Dissetè capítol de “Vides exemplars (i paral•leles)”. Jérôme Kerviel i Nick Leeson, dos mags de les finances.

En Jérôme Kerviel i en Nick Leeson són, al meu parer, ferms candidats a ocupar els més alts càrrecs executius en qualsevol empresa espanyola de l’Ibex 35 i fins i tot en el reduït cercle de l’alt funcionariat de l’Estat. Vull dir, ministeris, secretaries d’Estat, direccions generals, etc..

Per a aquells que no els conegueu, faré un breu resum curricular de les qualitats que a la meva manera d’entendre els fan mereixedors de treballar de ministres del Reino de España o, en cas de que aquests seients ja tinguin amo, en llocs que siguin determinants dins del món de la gran empresa.

És important tenir en compte, que ambdós estan en la plenitud de la vida, totalment rehabilitats i disposats a posar al servei de la societat, tots els seus coneixements financers.  En una edat immillorable, per a continuar desenvolupant les seves habilitats com a gestors, traders, brokers o qualsevol altre feina que comporti risc i en la que s’hagin de prendre decisions que facin que els calés es belluguin.

En aquests escenaris, es mouen millor que un tros de torró d’Alacant dins la boca d’un esdentegat i són molt més eficaços que la ruleta russa.

Comencem a conèixer-los.

En Jérome Kerviel, és un xicot nascut l’any 1.977.

El 19 de gener de 2.008, es va descobrir l’embolat que va perpetrar essent empleat de la Societé Générale de Banque on feia de trader.

El dia en que es va decidir a fer pública la noticia, el banc, que ja feia temps que coneixia la magnitud de la tragèdia, havia anat reconduint la situació i el frau, només era, de 4.900.000.000€, tot reconeixent que en el moment més àlgid, la pèrdua s’acostava als 50.000.000.000€.

M’agrada posar tots els zeros.

Fa que el “pufo” sembli més gran.

A partir d’aquí, ja no ho faré més això d’escriure tots els zeros.

L’octubre de 2.012 el van condemnar a 5 anys de presó i a pagar una indemnització de 4.900 milions d’euros. En aquells temps, tenia una nova feina i guanyava menys de 3.000 euros al mes. Vol dir, que donant tot el seu sou per a pagar la indemnització, necessitava prop de 140 anys per a saldar el deute.

No passa res, el temps corre molt de pressa.

Els seus caps ja feia molt de temps que sabien com estava actuant.

Coneixien la seva manera de treballar

Mentre tot anava aparentment bé, el lloaven, el posaven com a referent davant d’altres empleats i de passada, al mateix temps que s’omplien de medalles,  s’embutxacaven grans quantitats de “pasta” en forma de momio, corbata, incentitu, canongia, prebenda, etc.

Quan es va descobrir tot, el president del banc Daniel Bouton i la resta de components de l’alta direcció, van renunciar a cobrar la seva nòmina durant un període de sis mesos, però no van dir res dels calés que havien cobrat quan tot semblava anar bé.

“Jo era una peça d’un engranatge. Només volia ser un bon empleat, generant tots els beneficis possibles per a la meva empresa”.

Li van fer empassar un marró que no era només d’ell.

Quan la justícia francesa va dictar sentència, es va sentir traït per la seva empresa i amb els micròfons de la premsa davant seu, va manifestar: “Es triga un segon en invertir 150 milions d’euros i quatre segons en invertir 1.000 milions”. “Hauria pogut invertir en un sol dia, 100.000 milions d’euros. Els meus superiors, havien desactivat tos els sistemes de seguretat”.

I va recordar el conegut consell de Gordon Gekko (Michael Douglas) a la pel·lícula Wall Street: “Si necessites un amic, compra’t un gos”.

Tot plegat va acabar, després de diversos recursos, amb una  indemnització de 450.000 euros que el banc va haver de pagar per acomiadament improcedent.

Efectivament, la Cort de París, després de diversos recursos, va dictaminar el juny de 2.016, que la Société Générale no tenia causes objectives que justifiquessin l’acomiadament, ja que segons l’agent de la policia fiscal Nathalie Le Roy, els superiors d’en Kerviel sabien perfectament  com treballava. (Veure El País 23-09-16, 07-06-16, 21-01-16 i 08-09-14).

Passat un temps, en Kerviel va posar negre sobre blanc la seva versió dels fets en una autobiografia publicada l’any 2.010 i titulada “Només un engranatge en el mecanisme”.

Ara anem a presentar a l’altre artista.

L’any 1.995 en Nick Leeson, nascut el 1.967, va fer petar el Barings Bank, des de Singapur, amb un forat de 1.200 milions d’euros.

L’entitat, va fer fallida definitiva el febrer d’aquell 1.995 i va ser comprat pels holandesos d’ING Direct per 1 (una) lliura esterlina.

