tornar a marxar.

El seu esperit inquiet i delerós volia conèixer altres llocs.

Abans d’arribar de manera definitiva a Barcelona, va voltar per França i per Itàlia.

Un cop a Barcelona, es va dedicar a escriure articles per a guanyar-se la vida.

Al cap de pocs mesos, es va posar malalt i fou ingressat a l’hospital de La Santa Creu.

No s’hi va estar massa.

El registre de l’hospital, ens fa saber que hi va morir a les 14:00 hores del dia 10 d’agost de 1.910.

Ningú el va reclamar i va ser soterrat al cementiri de Montjuïc al lloc reservat a aquella gent a la que ningú troba a faltar.

Preludi

Et violaré, paper blanc, paper innocent;
és tan gran la meua passió que a penes la resistiràs;
et fa recular la meua ràbia i empal·lideixes de temor;
un bes en la teua pal·lidesa –els meus besos són negres.

Cap llei s’ha fet per a tu i les lleis han mort per a mi;
m’enfuig d’elles i la fugida és un llamp;
he estat allà on els clatells esguerren corbes,
on els gossos celebren orgies i es llepen de lascívia.

T’allunyes, cérvola espantada, i tremoles com el primer pudor;
la innocència és fascinant i el deliri el seu eco;
estic boig, oh paper, i la ira em crema a l’ull.

El poble és devot i du la cua entre cames;
sense franquesa als ulls i d’erràtica marxa,
fa la feina del tafaner i és rica la recompensa;
no hi tinc lloc entre ells i la meua paraula és punible;
engolisc pensaments i la vergonya m’ofegarà.

Atura’t, amor meu, escolta el meu dolor;
tu aculls la paraula humana i l’ase encara no ha entès l’home
els bous tiren l’arada i els esclaus els porten farratge
el cavall transporta el bouer i el seu cabell és brillant;
el porc s’alimenta bé i la carn n’és suculenta;
les lleis són flexibles i severes, i els estables són curulls d’avena.

No et retires, xicota besada, no hi ha dones per a mi;
no els hi van les besades frisoses, ni la carn tibada;
oh, no hi ha or en mi, i sense or no hi ha diplomes.

T’estimo, paper, i és ardent el meu amor;
ardent com la meua sang i foll com la meua ira.
Dóna’t a mi per sempre –els meus besos són negres;
els meus besos són negres, però roja n’és la sang.

Del llibre Blasfèmia.

1a. addenda: Janko Polić, feia servir el pseudònim Kamov, tot fent referència a Cam un dels tres fills de Noé. La història explica, que Noé va castigar a Canaan, fill de Cam, a que servis d’esclau dels seus altres dos fills Sem i Jàfet. El poderós motiu que va moure al sensible, afable i virtuós patriarca Noé a castigar d’aquesta manera al seu net, és que Cam havia vist despullat a Noé.

2a. addenda: : Janko Polić, va estar gairebé oblidat tos els anys que va durar Iugoslàvia. Amb la independència de Croàcia, va ser redescobert i valorat.

3a. addenda: A l’antic hospital de la Santa Creu, on va morir Janko Polić, hi ha actualment la biblioteca de Catalunya. Coses del destí.

4a. addenda: Janko Polić, no va ser traduït al català fins l’any 2.011. L’encarregat de fer-ho, va ser el poeta i traductor Pau Sanchis i Ferrer, conegut com Pau Sif, nascut a La Pobla de Farnals (comarca de l’Horta Nord), llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València i professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia).

5a. addenda: Quan al començament d’aquest escrit, dic que Jacint Verdaguer donaria el vist i plau a la ornamentació del jardinet que acompanya l’estàtua del poeta, és perquè he recordat això:

LO RAM SANTJOANENC

Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,
i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.

Canigó cant 1er. Jacint Verdaguer

“L’oblit és ple de memòria” (Mario Benedetti)

Salut i República Catalana.

El Tiet Jaume, famós compositor de jotes en anglès.

Orgullós component, des de fa 2.430 dies, de la mítica colla de corriolistes radicals, Caminaires del Ter.

Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible i contumaç, del Futbol Club Martinenc. Ep! i condecorat amb l’escut d’or del Club.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.996 del Futbol Club Barcelona.

01 de juliol de 2.021

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!