Les rodes de premsa del Gobierno Español durant el coronavirus. El Gobierno progressista del Estado Español, em te desconcertat del tot. Jo presumia de conèixer-los i de ser capaç de preveure i anticipar el contingut de les seves decisions i no paro de emportar-me un revés rere l’altre. Fins i tot, darrerament m’està costant calés.
Hi va haver una època no massa llunyana, en que es va posar de moda, a molts periòdics i revistes, fer una mena de test a qualsevol personatge conegut que els hi passes per davant. Les preguntes eren del tipus; Quina és la ciutat on li agradaria viure?, Qui és el seu actor o actriu
Darrerament, els medis de comunicació de tot tipus, premsa escrita, radiada o televisada, fan moltes entrevistes a persones que habitualment no són noticia. Les preguntes acostumen a ser recurrents, del tipus; com està passant el confinament, que enyora, si fa tele-treball, etc…. Fa pocs dies, en una d’aquestes entrevistes, Marc Torra, fotògraf i arquitecte d’Olot,
DIVERSES MANERES DE PORTAR LA MÀSCARA, CARETA, O COM DIUEN AL PAIS VALENCIÀ; CARASSA Ja fa setmanes, un grup nombrós de persones, entre elles la meva cosina Conxita i un servidor de vostès, vam contactar amb l’empresa de sondejos i enquestes Q.P.V.Q.F.I.D.Q.R.N.Q.S.N.F.M.S.S.A.Q.V.E.Q.P., S.L.U. (Quina Pregunta Vols Que Fem I Diguem Quin Resultat Necessites Que Surti.
La setmana passada, els/les irreductibles Caminaires del Ter, colla de la que tinc l’honor de ser-ne membre, van pujar al mític Canigó. Aquest cop, no hi vaig poder anar. Hi ha molta literatura, tant en prosa com en vers, que tracta del Canigó. Però sens dubte, el poeta que millor ha entès i millor ha
No home, no, si només fa quatre dies que no els hi agradem. (2a. entrega) Multat per portar l’escut del Barça. El 02 d’agost de 1.925, “fue encontrado por la Rambla de esta ciudad de Sabadell, un individuo llamado Emilio Bragulat, de 20 años, soltero, de oficio panadero, natural i vecino de esta localidad, esgrimiendo
El 31 d’agost de 1.935, es va produir un fet que recordem molt poca gent, però que en aquella època, va ser tan important que va canviar la manera de treballar del comerç, de l’agricultura i sobretot de la indústria. Se’n va arribar a fer doctrina i al seu voltant, en van sortir tot tipus
Vaig conèixer la increïble i trista biografia de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan era adolescent i encara ara la recordo tot sovint. Crec que és la història més corprenedora que he conegut mai. La vàrem llegir a classe i ens la va explicar amb detall un mestre de l’escola on anava aleshores. El millor
Memòria, memòria, memòria…… És molt freqüent sentir a dir, que els governs del país veí i bona part dels seus habitants, ens tenen a la gent que vivim a Catalunya, allò que suaument en podem dir “mania”, des de fa només quatre dies. Qui no ha sentit a dir fins a l’afartament, lo treballadors que
Abans d’ahir va fer 41 anys, és a dir 12 dies després del sagnant cop d’estat del miserable assassí Augusto Pinochet, va morir a Santiago de Chile, el més gran dominador de les metàfores que jo he llegit, el poeta i polític Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, potser més conegut com Pablo Neruda. No és
En el llibre de Miquel Martí i Pol, “L’àmbit de tots els àmbits”, editat l’any 1.981, és a dir, en aquells temps que alguns han definit com a transició cap a la democràcia i que jo veig com de ensarronada, farsa i engany, enfocat cap a la consolidació de la dictadura franquista, hi ha el
Que pleguin d’una vegada. En Bartomeu i amb ell, tota la colla d’indesitjables, repulsius i abominables personatges que conformen l’actual Junta del Barça, que s’han quedat calentant cadira després de que el seu amic Rosell fotés el camp amb la cua entre cames, haurien de dimitir immediatament. Des que han arribat, des del primer dia,
Recordeu el Sr. Alexéi Grigórievich Stajánov? No? Doncs avui us en faré cinc cèntims. En una època com l’actual, en que presumir de ser molt treballador et comporta irremeiablement un gran descrèdit social, fa que siguis la riota de tothom i que fins i tot et pengin llufes a l’esquena, m’agrada, encara que només sigui
Va home, va. Es torna a parlar i molt d’en José Luis Sampedro. Oju, oju, oju, amb les lloances “post mortem” o amb les admiracions induïdes pels pijo-progre-chupi-guais com l’Évole, que sovint prenen com a referents, d’altres progres que venen de l’espanyolisme més ranci i caspós, de l’anticatalanisme més rampant, o fins i tot, com
L’efecte Rosell, comença a ser imparable. El cercle fastigós que ell encapçala -si, ja sé que no pots encapçalar un cercle- en contraposició al cercle virtuós que divulgava el Doctor Xavier Sala i Martín, sembla no tenir fre. Sota el seu comandament i en molts pocs dies, hem assolit els següents cims:1.- El Barça perd