Jo n’hagués pagat el doble, però no vaig ser informat ni del dia, ni del lloc ni de les condiciones de la venda.

En Leeson, que feia pocs anys que havia estat contractat provinent de Morgan Stanley, havia començat la seva carrera al banc Coutts & Company, el 8è. banc més antic del món, fundat l’any 1.692, on treballava de conserge.

El Barings Bank, amb seu central a Londres i una antiguitat de 233 anys, en el moment de la seva fallida, tenia com a clients, entre d’altres, a la Reina d’Anglaterra i anant més enllà en el temps, a l’amic Napoleó III.

I no només això.

Va finançar al govern dels EEUU, la compra als francesos de l’Estat de Louisiana, (any 1.803), va posar els calés per a la construcció del ferrocarril de “la ruta de la seda”, va ajudar a la reconstrucció de França després de Waterloo i fou definit pel Cardenal Richelieu com “la sisena potència del món”.

No els hi va servir de res, quan va aparèixer per allà l’amic Nick.

Al senyor Leeson, li agradaven les entitats amb pedigrí.

Potser volia demostrar, que allò que durant segles semblava de pedra picada, ell ho podia fer malbé en una estona.

En qualsevol cas, si aquesta era la seva idea, li va costar uns anyets portar-la a bon port, però va assolir l’OBJECTIU.

Leeson era conegut en aquells temps, com “el petit Georges Soros”.

Quan es va descobrir el “pufo”, va fugir amb la seva dona a Kuala Lumpur, deixant l’americana penjada del respatller de la cadira i una nota al cim de la seva taula, que deia; “I am sorry”

Chapeau!

Quan el van trincar, va deixar anar perles com aquestes: “El principal delicte de la banca, és la seva estupidesa” i “El diner no és important per a mi”.

Després de passar uns anyets a la garjola, va començar a donar conferències per tot el món i segons el Financial Times de 07 de maig de 2.008, tenia ja aleshores, un catàleg de preus que anaven dels 6.000 als 10.000 euros.

No està gens malament.

Si hi ha algú interessat en comprar el model d’americana que va fer famosa en Nick Leeson, sàpiga que la pot adquirir per internet.

No he mirat a quin preu surt.

“És bo que la gent no entengui el nostre sistema bancari i monetari, perquè, si l’entenguessin, hi hauria una revolució abans de demà al matí”. (Henry Ford).

“El diner no és res, però molt diner……. ja es una altra cosa”. (George Bernard Shaw).

“La història, és un incessant tornar a començar”. (Tucidides, estratega i historiador grec).

“No n’hi ha pas ni un pam de net!!!”. (Filòsof anònim)

1a. addenda:  Es desmenteix categòricament, que l’Henry Ford tingués un germà de nom Roque Ford, que segons diuen persones mal informades, va fer molts calés fabricant formatges de llet de vaca a l’Abadia de Rochefort  de la Regió de Namur (Valònia), Bèlgica. No és veritat. Segur.

2a. addenda: Hi ha precedents de la manera de fer d’en Kerviel i en Leeson, algun francament curiós, com el de  Peter Young, un broker que l’any 1.996 va fer perdre 300 milions d’euros al Morgan Grenfell britànic.

No va arribar a ser jutjat perquè el dia del judici, es va presentar vestit de dona i va ser declarat incapacitat pel senyor jutge.

I en Robert Lafee Citron, que l’any 1.996, va enviar a fer punyetes l’economia del Comtat d’Orange (Califòrnia), portant-lo a la fallida després d’apostar 2.500 milions de   dòlars dels fons d’inversió municipals, contra la pujada de tipus de la Reserva Federal.

Au, tómate algo.

3a.addenda: Poso la paraula OBJECTIU en lletres majúscules, perquè és la paraula clau i més important del negoci bancari. Diria fins i tot, que potser són sobreres totes les altres paraules del diccionari.

4a. addenda:  Encara que sembli paradoxal, en català, la paraula crac, que encaixa tant bé en aquest relat de la vida i miracles d’en Kerviel i en Leeson, serveix igual per definir la fallida d’una empresa o a una persona que destaca molt en la seva especialitat. És la grandesa dels idiomes.

5a. addenda: Quan les coses se li van començar a torçar, molt abans del catacrac final, en Nick Leeson va obrir un compte amb el número 88888, on anava amagant les pèrdues. El número 8 és  considerat un número de la fortuna segons la numerología xinesa i ell pensaba que si posava al compte cinc vegades la xifra 8, tindria moltíssima sort.

Amén.

ELOGI DELS DINERS

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Si diràs “jas” a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Anselm Turmeda

El Tiet Jaume, (també conegut com a Potenza della Lirica).

Soci nº 6 i seguidor empedreït, irreductible i contumaç del Futbol Club Martinenc.

Membre de la mítica colla de corriolistes Caminaires del Ter.

13è dia d’autoconfinament.

01-07-2.020

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *