Com ho veieu això?

El bloc d'en Jaume Castellet

27 d'agost de 2019
1 comentari

Onzè capítol de “Vides exemplars i paral·leles”. (2). Aniversari execució Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

Vaig conèixer la increïble i trista biografia de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan era adolescent i encara ara la recordo tot sovint.

Crec que és la història més corprenedora que he conegut mai.

La vàrem llegir a classe i ens la va explicar amb detall un mestre de l’escola on anava aleshores.

El millor professor que he tingut mai.

El mateix que ens va ensenyar a estimar la lectura en general i la poesia en particular.

El mateix que ens va fer donar compte de la importància de saber coses que a molta gent, li semblen que no serveixen per a res.

I quantes més, millor.

Una mena de John Keating, el protagonista de la pel·lícula “El club dels poetes morts”.

El vaig tornar a trobar pel carrer potser vint o trenta anys després i encara em va parlar del tema afegint-hi detalls que jo ja no recordava.

Tota la “refrescada” de memòria i tots els nous detalls que em va donar, són en aquest escrit.

Parlàvem sovint de Sacco i Vanzetti (i de molts temes més) durant els dos cursos que vaig anar a les seves classes.

Sempre trobàvem coses noves en aquella i en les altres històries que ens explicava.

Sacco i Vanzetti, servien sempre d’exemple, quan parlàvem d’ideals, de tenacitat, d’obstinació, de la força de la voluntat, d’abús de poder i fins i tot d’utopies.

I de l’orgull de classe.*

Fixeu-vos en un detall.

No hi ha cap fotografia de Sacco ni de Vanzetti, que no vagin ben abillats.

Fora de la feina, tothora anaven amb vestit.

Habitualment Sacco amb corbata de llaç i Vanzetti amb corbata tradicional.

I sempre, sempre, amb gorra o barret i les sabates acabades d’enllustrar.

En aquella època, estàvem convençuts que la història de Sacco i Vanzetti s’aniria narrant amb tanta freqüència i de manera tan colpidora, que no perdria mai actualitat, que tothom la coneixeria i que per tant no es tornaria a repetir mai més una injustícia tan flagrant, amb un “Via Crucis” tan llarg i amb un final tan tràgic.

Que si ho anàvem explicant de manera reiterada, les futures generacions la tindrien sempre present.

Santa innocència!!

Més o menys al voltant de la dècada dels 80, parlant amb un antic company de classe,  llicenciat en història i economia, em va explicar una anècdota.

Amb els anys, havia preguntat a gent diversa, si recordaven Sacco i Vanzetti.

L’únic que li va respondre afirmativament, va contestar que eren un joves rics, elegants i intel·ligents que havien matat a una persona, només per a demostrar que existia el crim perfecte.

Els va confondre amb Nathan Freudenthal Leopold Jr. i Richard Albert Loeb**, dos estudiants de la Universitat de Chicago, contemporanis de Sacco i Vanzetti, que l’any 1.924, van segrestar i assassinar Bobby Franks, un noi que aleshores només tenia 14 anys.

Ens varem posar ràpidament d’acord.

Ni ell, ni jo, ho tornaríem a preguntar.

Dit això, deixo constància de tres dates :

05-05-1.920, Sacco i Vanzetti van ser detinguts.

14-07-1.921, Sacco i Vanzetti van ser condemnats a mort.

23-08-1.927, Sacco i Vanzetti van ser assassinats a la cadira elèctrica.

”Ajuda als dèbils que supliquen ajuda, ajuda als perseguits i a les víctimes, per que ells son els teus millors amics; ells son els camarades que lluiten i cauen com van lluitar i van caure ahir el teu pare i Bartolo, per a conquerir l’alegria de la llibertat per a tots els treballadors. En aquesta lluita vital trobaràs més amor i seràs més estimat”.

Aixó deia Niccola Sacco a la darrera carta que va escriure al seu fill Dante, de 13 anys, tres dies abans de que l’executessin a la presó de Charlestown, Boston, Massachussets.

Sacco i Vanzetti, que no es coneixien d’abans, van arribar al Estats Units l’any 1.908.

Un tenia 17 anys, l’altre en tenia 20.

Vanzetti escriuria més tard: “A la comissaria d’immigració, vaig tenir la meva primera sorpresa. Els funcionaris tractaven els passatgers de tercera com si fossin animals. Ni una paraula d’amabilitat, d’alè, per a alleujar la càrrega de llàgrimes que li pesa tant al que acaba d’arribar a les costes d’Amèrica”.

Sacco, va trobar feina en una fàbrica de sabates. Treballava 10 hores diàries, sis dies a la setmana. Es va casar i va tenir un fill i una filla. Tot i així encara tenia temps per a participar en reunions per a millorar els salaris i les condicions de treball i en manifestacions defensant obrers en vaga. Per aquestes activitats, el van agafar per primer cop l’any 1.916.

Vanzetti no tenia cap ofici. Va treballar en restaurants, en una pedrera, en una fàbrica de cordes, en una siderúrgia i en altres llocs.

Era un lector incansable.

L’any 1.916 va organitzar una vaga contra la fàbrica de cordes que era la Plymouth Cordage Company, de Massachussets.

El van incloure en una llista negra i ja no va trobar cap més feina.

Es va fer venedor autònom de peix.

Va ser aquest mateix any 1.916 quan ambdós es van conèixer.

Amb uns quants italo-americans més, se’n van anar a buscar feina a Mèxic i no van tornar als Estats Units fins al cap d’un parell d’anys.

Quan van regressar ja eren amics íntims.

El Departament de Justícia va fer llistes d’estrangers que tenien activitats sindicals i que no s’amagaven a l’hora de manifestar-se públicament tot denunciant les precàries condicions de feina i la indignitat dels sous.

Tots dos eren a les llistes, com també hi era Andrea Salsedo, amic de Vanzetti que fou detingut sense cap càrrec concret, va estar vuit setmanes incomunicat i va acabar “caient” des de el pis 14 de la comissaria.

Sacco i Vanzetti van organitzar un acte per a demanar que s’investigués la mort de Salsedo.

Estava programat pel 9 de maig.

El dia 5, es a dir 4 dies abans, foren detinguts per activitats revolucionàries perilloses. Havien fet fulls volants convocant a l’acte.

Els hi podia caure una multa o fins i tot un any de presó.

De cop i volta, sense que res ho fes preveure se’ls va acusar també de dos assassinats comesos un mes abans en l’atracament a una empresa de South Braintree.

Els van jutjar i van ser condemnats a mort el 14 de juliol de l’any següent.

El jutge Webster Thayer, va dir durant una de les sessions del judici: “Encara que aquest home (referint-se a Vanzetti) no hagi comès realment el crim del que se l’acusa, es culpable sense cap mena de dubte des de un punt de vista moral, per que es enemic de les institucions vigents”.

No en va tenir prou.

Encara va dir més i més gruixut.

Després de dictar la sentència de mort, li va dir a un amic seu: “Has vist els que els hi vaig fer l’altre dia a aquests cabrons?”.

També va opinar sobre el tema un altre tipus de la mateixa categoria que el jutge i que de fet no necessita presentació: Al Capone, el famós gàngster de Chicago, que va dir: “mereixen ser executats. Són enemics de la forma de pensar americana”.

Es veu que estava ofès per lo ingrats que eren alguns immigrants amb els Estats Units.

Després de la sentència dictada sense proves i davant de la magnitud de la injustícia, es van començar a organitzar grups de defensa dels condemnats que poc a poc es van anar estenent com una taca d’oli no només pels Estats Units, sinó per tot el món.

Les manifestacions, els actes de protesta, la recollida de signatures i l’enviament de telegrames va ser constant durant anys.

Van demanar la revisió del judici molts dels personatges més prestigiosos de l’època, com Marie Curie, George Bernard Shaw, Sinclair Lewis, H.G. Wells, Anatole France, André Gide, Romain Rolland, John Dos Passos, Bertrand Russell i fins i tot Albert Einstein, que va dir: “Hem de fer quelcom per a que el tràgic cas de Sacco i Vanzetti es mantingui sempre viu a la consciència de la humanitat. Els dos anarquistes italians demostren que, en darrera instància, les institucions democràtiques més acuradament estudiades no són millors que els individus que les fan servir com instrument”.

No va servir de res.

El diumenge 7 d’agost, setze dies abans de que els matessin, hi va haver manifestacions a tot el món demanant la seva llibertat.

A més de 150 ciutats del planeta (entre les que hi havia Barcelona), la gent va sortir al carrer a exigir que s’aturés aquell despropòsit.

Milions de persones van voler dir prou a aquella bestialitat.

Tampoc va servir de res.

“Mai a la meva vida -va dir Vanzetti-, hagués imaginat que faríem una tasca en pro de la tolerància, la justícia i la comprensió entre tots els homes, com la que hem fet per pur accident”.

En tota aquesta història, encara hi ha un altre personatge que no es pot deixar de banda.

En Celestino F. Medeiros, lladre i assassí convicte.

Era a la mateixa presó.

Poc temps abans del final, va confessar l’autoria dels crims dels que s’acusava Sacco i Vanzetti.

No li varen fer cap cas.

Més tard va dir: “vaig veure a la dona i els fills d’en Sacco i em van fer llàstima”.

Els van executar la mateixa nit a tots tres.

El primer en morir va ser Medeiros.

Després Sacco i finalment Vanzetti.

Sacco i Vanzetti, mai van perdre el coratge, mai van defallir, mai van perdre l’ànim, mai van ser febles.

Sempre van tenir forces.

Al carrer hi havia piquets dirigits per en Powers Hapgood un home llicenciat a Harvard però que, per a donar exemple, treballava de miner.

Després d’això, com a revenja, el van detenir i el van tancar al manicomi.

Mireu si en pot arribar a ser de mesquí i de miserable un Estat.

Als anys setanta, quan hom creia que encara estava tot per fer i tot era possible (Martí i Pol, dixit), Joan Báez va escriure i Ennio Morricone va musicar, aquesta meravellosa balada:

“Pare, sí, sóc un presoner.

No temis transmetre el meu crim.

El crim és estimar els oblidats.

Només el silenci és motiu de vergonya.

I ara et diré el que està contra nostra.

Un art que ha viscut durant segles

Cerca entre els anys i trobaràs,

allò que ha ennegrit tota la història

Contra nosaltres està la llei.

Amb el seu immens poder i la seva força

Contra nosaltres està la llei!

La policia sap com fer un home

culpable o innocent

Contra nosaltres està el poder policial!

Les vergonyants mentides que els homes han dit,

seran pagades amb or.

Contra nosaltres està el poder de l’or!

Contra nosaltres està l’odi racial,

y el simple fet que som pobres.

Estimat pare meu, sóc un presoner.

No tinguis vergonya de divulgar el meu crim.

El crim de l’amor i la germandat.

Només el silenci és motiu de vergonya.

Amb mi tinc el meu amor, la meva innocència.

Els treballadors i els pobres.

Per tot això estic sa i fort.

Tota l’esperança és meva.

La rebel·lió, i la revolució no necessiten dòlars

En comptes d’això necessiten

imaginació, sofriment, llum i amor

I afecte per cada ser humà.

Mai robis, mai matis.

Ja que tu ets una part de la força i de la vida.

La revolució va de persona en persona.

De cor a cor.

I jo sento quan veig les estrelles,

que som fills de la vida.

La mort és molt poca cosa”.

La lletra està inspirada en la carta que Vanzetti va escriure als seus pares poc abans d’esser assassinat.

Sacco i Vanzetti mai varen matar ningú.

L’any 1977 els Estats Units van reconèixer oficialment el seu error i Sacco i Vanzetti foren exonerats de manera simbòlica el 23 d’agost de 1977 (cinquanta anys justos després de la seva execució) pel que aleshores era governador de Massachusetts, i amb posterioritat candidat demòcrata a la Presidència dels Estats Units a les eleccions de 1.988, Michael Dukakis.

Una mica tard, no?

Rematem-ho, de moment, amb les quatre mítiques estrofes de la cançó “Here’s To You” i la seva traducció adaptada que, em sembla, que reprodueix exactament l’esperit del vers, però de cap manera la seva literalitat.

 

Here’s to you, Nicola and Bart

Rest forever here in our hearts

The last and final moment is yours

That agony is your triumph.

 

Brindem per vosaltres, Nicola i Bart

Descanseu per sempre aquí, als nostres cors

L’últim i darrer instant és vostre

Aquella agonia és el vostre triomf.

 

Salut i República Catalana

 

El Tiet Jaume,

Membre de la colla Caminaires del Ter, encara que avui fa 2 mesos i 4 dies que no puc gaudir de la seva companyia a la muntanya, però si de tant en tant a taula.

Soci del Martinenc des de fa aproximadament 55 anys.

Soci del Barça des de fa 63 anys, 5 mesos i 11 dies i resistint la forta temptació de donar-me de baixa des de l’any 2.010, quan van ser escollits per a dirigir el club aquesta colla d’indesitjables que hi ha encara ara i que en aquella època estaven comandats per l’indecent d’en Sandro Rosell, que va tenir la gosadia d’embrutar la samarreta del club amb el nom de una de les dictadures més bestials, ferotges i bàrbares que hi ha al planeta.

Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (actualment coneguda com a Esquerra“a palo seco”), des de fa gairebé 40 anys.

 

1ª addenda: L’any 1.971, Giuliano Montaldo, va dirigir la pel·lícula Sacco e Vanzetti, protagonitzada per Riccardo Cucciola (millor actor al Festival de Cannes d’aquell any) en el paper de Nicola Sacco, Gian Maria Volonté com Bartolomeo Vanzetti, Rosana Fratello com Rosa Sacco i Geoffrey Keen fent de jutge Webster Thayer.

Recordo que en aquell moment, la crítica no va ser massa bona, però a mi em va agradar.

Ara, el que no admet discussió, és la magnificència de la banda sonora, composada per Ennio Morricone i que inclou la mítica balada “Here’s to you”, cantada per Joan Baez , que també és autora de la lletra.

Sensacional!!

2ª addenda: * “Orgull de classe”, és també el títol de una cançó del grup de Vilafranca del Penedès Inadaptats, inclosa en el C.D. del mateix nom.

3ª addenda: ** Buscant qui eren realment en Nathan Leopold i Richard Loeb i com es pot arribar a una grau de perversió i d’inhumanitat tan gran, vaig descobrir que hi ha molta literatura i fins i alguna pel·lícula que explica el cas.

Com he dit en el relat, eren fills de famílies riques i per tant van poder contractar Clarence Darrow, el més car i més prestigiós advocat de Chicago, ferm partidari de la abolició de la pena de mort.

Es va guanyar les garrofes.

L’al·legat final de l’advocat Darrow, va durar 12 hores!!!

He llegit, que encara ara, aquest al·legat s’estudia a moltes Facultats de Dret.

Va aconseguir, que no els condemnessin a la pena de mort i fossin “només” castigats a cadena perpètua per assassinat + 99 anys per segrest.

Vista la dimensió de la sentència, podem dir que no van estar gaires anys empresonats.

Leopold, hi va ser 34 anys. Va sortir en llibertat provisional l’any 1.958, se’n va anar a Puerto Rico a fer de metge i a estudiar el comportament de les aus i va morir de diabetis l’any 1.971.

A Loeb, el van “pelar” a la presó el mes de gener de 1.936, tallant-li el coll amb una navalla d’afaitar.

La pel·lícula que va inspirar la història d’aquests criminals, és de l’any 1.959, es titula “Impuls Criminal”, i està protagonitzada per Orson Welles, en el paper de Clarence  Darrow, encara que amb el nom de Jonathan Wilk.

I amb això i un “biscotx” fins demà a les “otx”.

Ja n’hi ha prou per avui.

24-08-2.019

  1. no coneixi la historia de aquestes homes .
    gràcies per dnar-m’ ho a coneixa
    crec que en el fons segueix d actualitat., qui no interessa , es apartat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!