Tot recordant al Sr. Alexéi Grigórievich Stajánov

El 31 d’agost de 1.935, es va produir un fet que recordem molt poca gent, però que en aquella època, va ser tan important que va canviar la manera de treballar del comerç, de l’agricultura i sobretot de la indústria.

Se’n va arribar a fer doctrina i al seu voltant, en van sortir tot tipus de teories (entre elles, una de meva).

Si en voleu saber més i descobrir l’estreta relació entre aquest fet, la novel·la “La rebel·lió dels animals” de George Orwell, el long play “Animals” de Pink Floyd, els diccionaris català i espanyol, el Club de Futbol Shakhtar Donetsk, gairebé sempre present a la Champios o a la Europa League  i fins i tot de la invasió de la U.R.S.S. per l’exèrcit alemany i la seva derrota a la segona guerra mundial, llegiu aquest “post”.

Recordeu el Sr. Alexéi Grigórievich Stajánov?
No, oi?
Doncs avui us en faré cinc cèntims.

En una època com l’actual, en que presumir de ser molt treballador et comporta irremeiablement un gran descrèdit social, fa que siguis la riota de tothom i que fins i tot et pengin llufes a l’esquena, m’agrada, encara que només sigui cada finals d’agost, recordar i reivindicar la figura del Sr. Alexéi Grigórievich Stajánov.
Digueu-me capritxós, pintoresc, extravagant i fins i tot estrambòtic, si voleu.
Qui va ser i que va fer el Sr. Stajánov per a que jo en vulgui parlar?
Agafeu-vos fort!
Que se sàpiga, ha estat l’home més pencaire de tots els temps.
El Sr. Alexéi Stajánov, treballava en una mina de carbó a Donetsk (Ucraïna).
Encara que sembli inversemblant per l’època de la que parlem i perquè ens trobàvem en ple apogeu de l’stalinisme, els miners ja tenien objectius, que és aquell concepte esclavitzador i fomentador de tripijocs i martingales, que més tard va fer seu la banca i per extensió altres empreses de tot tipus.
D’aquests objectius de producció de que parlem, en deien “la norma”.
Cada miner havia de treure 7’25 tones de mineral de carbó per torn de treball (6 hores).

Hem de tenir en compte que a la minería, ja es feia servir el martell pneumàtic, inventat l’any 1857 l’enginyer francès Germain Sommeiller (em sembla).
Habitualment, l’amic Alexéi en treia entre 20 i 30 tones per jornada.
No tenia cap recompensa per fer-ho.
Es veu que li agradava treballar.
Doncs bé, ara ve la bona!
La nit del 31 d’agost de 1.935, ell solet va arrancar de la mina 102 tones de carbó.
Es a dir, més de 14 vegades “la norma”!
No cal dir que la noticia va córrer com la pólvora i el règim el va convertir en un heroi.

Les seves proeses també van tenir una gran repercussió fora de la Unió Soviètica i fins i tot la revista Time va publicar una fotografia seva que ocupava tota la portada a l’edició de 16 de desembre de 1.935.
Arreu li van sortir competidors.
Ell mateix, el mes següent va treure 227 tones de carbó sense límit de temps.
De cop i volta es va crear el moviment stakhanovista, anunciat pel règim a bombo i platerets com una nova etapa en la idea de la competència socialista.
Propugnava l’increment de la productivitat laboral, basat en la pròpia iniciativa dels treballadors.

Això va significar la fi dels ” kolkhoz” (cooperatives dedicades a l’explotació agrària ) i dels “sovkhoz” (empreses estatals de sectors no agrícoles on treballava gent assalariada).
En molt poc temps l’stakhanovisme es va anar estenent com una taca d’oli imparable, a les altres branques industrials.
Per a fomentar i desenvolupar el moviment, que li servia perfectament per a fer-se propaganda, el Govern soviètic va organitzar al cap de pocs mesos la 1ª Conferència stakhanovista.
I no a qualsevol lloc, no, sinó al Kremlin!
Stalin va dir de l’stakhanovisme:
“La importància del moviment stakhanovista està en que és un moviment que destrueix les antigues normes tècniques per insuficients; que, en cert nombre de casos, ultrapassa la productivitat que tenen els països capitalistes més avançats, obrint d’aquesta manera la possibilitat pràctica de continuar consolidant el socialisme i l’eventualitat de transformar la Unió Soviètica en el país més pròsper”.
I encara va afegir més: “Observeu els camarades stakhanovistes. Qui són aquests homes i dones?. Són, principalment, obrers i obreres joves o d’edat mitjana, homes i dones preparats des del punt de vista cultural i tècnic, models de precisió i d’exactitud en el treball, que saben apreciar el factor temps en la feina i han après a comptar, no només per minuts, sinó per segons. La majoria d’ells ha aprovat l’anomenat mínim de coneixements tècnics i continua completant la seva instrucció tecnològica. Estan exempts del conservadorisme i de la rutina d’alguns enginyers, tècnics i dirigents de l’economia. Marxen audaçment cap endavant, destruint les normes tècniques antiquades i creant-ne altres de noves, més avançades. Introdueixen esmenes en les previsions de capacitat de les empreses o en els plans econòmics establerts pels dirigents de la nostra indústria. Sovint, completen i corregeixen els enginyers i tècnics. Freqüentment, els instrueixen i els empenyen cap endavant, ja que són homes i dones que dominen plenament l’especialització en el seu ram i saben fer que la tècnica reti el màximum del que se la pot fer rendir’’.

Au, “tómate algo”!

Malgrat que les condicions de vida en els països que aleshores eren soviètics, van ser molt bèsties durant tot el període stalinista (1.924-1.953), el moviment iniciat sense voler per el Sr. Stajánov, va servir per a apaivagar en part les grans carències de tot tipus que patia la població i per sobre de tot per a incrementar espectacularment els recursos materials del país.
Si em permeteu la immodèstia, us diré que jo encara crec en  una teoria exclusivament meva, que vaig escriure, explicar i documentar sense gaire (més aviat gens) èxit cap a la segona meitat dels anys 60 del segle passat i que diu més o menys, que l’espectacular increment de la producció industrial russa des de la irrupció del moviment stakhanovista, va servir per aturar la que semblava irresistible invasió de Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Estònia, Letònia i Lituània per part de l’exèrcit alemany durant la segona guerra mundial.
No cal dir, que aquesta hipòtesi la vaig voler acreditar amb moltíssimes dades, xifres i referències.
A més a més, també intentava demostrar, que la teoria i la pràctica de l’stakhanovisme van influir molt en el posterior desenvolupament del conflicte.
Ja he dit abans, que jo ho segueixo creient fermament.
La ofensiva militar alemanya contra la Unió Soviètica, coneguda com Operació Barbaroja, va començar el 22 de juny de 1.941 i estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donbass i els camps petrolífers del Caucas.
Els alemanys es creien que seria bufar i fer ampolles i que molt abans de que arribés el terrible hivern rus, ja haurien enllestit la feina.
Amb aquest objectiu, havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 soldats, 625.000 cavalls, 7.100 peces d’artilleria, 3.300 tancs i 2.770 avions.
El que no van tenir en compte els invasors, és que s’enfrontaven a un exèrcit i a un poble que en aquells moments, s’havien transformat en una màquina de treballar imparable.
Van subestimar la ferotge determinació dels seus habitants i sobretot la capacitat de producció d’aquella gent de la Unió Soviètica.
Ho van pagar caríssim.
Els soviètics eren capaços d’anar substituint sense treva tot el material bèl·lic que es feia malbé o queia en mans dels nazis.
Com que el que vull, és parlar del meu admirat Alexéi Grigórievich Stajánov i no fer una crònica de la segona guerra mundial, acabaré explicant que quan va venir l’hivern, els alemanys van quedar glaçats i des de aleshores ja els hi va anar tot plegat com cagalló per sèquia, és a dir, molt malament.
L’escriptor George Orwell a la meravellosa novel·la “La rebel·lió dels animals” (Animal Farm), hi fa sortir un personatge que representa Stajánov.
És el cavall Boxer sempre volent treballar més i més pensant en la comunitat, però traït pels caps de la granja, els porcs Napoleó (al·legoria d’Stalin) i Bola de Neu (metàfora de Trotski), que no defensen precisament els mateixos interessos.
Orwell, descriu Boxer: “era tan fort com dos cavalls mitjans junts.
Hi havia dies en què tota la feina del mas semblava reposar sobre els seus músculs.
S’havia posat d’acord amb un dels galls més joves perquè als matins el cridés mitja hora abans que a tots els altres i treballava voluntàriament en allò que li semblava més necessari, abans que comencés la jornada laboral.
Al morro hi tenia una franja blanca que li donava un aspecte una mica estúpid i de fet, no era cap llumenera, però era respectat a tot arreu per la constància del seu caràcter i la seva extraordinària capacitat de treball.
Era l’admiració de tothom.
S’estava de sol a sol empenyent i estirant, sempre allà on la feina era més dura”.
I continua, dient: “els seguidors més fidels de les normes establertes pels animals de la granja, eren els dos cavalls de tir, el Boxer i la Clover.
A tots dos els costava molt pensar per si sols, però un cop van haver acceptat que els porcs eren els seus mestres, assimilaven tot el que els deien i ho transmetien als altres animals amb arguments simples”
En Boxer era l’únic que va creure sempre en els set manaments de l’animalisme:
1.- Tot el que camini sobre dues potes, és un enemic.
2.- Tot el que camini sobre quatre potes o tingui ales, és un amic.
3.- Cap animal portarà robes.
4.- Cap animal dormirà en llit.
5.- Cap animal beurà alcohol.
6.- Cap animal matarà un  altre animal.
7.- Tots els animals són iguals.
Amb el pas dels anys, aquests preceptes, es van anar reduint fins a convertir-se en un de sol, que l’ase Benjamí, (al·legoria de la cínica classe intel·lectual que opina sempre, però no es mulla mai) li va llegir a la Clover quan aquesta va començar a voler saber el perquè les coses havien canviat tant amb el pas del temps i perquè tots els ideals de supressió de les jerarquies, d’igualtat de tots els animals o de repartiment estricte del treball, s’havien anat diluint amb el pas dels anys, fins a quedar en no res.
L’únic escrit que hi havia a la mateixa paret de sempre i que substituïa els set manaments de l’animalisme, deia: “Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres”
Amén.

