Ja ha passat un altre any.
Tal dia com el 06 d’agost de 1.936, el President del Barça Josep Sunyol i Garriga, va ser afusellat per les tropes franquistes.
Era també Diputat al Congrés de Madrid, per Esquerra Republicana de Catalunya i havia estat president del Reial Automòbil Club de Catalunya.
Indagant una mica, he trobat diverses coincidències entre la seva vida i la del poeta i dramaturg Federico García Lorca, també assassinat pels facciosos.
Heus aquí alguns dels episodis de les seves biografies en que sustento la meva hipòtesi i que crec que ajuden a entendre-la.
Només algunes de les vivències que menciono, tenen relació amb les seves tasques professionals, però totes ens ajuden a entendre de forma nítida les conviccions i la manera d’entendre la vida i la societat d’en Josep Sunyol i d’en Federico García Lorca.
Tots dos van néixer l’any 1.898 i només amb un mes i mig de diferència (5 de juny en García Lorca i 21 de juliol en Sunyol i Garriga).
Ambdós assenyalaven que procedien de l’Escola dels Escolapis i atribuïen les seves conviccions humanistes i lliberals, a l’educació rebuda a la que fou la primera escola pública i gratuïta d’Europa amb principis bàsics com la barreja de capes socials i creences.
Sunyol i Garriga va estudiar als Escolapis a Barcelona i García Lorca es va presentar l’any 1.929 a Nova York, ciutat on va residir entre el 25 de juny d’aquell anys i el 04 de març de 1.930, com ex alumne escolapi sense haver-ho estat mai. Més tard, amb la lògia maçònica Alhambra, va defensar el Col·legi Escolapi de Granada durant els incendis de maig de 1.931.
Tots dos van sentir des de molt joves la necessitat d’implicar-se en el compromís social i polític a partir de la defensa de la dignitat de la persona, tot impulsant activitats culturals.
García Lorca va dirigir el teatre “La Barraca”, creat pel Govern de la República, l’any 1.931 i Sunyol i Garriga va fundar l’any 1.930 el diari “La Rambla” que pretenia lligar els conceptes d’Esport i Ciutadania, per a millorar la societat del seu temps, tot fent pedagogia a través de la crònica esportiva.
L’historiador Carles Santacana, ens ho explica molt encertadament: “Sunyol posava la música i Lluís Aymamí i la resta dels col·laboradors del setmanari escrivien una lletra que insistia en que els nous adeptes a l’espectacle esportiu, serien bons “esportius” si també esdevenien practicants.
I encara els posaven més deures: també havien de ser bons ciutadans, de comportament cívic irreprotxable.
L’esport es convertia en un signe del desenvolupament de la societat, i en aquest sentit es vivia com una forma de participació ciutadana.
Era un equilibri complicat, ja que pretenien fer compatible el creixent esport espectacle amb el foment de la pràctica esportiva, que era un element més de democratització de la societat, ja que es tractava d’afavorir que les classes populars i les dones poguessin accedir a la pràctica esportiva.
Aquesta era una part del somni republicà que el franquisme es va emportar per davant, empobrint enormement i fins i tot prostituint el “concepte” esport.
A partir del 1939, el discurs oficial no va deixar de recordar que cal allunyar l’esport de la política. En realitat, es referien als valors democràtics i de participació popular, mentre que ells no deixaven de defensar la politització de l’esport, des de les seves institucions.
Per això la dictadura no només va liquidar físicament a un president del Barça pel que significava el club, sinó que l’any 1939 va recordar amb tota duresa que el concepte Esport i Ciutadania no tornaria mai més.
I gairebé ho varen aconseguir.
A la crònica del primer partit jugat al Camp de Les Corts un cop acabada la guerra, els (per a mi) indesitjables del periòdic conegut com La Vanguardia Española, deien tot fent-se el pintxo: “Del fracasado lema ‘sport y ciudadanía’, ya nadie se acuerda”
A més a més, com ja he mencionat abans, Josep Sunyol havia estat president del Reial Automòbil Club de Catalunya.
Ambdós es van llicenciar en Dret l’any 1.923 (García Lorca per la Universitat de Granada i Sunyol i Garriga per la Universitat de Barcelona, però mai van treballar d’advocats).
Tots dos van fer pública ben aviat, la seva adscripció a la causa democràtica i per tant republicana (García Lorca a través dels seus escrits i de tot tipus de manifestacions i Sunyol i Garriga com a diputat a Madrid des de 1.931 a 1.936).
Ambdós van ser assassinats pels franquistes amb només tretze dies de diferència (6 d’agost de 1.936 en Sunyol i Garriga i la matinada del 18 al 19 del mateix mes en García Lorca).
Tots dos eren catalanistes. (Sunyol i Garriga fou Diputat per Esquerra Republicana de Catalunya, des de 1.931 fins a la seva mort. A García Lorca, el va definir el poeta Gerardo Diego, com “Juglar de boca, poeta lírico, moderno, músico, escenógrafo, guionista y dibujante gitano-catalán” i el mateix Federico ho va deixar per escrit: “además, yo que soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla”, li diu en una carta al seu amic, el crític literari, historiador, periodista, acadèmic, company del grup literari “El Rinconcillo” i també granadí Melchor Fernández Almagro.).
Ambdós van donar gran importància al paper de la dona, en una època en que tots els àmbits de la societat eren ocupats exclusivament per homes. (García Lorca la va fer protagonista dels seus tres grans drames rurals Bodas de sangre (1.933), Yerma (1.934) i La casa de Bernarda Alba (1.936) i Sunyol i Garriga va ser el primer (1.934) en incorporar una dona (la poetessa, sindicalista, feminista, periodista i atleta Anna Maria Martínez Sagi), a la Junta del Barça).
Tots dos van morir sense cap tipus de judici.
Ambdós tenien només 38 anys quan van morir.
Cap dels dos hagués trobat estrany que els seus assassins no fossin mai detinguts (ni quan en Franco ni amb els seus successors) i poguessin morir tranquil·lament de vells sense que ningú els hi digués res.
A mi tampoc se’m va fer gens, gens, gens. gens estrany.
Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.
Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.
Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries
“Campanades a morts”, Lluis Llach
Salut i República Catalana.
El Tiet Jaume (també conegut com The uncle James Smallcastle, strongly in favor of the cause of Gibraltar).
Soci n. 1.076 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956. Ferm partidari de l’actual Junta Directiva i de la Direcció Esportiva.
El Bruc a 06 d’agost de 2.025.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!