Com ho veieu això?

Darrerament, els medis de comunicació de tot tipus, premsa escrita, radiada o televisada, fan moltes entrevistes a persones que habitualment no són noticia.

Les preguntes  acostumen a ser recurrents, del tipus; com està passant el confinament, que enyora, si fa tele-treball, etc….

Fa pocs dies, en una d’aquestes entrevistes, Marc Torra, fotògraf i arquitecte d’Olot, que col·labora amb altres cent persones i tres dotzenes d’empreses  de la Garrotxa, principalment dels àmbits de la logística i la tecnologia, en una xarxa de voluntaris que elabora de forma altruista  material sanitari a casa seva, declara que s’hi va implicar a través d’un grup de WhatsApp  creat per l’empresa Innova Didàctic, que tenia la pretensió d’organitzar i posar en contacte aquest tipus de voluntariat.

En Torra, ens explica que té una impressora 3D perquè “faig fotografia d’arquitectura i per a fer el seguiment de les obres, muntem càmeres dins unes caixes fetes de metacrilat i peces impreses en 3D”.

I que tot aprofitant aquesta tecnologia que ja té a casa seva, imprimeix una dotzena de pantalles protectores cada dia, que li venen a recollir altres voluntaris i que són repartides a aquelles entitats que ho necessiten.

L’entrevista, força interessant, continua una mica més i ens diu que “la producció ja s’ha aturat per falta de demanda. Aquest voluntariat m’ha compensat el neguit de no poder col·laborar i m’ha mantingut en contacte amb la realitat sanitària, que jo no vivia directament”.

De cop i volta, en Torra, fa una reflexió sobre una de les possibles conseqüències del confinament.

Parla de la síndrome de la cabana.

La defineix perfectament.

Diu: ”Em fa mandra tornar al despatx. Aquí visc protegit, sense les dificultats del món exterior, sense els compromisos, sense les presses…..una vida irreal i a l’hora utòpica”

Exacte!

Fa molts anys, quan per primer cop vaig sentir a parlar de la síndrome de la cabana, se’m va despertar la curiositat per a saber de que es tractava.

En vaig llegir bastant, però amb els anys ja no hi havia pensat més, ni n’havia tingut cap més referència.

Una molt bona i entenedora definició d’aquesta síndrome, ens la fa el conegut psiquiatra argentí Doctor Pedro Horvat.

“Para muchas  personas, independientemente de la cuestión del virus, la cuarentena ha sido funcional a su necesidad personal de refugio, es decir para mucha gente, se transformó en un refugio que puso en pausa todos los desafíos sociales, laborales y profesionales y les permitió vivir en una especie de tiempo fuera del tiempo, donde es lo mismo si es feriado o día hábil, no es muy importante el horario, puedo comer o acostarme a cualquier hora, una especie de situación paradisíaca, donde nada me exige y que termina siendo muy útil para personas que tienen ansiedades sociales, laborales o en general frente al desafío del mundo adulto”.

Un cas que m’hi va fer pensar en el seu moment, perquè em sembla un exemple clar i portat a l’extrem, de la síndrome de la cabana, és el d’un protagonista secundari de la pel·lícula “Cadena Perpètua”, estrenada amb força èxit cap a la segona meitat dels anys noranta i que de manera recurrent, encara passen pels canals de tele de no pagament.

Segur que l’heu vist, per tant no parlaré més de l’argument.

Els dos principals protagonistes, son Andy Dufresne (Tim Robbins) i Red Redding (Morgan Freeman), ambdós condemnats a la pena que dona títol al film.

Doncs bé; un dels que purguen condemna des de fa més de trenta anys, és en Brooks Hatlen (James Whitmore), que és l’encarregat de la biblioteca de la presó.

La presó, és per a ell, la zona de confort.

Al guió, fan servir un terme que ho defineix perfectament.

Brooks, està “institucionalitzat”, li diu Reed Redding a Andy Dufresne.

Realment, també ho estan gairebé tots els que compleixen llargues penes.

De cop i volta, Brooks rep la noticia de que li concedeixen la llibertat condicional.

Allò que pot semblar una bona noticia, és per a ell la pitjor que li podien donar.

No vol sortir.

Fins i tot intenta apunyalar un altre reclús.

A la presó, té seguretat, identitat pròpia, se sap defensat, té experiència en com tractar a tothom, coneix les normes, les rutines…… i és autònom en el sentit de que fent la feina de  bibliotecari i tenint els llibres endreçats, ja ha complert.

Té un rol definit dins de l’àmbit on viu.

Un cop lliure, tot són incerteses, té dificultats per a travessar un carrer, té por, no havia vist mai un semàfor, no es ningú, és anònim, vulnerable, inexpert i totalment dependent.

Li donen feina d’auxiliar de caixa en un supermercat.

El treball consisteix principalment en anar posant en paperines els productes que compra la clientela.

No el pot fer bé, perquè te artritis i li costa separar les bosses.

Acaba penjant-se del coll a la cambra de la pensió on vivia.

Amb la punta del ganivet, grava una frase a la biga:”Brooks, va ser aquí”.

1ª addenda: No confondre de cap de les maneres la síndrome de la cabana, amb la síndrome d’Estocolm de la que parlaré un dia d’aquests (o no).

2ª addenda: Quan surt de la presó en Reed Redding, va a parar a la mateixa cambra i llegeix el missatge que havia escrit Brooks a la biga.

“Fat” Moe: “Se sap qui són els guanyadors des de la línia de sortida”

“Noodles” Aaronson: “Els guanyadors i els perdedors”

“Noodles” Aaronson: “Qui hagués apostat per tu?”

“Fat” Moe: “Jo ho hagués apostat tot per tu”

“Noodles” Aaronson: “I ho hauries perdut tot“

(Era una vegada a Amèrica, Sergio Leone)

Amunt i crits.

El Tiet Jaume (també conegut com Jean Louis Duroc)

Soci nº 6 del Ftubol Club Martinenc.

Component des de fa 2.028 dies de l’irreductible grup de senderistes, Caminaires del Ter.

25 de maig del 2.020.

73è. dia de confinament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!