No home, no, si només fa quatre dies que no els hi agradem. (2ª entrega)

No home, no, si només fa quatre dies que no els hi agradem. (2a. entrega)
Multat per portar l’escut del Barça.
El 02 d’agost de 1.925, “fue encontrado por la Rambla de esta ciudad de Sabadell, un individuo llamado Emilio Bragulat, de 20 años, soltero, de oficio panadero, natural i vecino de esta localidad, esgrimiendo en el ojal de la americana, el escudo de la sociedad clausurada por Vuestra Excelencia, lo que tengo el honor de comunicarle a Vuestra Excelencia para la sanción que estime pertinente. Le adjunto el escudo requisado”
La “sociedad clausurada por Vuestra Excelencia” a que es refereix aquesta notificació, era el F.C. Barcelona.
El motiu de la clausura, que comportava el tancament del camp de Les Corts i la prohibició de tot tipus d’activitats organitzades pel Futbol Club Barcelona, va ser la immensa xiulada que van protagonitzar els 14.000 espectadors aplegats el dia 14 de juny d’aquell any, en plena dictadura militar del general Primo de Rivera, per a veure un partit de futbol entre l’equip local i el Club Esportiu Júpiter (un altre històric del futbol català), programat com a homenatge a l’Orfeó Català.
Abans de començar el matx, amb el públic ja a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine (ancorada aquells dies en el port de Barcelona) va interpretar els himnes espanyol i britànic.
El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i ben al contrari, va aplaudir el God Save the King britànic.
El governador civil de Barcelona, Joaquín Milans del Bosch, (a que trobeu familiar aquest cognom) va informar de l’incident al president del govern español, el tal Primo de Rivera (m’hi jugo un peix de colors a que també us sona aquest altre cognom), que va decretar immediatament el tancament de la seu blaugrana, per haver-se faltat al respecte a “un himno que simboliza la patria”.
La identificació del Barça amb Catalunya començà a fer-se encara més palesa amb aquest episodi de la xiulada a la Marxa Reial.
L’autoritat governativa, enfurida per l’incident, no trigà a reaccionar contra el club.
Dos dies després, en represàlia pels fets, el governador civil de Barcelona Milans del Bosch obrí un expedient contra el club per depurar responsabilitats.
El President Hans Maximilian Gamper Hässig, va intentar de totes totes, evitar la sanció, presentant recursos, escrits i sol•licituts, argumentant, entre d’altres coses, que els que xiulaven no eren socis del club, sinó públic que havíen comprat l’entrada a taquilla.
Santa innocència!!
Tot va ser endebades.
Gamper, fou obligat a abandonar el país per un temps i hagué de presentar la dimissió com a president del Barça.
A partir de llavors, Gamper perdé el seu entusiame habitual i la seva salut empitjorà. Més tard, les autoritats el van deixar tornar a Barcelona però sota certes condicions, com va explicar en una entrevista el responsable del centre de documentació i estudis del FC Barcelona, Manuel Tomás: “Com a condició per a la seva tornada, li van prohibir qualsevol tipus de vinculació amb el club”.
L’ordre de clausura, també deia entre d’altres coses, que “existe en la citada Sociedad la tendencia intencionada que se ha acentuado en los últimos tiempos con motivo de la victoria alcanzada en el último campeonato, rehuyendo citar el nombre de España y llamándole impropiamente campeonato peninsular”.
Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simpatia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.
El Barça, va ser des de la seva fundació i durant molts i molts anys, una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Si el Barça és més que un club, (cosa que crec fermament que no s’ajusta en absolut a la realitat actual), és per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya i pel paper d’integració social que va tenir durant els anys de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat español i per a molts que han vingut d’altres estats els darrers anys.
De retruc, ja posats a fer i aprofitant l’avinentesa, en Milans del Bosch, va suspendre indefinidament les actuacions de l’Orfeó Català.
Els “amics” del diari ABC se encarregaríen ràpidament, d’explicar que aquells xiulets, no eren un fet aïllat.
Deien: “El incidente no puede sorprender a nadie que conozca el carácter de este Club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el Club la bandera española, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español”.

Salut i República Catalana

El Tiet Jaume, soci del Barça, des de fa 63 anys, 4 mesos i 22 dies.

Addenda: El Club Esportiu Júpiter, ha estat l’únic club, que jo sàpiga, que sempre ha mantingut l’estelada en el seu escut.
15-10-2.019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *