Recordeu el Sr. Alexéi Grigórievich Stajánov? No? Doncs avui us en faré cinc cèntims. En una època com l’actual, en que presumir de ser molt treballador et comporta irremeiablement un gran descrèdit social, fa que siguis la riota de tothom i que fins i tot et pengin llufes a l’esquena, m’agrada, encara que només sigui
Va home, va. Es torna a parlar i molt d’en José Luis Sampedro. Oju, oju, oju, amb les lloances “post mortem” o amb les admiracions induïdes pels pijo-progre-chupi-guais com l’Évole, que sovint prenen com a referents, d’altres progres que venen de l’espanyolisme més ranci i caspós, de l’anticatalanisme més rampant, o fins i tot, com
L’efecte Rosell, comença a ser imparable. El cercle fastigós que ell encapçala -si, ja sé que no pots encapçalar un cercle- en contraposició al cercle virtuós que divulgava el Doctor Xavier Sala i Martín, sembla no tenir fre. Sota el seu comandament i en molts pocs dies, hem assolit els següents cims:1.- El Barça perd
Se’ls acumulen els problemes. Els espanyols no han pogut frenar l’admissió de Gibraltar com a membre de ple dret de la U.E.F.A., però en un exercici de flagrant corrupció esportiva, pràctica molt habitual en ells, han aconseguit que cap sorteig permeti l’aparellament de les seleccions de Gibraltar i Espanya. Només de pensar-ho, ja porten les
Les actuacions de l’inculte generador d’odi José Antonio Monago, de la patètica i illetrada Luisa Fernanda Rudi, del Tribunal Constitucional i de tantes i tantes persones i organismes espanyols que cada dia es lleven pensant quina malifeta poden fer per aturar el procés sobiranista, no fan res més que accelerar-ne la seva evolució. La
Són patètics Els amics unionistes no descansen. El 14 de desembre, descobrien que “un fabricante catalán de sábanas y edredones era el principal “cliente” evasor de la mafia china”, però la nacionalitat canvia si es tracta d’un guardonat i abans d’ahir publicàven que “la restauración espanyola recupera el trono. El Celler de Can Roca, el
Estan acabats i a més a més no es donen compte de res. Un dia d’aquests, el món ha tingut l’honor de veure nèixer la nova samarreta de la selecció espanyola de bàsquet, altrament coneguda com “la roja”. La dichosa equipació, que porta escrita la llegenda “ser español no es una excusa, es una responsabilidad”,
Vaig sentir a dir ahir, que la Doctora en Medicina Teresa Forcades i el Doctor en Economia Arcadi Oliveres, impulsen un nou manifest tot demanant que s’obri un procés constituent a Catalunya. Crec de tot cor, que la Doctora. Teresa Forcades i el Doctor Arcadi Oliveres van errats. Francament, em sembla que promoure un moviment
Petició de la Joventut Socialista de Catalunya als Ajuntaments de Catalunya. Acabo de llegir, que el primer secretari de la JSC, demana als Ajuntaments catalans que el proper dia 14 pengin la bandera republicana espanyola. Diu que aquesta acció no pretén ser exclusiva d’Ajuntaments on els socialistes governen: “traslladem aquest reclam a tots els consistoris catalans
Com que fa tant de temps que no escric cap post, en lloc de dues efemèrides en recordaré sis de cop. Quan obres el facebook, hi ha un requadre que et pregunta que és el que et passa pel cap. Doncs mireu, tal dia com avui ben xop del patrioterisme espanyolista que et cau a
Una d’ahir i una d’avui. La primera s’ha de celebrar i la segona no s’ha d’oblidar. Ahir va fer 521, anys es va editar a València la primera edició de Tirant lo Blanc, la obra més important del cavaller i escriptor de Gandia Joanot Martorell, cunyat de un altre cavaller i escriptor del mateix poble,
Vaig conèixer la increïble i trista biografia de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan era adolescent i encara ara la recordo tot sovint. Crec que és la història més corprenedora que he conegut mai. La vàrem llegir a classe i ens la va explicar amb detall un mestre de l’escola on anava aleshores. El millor
Avui, en l’apartat de blocs recomanats hi surt GRÀCIA 1850, del meu amic Eloi. El darrer post que hi ha publicat parla d’en Jordi Solé Tura. Ho clava. Dit això i de manera molt breu, ampliaré una mica l’historial del personatge i de passada deixaré constància del fàstic que em fan els panxacontentes que tenim
Ara que ja fa uns quants anys ha arribat de veritat la pau a Euskadi i com a conseqüència d’aquest fet, els demòcrates estem contents i els tres grans partits meganacionalistes espanyols (PP, Ciudadanos i PSOE), estan molt emprenyats i desencisats i fan cara de pomes agres, és un moment tan bo com qualsevol altre
Quina feina tenien, on eren, que feien abans d’ahir els clandestins? El diumenge passat, a l’estadi Alfonso Murube de la ciutat africana de Ceuta, els xicots del Juvenil A del Barça de futbol, vàren guanyar la copa del rei de un dels tres països que limiten amb el nostre. A la tarda, al Palau Blaugrana