Informació per a aquells que tinguin ganes de fer memòria: l’any 1.977, Pink Floyd va treure un “long play” titulat genèricament “Animals” inspirat en aquesta novel·la d’Orwell i en el que hi ha una cançó titulada “Dogs”,que ocupa gairebé tota la cara A i que dura més d’un quart d’hora. Les dues cançons de la cara B, també de llarga durada es titulen “Pigs i “Sheep” (ovella).
A la portada del disc, ideada per Roger Waters, hi ha la fotografia de la central termoelèctrica Battersea Power Station (Londres) i de un gran globus en forma de porc, de uns 12 metres de llarg.
Un parell de notes referents a l’edifici i al globus:
1.- La Battersea Power Station, és l’edifici més gran d’Europa fet de maó i ja sortia a la pel·lícula Help! protagonitzada per The Beatles.
2.- El gran globus es deia Algie i els Pink Floyd el van lluir entre d’altres llocs al camp de futbol de Sarrià (Barcelona) en la seva actuació del 20 de juliol de 1.988.
Aquest disc, m’agradaria tenir-lo, però ja no el tinc, (de moment).
Nota curiosa i no massa coneguda; del cognom Stajánov, se’n deriven, com a mínim, una paraula en català i un parell en espanyol.

El  Diccionari de la Llengua Catalana, defineix el substantiu “stakhanovisme” com; “mètode d’intensificació de la productivitat, basat en l’anàlisi de cada procés concret de producció, per tal d’aplicar cada treball específic, en la forma i en el moment adequat i reduir així els temps morts”.
Pel que fa al mateix substantiu, que en espanyol s’escriu “estajanovismo”, és definit pel Diccionario de la Real Academia Española com; “método ideado para aumentar la productividad laboral, propio de sistemas socialistas, basado en la iniciativa de los trabajadores”.
Com veiem, ambdues definicions no són ben bé iguals.
Així mateix, l’adverbi “destajo”, s’aplica a una determinada manera de treballar, que el mateix diccionari de la R.A.E., en una de les seves accepcions, defineix encertadament com: “con empeño, sin descanso y aprisa para concluir pronto”.
En una transcripció que potser no es la més bona, en català traduiríem l’adverbi  “destajo” com “a preu fet”.

Un breu apunt no massa conegut que vaig trobar de casualitat llegint la història del Club de Futbol Shakhtar Donetsk i que explica el vincle entre aquesta entitat i el company Stajánov. Aquest club ucrainés, es va fundar l’any 1.936, en ple auge del moviment “stakhanovista” amb el nom de Stakhanovets, en honor del company Stajánov.

Al Sr. Stajánov li van donar el títol de heroi del treball l’any 1.970.
Us imagineu el rebuig social i la pèrdua de reputació que representaria per a qualsevol, que l’any 2.019 el fessin heroi del treball?
I la quantitat de bromes, insults, sarcasmes i improperis que hauria d’entomar?
Actualment no ho sé, perquè no ho he mirat des de fa molt i molt de temps, però pocs anys enrere, només calia “clicar” Alexéi Stajánov a Can Google, per a veure que una majoria dels que s’havien interessat en esbrinar qui era, (per que n’han sentit a parlar o per qualsevol altre motiu), se’n en foten de manera cruel, una minoria no es creuen  lo pencaire que arribava a ser i ningú mostra cap tipus de respecte per ell.
No anem bé.
Va morir l’any 1.977, quan en tenia 71.

I ara, un desig sincer tot parafrasejant Martí i Pol, és a dir posant-me dempeus altra vegada i fent sentir la meva veu solemnement i clara: Sr. Alexéi Grigórievich Stajánov, si us plau, torneu encara que sigui una temporadeta! (I si no pot ser en cos, torneu en esperit).

Salut, feina, República Catalana i dimissió immediata d’en Bartomeu i tota la seva repugnant Junta! Indecents!

Uncle James Small Castle
Member of the mythicals Caminaires del Ter (also known as Radical Walkers).
Faithful partner legendary Futbol Club Martinenc.
Barça member for 63 years, 5 months and 19 days.
Enthusiastic defender of the cause of Gibraltar.
And also a fervent admirer of the Mister Alexéi Grigórievich Stajánov.

Propietats de la pena

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten
o potser se’n riguen,
potser et delaten;
tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

1er. afegitó: Ara no, perquè encara estic paint i assimilant les gestes del company Stajánov, però més endavant, potser caldrà recordar i reivindicar al senyor Nikita Izótov (1.902-1.951), un altre gran pencaire, que no va tenir ni de lluny, el reconeixement i la fama que va assolir Stajánov, però que molt abans que aquest fos conegut, ja es dedicava sistemàticament a batre tots els registres de productivitat.
La seva efímera glòria, va començar quan el dia 11 de maig de 1.932, un article de Pravda (diari oficial del Partit Comunista de la Unió Soviètica), el definia com a treballador model.
Aquest escrit, va significar el tret de sortida de un moviment breu, conegut lògicament com “Izotovisme”, que tres anys més tard, fou eclipsat totalment per l’stakhanovisme .
S’entén fàcilment; Izótov tenia rere seu un article de diari, encara que publicat a Pravda i Stajánov, al que no vull desmerèixer de cap de les maneres, era recolzat per   l’immens poder de propaganda de l’estat soviètic.
Per cert, a Pravda hi va treballar des de jove Vyacheslav Molotov, home de confiança de Stalin, que a “La Rebel·lió dels Animals” és representat pel porc Squealer, el millor propagandista que va tenir mai el poder, ma dreta del porc Napoleó i intermediari entre aquest i els altres animals de la granja. Tenia una extraordinària destresa per a tergiversar la realitat, una oratòria fantàstica i una hipocresia sense límits, que li permetien convèncer a tots els animals de la granja de lo profitoses, beneficioses i útils que eren qualsevol de les decisions que prengués el porc Napoleó.

2on. afegitó: És famosa una anècdota que va passar quan la gent de l’equip de disseny gràfic Hipgnosis, estaven fent sessions fotogràfiques per a la portada de l’àlbum “Animals”.
Per motius que es van atribuir al fort vent que bufava aquell dia, el globus Algie, inflat amb heli i subjectat a un pal, es va deslligar, va sortir volant i va posar en alerta als controladors de l’aeroport de Heathrow quan va entrar al espai aeri reservat als avions.
Ara pla! van bramar de forma coral els diversos pilots que van presenciar l’estrany esdeveniment, mentre informaven a la torre de control de la presència d’un immens  porc volador a 20.000 peus d’altura.
Tots van ser obligats a passar pel control d’alcoholèmia.
No se sap, quants van donar positiu.

31-08-2.019

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *