Tal dia com avui de l’any 1.924, va morir al seu pis del carrer de l’Argenteria, de Barcelona, Joan Salvat-Papasseit, un dels millors poetes que ha donat la literatura universal.
Només tenia 30 anys i ja en feia uns quants que anava perdent la salut.
Ho sabia i en parlava….. i n’escrivia.
Cada any, el dia 07 d’agost, torno a recordar-lo.
En Joan Salvat-Papasseit, és un dels meus poetes de referència.
La seva relació amb la malaltia i sobretot amb la vida, queda explicada sobre tot, en la oda lírica “Tot l’enyor del demà”, escrita l’any 1.921 i dedicada al seu gran amic Marià Manent.
En aquest poema, en Salvat, ens parla de la vida, de la mort, de l’esperança, i del goig de viure.
És un monòleg directe, ple de metàfores.
El transcric, llegiu-lo, és una obra d’art.
És extraordinari.
Em sembla una meravella.
El poema comença comentant la seva situació personal.
Està al llit, malalt, molt malalt i des de aquest emplaçament, ens explica amb tot detall, allò que passa al carrer, la vida quotidiana i el plaer que això li produeix, plaer que s’incrementa tot explicant-nos que els seus amics, l’aniran a veure.
A continuació i fins el final, ens mostra de manera diàfana, que accepta la mort com un fet inevitable, però sense dramatitzar,
A el li agradaria seguir vivint.
Li sap greu no seguir gaudint de la vida, perdre’s coses que voldria compartir.
D’aquí el títol del poema:
TOT L’ENYOR DEL DEMÀ
Ara que estic al llit, malalt,
estic força content.
Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri, matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut
I el pa, posat a taula
I l’escudella rossa, fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco demà.
Si no em puc aixecar mai més,
heus aquí el que m’espera:
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Joan Salvat-Papasseit
Fins l’any que ve!
El Tiet Jaume (també conegut com John Keating)
Soci nº 6, apassionat, irredempt, entusiasta i vehement del gloriós Futbol Club Martinenc. Ep! i insigniat (condecorat) amb l’escut d’or del Club.
Soci nº 2.145, poc apassionat, poc irredempt, poc entusiasta i poc vehement del Futbol Club Barcelona. I això que fa 64 anys, 4 mesos i 25 dies, que em van fer soci. És a dir, 23.524 dies.
Sigamos caminando.
07-08-2.020
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!