Ahir va fer anys.
El 07 d’agost de l’any 1.924, va morir al seu pis del carrer de l’Argenteria, de Barcelona, Joan Salvat-Papasseit, un dels millors poetes que ha donat la literatura universal.
Només tenia 30 anys i ja en feia uns quants que anava perdent la salut.
Ho sabia i en parlava.…… i n’escrivia.
Cada any, al voltant del dia 07 d’agost, torno a recordar-lo.
En Joan Salvat-Papasseit, és un dels meus poetes de referència.
De fet, és “el meu poeta”.
La seva relació amb la malaltia i sobretot amb la vida, queda explicada amb tot rigor, en la oda lírica Tot l’enyor del demà, escrita l’any 1.921 i dedicada al seu gran amic Marià Manent.
En aquest poema, en Salvat-Papasseit ens parla de la vida, de la mort, de l’esperança, i del goig de viure.
És un monòleg directe, ple de metàfores.
El transcric, llegiu-lo, és una obra d’art.
És extraordinari.
Em sembla una meravella.
El poema comença comentant la seva situació personal.
Està al llit, malalt, molt malalt i des de aquest emplaçament, ens explica amb tot detall, allò que passa al carrer, la vida quotidiana i el plaer que això li produeix, plaer que s’incrementa tot explicant-nos que els seus amics, l’aniran a veure.
A continuació i fins el final, ens mostra de manera diàfana, que accepta la mort com un fet inevitable, però sense dramatitzar,
A ell li agradaria seguir vivint.
Li sap greu no seguir gaudint de la vida, perdre’s coses que voldria compartir.
D’aquí el títol del poema:
TOT L’ENYOR DEL DEMÀ
Ara que estic al llit, malalt,
estic força content.
Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri, matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut
I el pa, posat a taula
I l’escudella rossa, fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco demà.
Si no em puc aixecar mai més,
heus aquí el que m’espera:
Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
I no li van donar el Nobel !!.
Quan va morir, sota el coixí hi van trobar uns quants poemes inèdits, que van ser publicats després (any 1.925) sota el títol Óssa Menor i el subtítol Fi dels poemes d’avantguarda.
Ja havia perdut la fascinació pel futurisme.
Jo seria el patró
d’aquell vaixell que es veu a l’horitzó
aniria més lluny que l’horitzó
donaria a les noies el meu cor
i el tornaria a prendre
per a donar-lo altre cop
– noies de tots els ports
faria mirallets amb llurs ulls
i els meus ulls
les sabria albirar
de dalt del pal més alt
cantaria cançons com els marins de guerra
duria uns pantalons acampanats de baix
ni sabria els meus fills quan
tornaria a terra.
(Aquest no era dels de sota el coixí, però em semblava adient per a un dia com avui).
En Joan Salvat-Papasseit havia nascut a les 18 hores del dia 16 de maig de 1.894 al 2on. pis del n. 93 del carrer d’Urgell de Barcelona.
Sembla doncs que no es va bellugar gaire.
I es cert.
La distància entre on va néixer i on va morir és de 2,4 quilòmetres.
De fet, tret de les anades i tornades per anar a diversos sanatoris a mirar de guarir-se de la seva malaltia, no va tenir ocasió de moure’s massa.
Tampoc va tenir temps.
Va morir molt jove.
Mai va tenir calés.
No en va fer una prioritat.
Però malgrat el poc temps que va viure i els pocs viatges que va fer, va tenir una vida intensa, plena i extremadament fèrtil.
Tenim noticia d’ell per primer cop l’any 1915 quan comença a col·laborar, a les revistes Justícia Social de Reus (en espanyol) i Sabadelll Federal (en català i en espanyol), on publicà una sèrie d’articles d’inspiració clarament llibertària i de temàtica obrera signant amb el pseudònim de Gorkiano.
Un parell d’anys més tard publica pel seu compte la revista Un enemic del poble adjectivada per ell mateix com “full de subversió espiritual”, que va anar sortint de manera més o menys regular fins l’any 1.919.
M’ha semblat sentir a dir que la revista la feia ell solet.
L’any 1.918 edita, ell mateix, els llibres, Humo de fábrica i Glosas de un socialista.
Des del 1919, any en el que aparegué el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, va escriure només en català.
En aquest llibre queda ben clara la fascinació que exerciren en ell Filippo Tommaso Marinetti i altres futuristes italians.
També va estar fortament influenciat per en Guillaume Apollinaire i els seus cal·ligrames (poemes visuals).
Quan va deixar d’editar Un enemic del poble, va seguir col·laborant en altres revistes publicant-hi les seves proses polítiques i literàries que evolucionen entre l’anarquisme, el socialisme i el catalanisme.
Es veu que per aquella època volia tant sí com no tenir una revista conduïda per ell.
Ho va tornar a intentar.
Va sortir Proa, (any 1.921), però no va anar bé.
Només se’n van fer dos números.
Fins el 1.921, no surt el seu segon llibre de poemes: L’irradiador del port i les gavines.
Com en el seu anterior, hi combina l’admiració pel món modern amb la que sent per els paisatges, visuals i socials de la Barceloneta.
El millor de la seva poesia ofereix aquesta fidelitat al món del veïnat obrer on va créixer.
El 1922 va publicar Les conspiracions, poemes escrits al sanatori de La Fuenfría plens d’exaltació nostàlgica de Catalunya.
També l’any 1.922 publica La gesta dels estels, llibre miscel·lani, on depura algunes propostes elaborades anteriorment i prepara de passada el proper llibre.
En Lluis Busquets, escriptor i professor al que ja vaig mencionar en un escrit anterior, és una de les persones que millor ha estudiat Salvat. Tot fent un resum d’aquest llibre, ens explica: “En efecte, ja des del títol, Salvat-Papasseit s’allunya del maquinisme a la recerca d’altres elements, primerament lúdics en referència a la infantesa i després, del tot naturals, en l’exploració d’una imatgeria i uns ritmes que traspuïn la realitat d’una manera personal, anhelant, fantasiosa, intimista, elegíaca i mítica”.
Impossible dir-ho millor!
Arribem a 1.923 i publica el que Joan Fuster va qualificar com “un dels millors poemes eròtics de la literatura europea”: El poema de la rosa als llavis.
Aquest llibre presenta, amb una franquesa que no té res de superficial, l’epifania de l’acte eròtic que esclata amb l’entusiasme vital i romàntic del poeta.
El seu Romanticisme es fa patent en les imatges de guerra, corsaris i lladres que tenen l’origen en el paisatge familiar del port de Barcelona i en la seva concepció heroica de la vida i de la tasca poètica.
Particularment, penso que tant L’irradiador del port i les gavines, com La gesta dels estels, com El poema de la rosa als llavis, són tres dels millors llibres de poesia que s’hagin escrit mai.
Amén
Però tot i no ser, com ja he dit abans, massa viatjat, (tampoc li calia), mireu, mireu, mireu i llegiu, llegiu, llegiu, una petitíssima mostra del que va deixar escrit :
L’enamorat li deia
Penyora d’amor, penyora
si tu em besaves amor,
jo et donaria una rosa
No fóra mesquí de res,
penyora d’amor, penyora;
o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja
una ametlla
o bé l’esqueix
d’una clavellina nova.
No fóra mesquí de res,
penyora d’amor, penyora;
o la flor del cirerer
o el llessami
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.
No fóra mesquí de res,
penyora d’amor penyora;
que jo em donaria teu
i tu et donaries tota.
Si tu em besaves amor,
jo et donaria una rosa.
(La gesta dels estels)
I encara un altre tast.
Mocador d’olor
Mocador d’olor
que la teva sina
acostava al cor;
com que et sap l’enyor
i et sap la pell fina
tremola d’amor.
Mocador d’olor
fragant tarongina
com li bat el cor!
(El poema de la rosa als llavis)
I una estrofa més,
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
(Mester d’amor)
Per avui plego.
Com us ha quedat el cos i sobre tot el cor?
Salut i República Catalana
Molt atentament, el vostre tiet Jaume, també conegut com Ramon Vinyes II o Jean Louis Duroc.
Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible i contumaç, del Futbol Club Martinenc.
Component, des de fa 2.469 dies, de la mítica colla de corriolistes radicals, Caminaires del Ter.
Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.
Soci n. 1.996 del Futbol Club Barcelona. Des de fa 65 anys, 4 mesos i 28 dies. Votant d’en Joan Laporta cada cop que s’ha presentat.
Signant en el seu moment, de la moció de censura que pretenia fotre fora de la Junta del Barça als abominables, repulsius i indesitjables nunyistes/rosellistes/bartomeuistes, que han deixat el club amb una economia que serà molt i molt difícil, per no dir impossible d’adobar.
09-08-2.021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!