Com ho veieu això?

En Francesc Sabaté i Llopart, més conegut com Quico Sabaté, va ser abatut a trets al carrer de Santa Tecla de Sant Celoni (Vallès Oriental), el dia 05 de gener de 1.960.

Va ser un dels darrers maquis (l’últim va ser en Ramón Vila, conegut com Caracremada, Capità Raymond i Passos Llargs)

Aquell dia, Sabaté, va arribar amb tren i tres ferides de bala al cos a Sant Celoni.

Era l’últim tram d’un llarg viatge des de Fornells de la Selva (Gironès), després d’haver-se escapat d’un intens tiroteig amb un centenar de guàrdies civils al Mas Clarà de Palol de Revardit (Pla de l’Estany), on van morir els seus quatre companys: Anton Miracle, Francesc Conesa, Roger Madrigal i Martín Ruiz.

Un cop a Sant Celoni, Sabaté va creuar el poble buscant un metge. Un pagès el va portar amb carro fins a la casa del doctor Barrios, però es va equivocar de porta i va trucar a la d’en Francisco Berenguer. Aquest, en veure que el foraster portava metralladora, es va posar nerviós i va intentar desarmar-lo. El cap del sometent local, Abel Rocha, l’ex-legionari Pepito Sebina i el guàrdia civil Antonio Martínez van aparèixer a la zona i va començar un violent tiroteig.

Sabaté va ser abatut al carrer de Santa Teclai i, ja mort, li van desfigurar la cara a trets.

En Sabaté, en Ramón Vila i l’Antoni Facerias, van se els màxims exponents de la guerrilla urbana antifranquista a Catalunya.

El dia 05 de febrer de 2.010, el sometent Abel Rocha, que sempre ha presumit d’haverl-lo matat i que durant dècades va tenir una gestoría a Sant Celoni, va ser entrevistat per la periodista Silvia Cóppulo.

Entre d’altres coses, va manifestar: “Jo vaig matar l’anarquista Quico Sabaté.

Vaig sortir al carrer.

Hi havia un pobre home que cridava “auxili, auxili”.

Vaig mirar d’ajudar-lo.

N’hi havia un altre al seu costat que el duia agafat pel coll amb una mà.

Amb l’altra em dispara un tret que em fereix la cama.

El segon tret m’arriba al pit i impacta en la bomba de mà que jo duia a la butxaca de l’americana.

Per sort, no va explotar.

Ell va disparar primer i jo vaig respondre en defensa pròpia. ¡Pam, pam! I el vaig enviar a fer punyetes.

Va ser en legítima defensa.

El vaig matar, sí, però ell venia de matar un guàrdia civil a Girona.

Havia mort més gent, ell.

No, no me n’he penedit mai, i esclar que no.

Jo era sometent de la Guàrdia Civil, treballava al sindicat (vertical) i mirava d’ajudar la gent.

No es reprimia cap llibertat del poble, no, no.

Si ens posem en pla antifranquista, però què passa!!!

Però si aquí als rojos no se’ls va perseguir!!!

Miri, jo vaig néixer en una caserna de la Guàrdia Civil.

Ho entén?

Era la meva obligació actuar.

Si surts al carrer amb armes, les has de saber fer servir.

Jo era franquista, i Franco era un patriota.”

Addenda: Em sembla que el tal Abel Rocha, també va ser durant molt de temps, regidor de l’Ajuntament de Sant Celoni

“Sigamos caminando”. (Manuel Jacobo Douglas Cartea Díaz).

“La vida, és com l’escala d’un galliner; curta però plena de merda” (Santiago Rusiñol).

El Tiet Jaume, més conegut com a James The Long Steps Small Castle.

Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible, contumaç, impersuasible, obstinat i incondicional del Futbol Club Martinenc.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter des de fa 7 anys, 1 mes i 30 dies.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.904 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956.

Soci n. 9 de la Penya Barcelonista Vilaverde.

05 de gener del 2.022

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!