Tercer capítol de “Vides exemplars”. Un dels grans entre els grans (4): Joan Salvat Papasseit

Tal dia com avui de l’any 1.924, va morir al seu pis del carrer de l’Argenteria, de Barcelona, Joan Salvat-Papasseit, un dels millors poetes que ha donat la literatura universal.

Només tenia 30 anys i ja en feia uns quants que anava perdent la salut.

Ho sabia i en parlava….. i n’escrivia.

Cada any, el dia 07 d’agost, torno a recordar-lo.

En Joan Salvat-Papasseit, és un dels meus poetes de referència.

La seva relació amb la malaltia i sobretot amb la vida, queda explicada sobre tot, en la oda lírica “Tot l’enyor del demà”, escrita l’any 1.921 i dedicada al seu gran amic Marià Manent.

En aquest poema, en Salvat, ens  parla de la vida, de la mort, de l’esperança, i del goig de viure.

És un monòleg directe, ple de metàfores.

El transcric, llegiu-lo, és una obra d’art.

És extraordinari.

Em sembla una meravella.

El poema comença comentant la seva situació personal.

Està al llit, malalt, molt malalt i des de aquest emplaçament, ens explica amb tot detall, allò que passa al carrer, la vida quotidiana i el plaer que això li produeix, plaer que s’incrementa tot explicant-nos que els seus amics, l’aniran a veure.

A continuació i fins el final, ens mostra de manera diàfana, que accepta la mort com un fet inevitable, però sense dramatitzar,

A el li agradaria seguir vivint.

Li sap greu no seguir gaudint de la vida, perdre’s coses que voldria compartir.

D’aquí el títol del poema:

TOT L’ENYOR DEL DEMÀ

Ara que estic al llit, malalt,

estic força content.

Demà m’aixecaré  potser,

i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,

i unes tanques amb flors

sota el sol,

sota la lluna al vespre;

i la noia que porta la llet

que té un capet lleuger

i duu un davantalet

amb unes vores fetes de puntes de coixí,

i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja als tramvies

i els baixa tot corrent.

I el carter

que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa

perquè no sé el secret

de les altres que porta.

I també l’aeroplà

que em fa aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri, matineres

qui travessen de pressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,

que treu la torradora del cafè

i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els hi diu: -Ja ho té tot?

I les noies somriuen

amb un somriure clar,

que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous

i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats

i els carreters dormits

sota la vela en punxa

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut

I el pa, posat a taula

I l’escudella rossa, fumejant.

I vosaltres   amics,

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera

si m’aixeco demà.

Si no em puc aixecar mai més,

heus aquí el que m’espera:

Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

 

Fins l’any que ve!

El Tiet Jaume (també conegut com John Keating)

Soci nº 6, apassionat, irredempt, entusiasta i vehement del gloriós Futbol Club Martinenc. Ep! i insigniat (condecorat) amb l’escut d’or del Club.

Soci nº 2.145, poc apassionat, poc irredempt, poc entusiasta i poc vehement del Futbol Club Barcelona. I això que fa 64 anys, 4 mesos i 25 dies, que em van fer soci. És a dir, 23.524 dies.

Sigamos caminando.

07-08-2.020

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *